Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 16

Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans d’allistar-se als Marines. Això no acabava d’encaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.

Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.

–Mira això –va dir–. És un mural d’Orozco.

Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però m’interessava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.

No m’havia imaginat mai que el meu pare fos el tipus d’home que hi entenia, d’art. Suposo que el veia com un ex-marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex-marine a qui no li agradava gaire parlar.

Un carter ex-marine que va tornar a casa d’una guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. M’inventava massa coses dins del meu cap.

Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que m’impedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.