Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 10

Vaig entrar a la cuina. La mare estava cuinant perquè havia quedat amb les seves amigues de l’Església catòlica. Em vaig servir un got de suc de taronja.

La mare em va somriure.

–No penses dir bon dia?

–M’ho estic plantejant –vaig dir.

–Almenys has aconseguit sortir del llit.

–M’ho he hagut de pensar molt.

–Quina relació hi deu haver entre ser un noi i dormir tant?

–Tenim talent per dormir. –Això la va fer riure.– De tota manera, no estava dormint. Estava escoltant «La Bamba».

–Ritchie Valens –va dir, gairebé xiuxiuejant–. Que trist.

–Igual que el teu Patsy Cline.

Va fer que sí amb el cap. De vegades l’enganxava cantant «Crazy» i em feia somriure. I ella somreia. Era com si compartíssim un secret. La mare tenia bona veu.

–Accidents d’avió –va xiuxiuejar. Crec que parlava més per a ella que per a mi.

–Potser Ritchie Valens va morir jove, però havia fet alguna cosa. Vull dir que va fer alguna cosa de debò. En canvi, jo? Què he fet, jo?

–Encara tens temps –va dir–. Molt de temps.

L’eterna optimista.

–A veure, primer m’hauria de convertir en una persona –vaig dir.

Em va llançar una mirada curiosa.

–Tinc quinze anys.

–Ja sé quina edat tens.

–Els nois de quinze anys no es consideren persones.

La mare es va posar a riure. Era professora de secundària. Sabia que estava mig d’acord amb mi.

–De què va la gran trobada?

–Estem reorganitzant el banc d’aliments.

–Banc d’aliments?

–Tothom hauria de poder menjar, no?

La mare tenia debilitat pels pobres. Ella ho havia estat. Sabia molt bé què volia dir passar gana, molt més del que jo sabria mai.

–Sí –vaig dir–. Suposo que sí.

–Potser ens podries ajudar...

–Esclar –vaig dir. Jo odiava fer de voluntari. El problema amb la meva vida era que havia estat idea d’algú altre.

–Què faràs avui?

Va sonar com una amenaça.

–Unir-me a una banda criminal.

–No fa gràcia.

–Soc mexicà. No és típic dels mexicans, això?

–No fa cap gràcia.

–No fa cap gràcia –vaig dir. D’acord, no feia gràcia.

Em van entrar moltes ganes de sortir de casa. Però tampoc tenia on anar.

Quan venien les amigues de l’Església catòlica de la mare, em sentia com asfixiat. No tant perquè totes les seves amigues tinguessin més de cinquanta anys, no era això. Ni tampoc pels comentaris sobre com m’estava convertint en tot un home davant dels seus ulls. Vull dir que reconeixia les bestieses quan les sentia. I, quan deixaven de dir bestieses, eren gent agradable, inofensiva i afectuosa. Podia tolerar que m’agafessin per les espatlles i em diguessin: «Déjame ver. Ay qué muchacho tan guapo. Te pareces a tu papá». No hi havia gaire res per veure. Només era jo. I sí, sí, m’assemblava al pare. No trobava que això fos tan bona cosa.

El que en realitat em mortificava era que la mare tingués més amics que jo. Això sí que era trist.

Vaig decidir anar a nedar a la piscina del Memorial Park. No era res de l’altre món, però almenys era una idea meva.

Quan sortia per la porta, la mare em va agafar la tovallola vella que duia sobre l’espatlla i la va canviar per una de més nova. En el món de la mare hi havia certes normes sobre tovalloles que no hi havia manera que jo entengués. Però les normes no es limitaven només a les tovalloles.

Va mirar-me la samarreta.

Reconeixia una mirada de desaprovació quan la veia. Abans que me la fes canviar, li vaig tornar la mirada de desaprovació.

–És la meva samarreta preferida –vaig dir.

–No te la vas posar ahir, ja?

–Sí –vaig dir–. És del Carlos Santana.

–Ja sé qui és –va dir.

–El pare me la va regalar pel meu aniversari.

–I si no recordo malament, no semblaves tan entusiasmat com ara, quan vas obrir el regal.

–M’esperava una altra cosa.

–Una altra cosa?

–No ho sé. Alguna cosa més. Una samarreta pel meu aniversari? –Vaig mirar la mare.– Suposo que el que passa és que no l’entenc.

–No és tan complicat, Ari.

–No parla.

–De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.

–Suposo –vaig dir–. De tota manera, ara m’encanta, aquesta samarreta.

–Ja ho veig, ja.

Somreia.

Jo també somreia.

–El pare la va comprar en el seu primer concert.

–Jo hi era. Me’n recordo. Està vella i estripada.

–Soc un sentimental.

–Sí, segur.

–Mare, que és estiu.

–Sí, sí –va dir–, és estiu.

–Normes diferents –vaig dir.

–Normes diferents –va repetir.

M’encantaven les normes diferents de l’estiu. La mare les tolerava.

Se’m va acostar i em va pentinar els cabells amb els dits.

–Promet-me que no te la posaràs demà.

–D’acord –vaig dir–. T’ho prometo. Però només si tu em promets que no la posaràs a l’assecadora.

–Potser et deixaré que la rentis tu mateix i tot. –Em va somriure.– No t’ofeguis.

Vaig tornar-li el somriure.

–Si m’ofego, no regalis el meu gos.

Això del gos era una broma. No en teníem.

La mare tenia el meu sentit de l’humor. Bé, jo tenia el seu. Ens quèiem bé. I això que era bastant misteriosa, per a mi. Una cosa que jo sí que entenia del tot –entenia que el meu pare se n’hagués enamorat. Ara bé, per què ella es va enamorar del pare encara no m’entrava al cap. Una vegada, amb sis o set anys, em vaig enfadar molt amb el pare perquè volia que jugués amb mi i ell, en canvi, semblava tenir el cap molt lluny. Era com si ni tan sols fos allà. Vaig preguntar a la mare amb tota la ràbia d’una criatura:

–Com vas poder-te casar amb aquest paio?

Va somriure i em va pentinar els cabells amb els dits. Sempre ho feia. Em va mirar als ulls i em va dir, tan tranquil·la:

–El teu pare era preciós.

Ni tan sols va dubtar.

Vaig voler preguntar-li què havia passat amb aquella preciositat.