Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 15

–No hi ha res a la teva habitació.

–Hi ha un llit, una ràdio despertador, un balancí, una estanteria, alguns llibres. Això no és res.

–Res a les parets.

–Vaig treure els pòsters que hi tenia.

–Per què?

–No m’agradaven.

–Ets com un monjo.

–Sí, Aristòtil el monjo.

–No tens hobbies?

–I tant. Mirar les parets buides.

–Potser seràs sacerdot.

–Has de creure en Déu per ser sacerdot.

–No creus en Déu? Ni tan sols una mica?

–Potser una mica. Però no gaire.

–Així que ets un agnòstic?

–Això. Un catòlic agnòstic.

Això el va fer riure molt.

–No he dit que fos divertit.

–Ho sé. Però ho és.

–Creus que és dolent, dubtar?

–No. Crec que és intel·ligent.

–No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.

–Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te n’avergonyeixis».

Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.

–Ari, intento no sentir-me avergonyit.

Jo sabia què era sentir-se avergonyit. L’únic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.

En Dante. M’agradava molt. M’agradava molt, molt.