Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 20

Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.

–Només somric –vaig dir–. És que no pot somriure un noi?

–No em dius la veritat –va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que s’havia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.

Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.

–D’acord –vaig dir–. Somreia perquè t’estaves mirant els peus.

–I això fa molta gràcia –va dir.

–És raríssim –vaig dir–. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?

–No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos –va dir.

–Dir això també és raríssim –vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.

–El que tu diguis –va dir.

–El que tu diguis –vaig dir jo.

–T’agraden els gossos, Ari?

–M’encanten els gossos.

–A mi també. No han de portar sabates.

Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits d’en Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.

–Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. –Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.

–Quin tipus de gos vols?

–No ho sé, Ari. Un que vingui d’una gossera. Saps, un d’aquests gossos abandonats.

–Sí –vaig dir–. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.

–Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.

Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos d’ells tenien escopetes d’aire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.

–N’hem tocat un! N’hem tocat un! –Un d’ells apuntava la pistola a un arbre.

–Ei! –va dir en Dante–. Pareu! –Abans que m’adonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.

–Pareu! Què coi us passa pel cap! –La mà d’en Dante estava aixecada, indicant que s’aturessin.– Doneu-me aquesta arma.

–I una merda et donaré la pistola.

–Està prohibit per llei –va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.

–Segona esmena –va dir el paio.

–Sí, segona esmena –va dir l’altre noi. S’agafava fort al seu petit rifle.

–La segona esmena no val per a les pistoles d’aire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.

–I què penses fer sobre això, tros de merda?

–Et penso fer parar –va dir.

–Com?

–Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic –vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-s’hi. Però jo sí. I no m’havia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.

Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.

Un dels nois semblava estar a punt d’apuntar-me amb la seva pistola.

–Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. –Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola d’una arpada. Va ser ràpid i no s’ho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola d’aire comprimit a les mans.– Tens sort que no te l’endinyi pel cul.

Vaig llançar l’arma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.

En Dante i jo ens vam mirar.

–No sabia que t’agradaven les baralles –va dir en Dante.

–No. De fet, no m’agraden –vaig dir.

–Sí –va dir el Dante–. T’agraden les baralles.

–Potser sí –vaig dir–. I jo no sabia que tu eres un pacifista.

–Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. –Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.

–En saps, de dir paraulotes, també.

–Sí, d’acord, Dante, no l’hi expliquem a la teva mare i ja està.

–Ni a la teva tampoc.

El vaig mirar.

–Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.

En Dante gairebé va somriure.

–És perquè ens estimen, Ari.

–Aquesta és una part. L’altra és que volen que siguem petits per sempre.

–Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. –En Dante va mirar l’ocell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.

–Mai t’havia vist tan emprenyat –vaig dir.

–Jo a tu tampoc t’havia vist mai tan emprenyat.

Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant l’ocell mort.

–Només era un pardalet –va dir. I va començar a plorar.

Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.

–Estaves espantat? –va preguntar-me.

–No.

–Jo sí.

–I què?

I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:

–Per què existeixen, els ocells, en tot cas?

Ell em va mirar.

–No ho saps?

–Diria que no.

–Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. –Tu creus?

–Sí.

Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a l’ocell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.

I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:

–M’ajudes a enterrar l’ocell?

–I tant.

Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia l’ocell mort sobre l’herba. Vaig recollir l’ocell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.

Vam ficar l’ocell al forat i el vam enterrar.

Cap dels dos va dir ni una paraula.

En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per l’ocell. Era un ocell. Potser l’ocell no es mereixia morir a mans d’un nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.

Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi m’agradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de l’ocell.

–Gràcies –em va dir.

–I ara –vaig dir jo.

Sabia que volia estar sol.

–Ei –vaig murmurar–, ens veiem demà.

–Anirem a nedar –va dir.

–Sí, anirem a nedar.

Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.

Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort d’un ocell.

Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.

Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols m’ho havia preguntat mai, abans.

La resposta d’en Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que m’estava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?

I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i d’altres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.

Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.

Vaig contemplar la posta de sol.

Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. M’agradava molt, estar sol. Potser m’agradava massa. Potser el meu pare també era així.

Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.

I em va semblar que la cara d’en Dante era un mapa del món.

Un món sense foscor.

Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.