Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 13

Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys d’una illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.

Em va presentar el seu pare, el professor d’anglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor d’anglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part d’ell fos encara un noi. Semblava un home enamorat d’estar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare d’en Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.

Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare d’en Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.

En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.

–Aquest matí no t’has afaitat, papa.

–És estiu –va dir el seu pare.

–Això vol dir que no has de treballar.

–Això vol dir que he d’acabar d’escriure el llibre.

–Escriure un llibre no és treballar.

El pare d’en Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.

–A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.

–És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.

–Tu mai vols parlar de feina.

A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.

–T’estàs deixant créixer la barba?

–No. –Va riure.– Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més d’un dia sense afaitar-me.

–Uau, que estricta.

–Sí.

–I què faries sense els seus petons?

Va somriure, llavors em va mirar.

–Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser l’Ari.

–Sí, senyor.

Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Se’m va acostar i em va allargar la mà.

–Soc en Sam –va dir–. En Sam Quintana.

–Encantat de coneixe’l, senyor Quintana.

Havia sentit aquesta frase, «encantat de coneixe’l», mil vegades. Quan en Dante m’ho havia dit a mi, havia sonat real. Però quan ho vaig dir jo, em vaig sentir estúpid i gens original. Em volia amagar en algun lloc.

–Pots dir-me Sam –va dir.

–No puc –vaig dir. Déu meu, volia amagar-me.

Va assentir amb el cap.

–Que maco –va dir–. I respectuós.

La paraula maco no havia passat mai pels llavis del meu pare.

Va donar un cop d’ull a en Dante.

–Aquest jove té un cert respecte. Potser en pots aprendre alguna cosa, Dante.

–Vols dir que prefereixes que et digui senyor Quintana?

Tots dos es van aguantar el riure. Va tornar a centrar-se en mi:

–Com va la natació?

–En Dante és un bon professor –vaig dir.

–En Dante és bo en moltes coses. Però no és gaire bo a l’hora d’endreçar-se l’habitació. Endreçar una habitació s’assembla massa a la paraula feina.

En Dante li va llançar una mirada.

–És una indirecta?

–Ets ràpid, Dante. Ho deus haver tret de la teva mare, això.

–No siguis pedant, papa.

–Quina paraula acabes d’utilitzar?

–T’ofèn, aquesta paraula?

–No és la paraula. Potser és l’actitud.

En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.

–No et posis gaire còmode. –Va assenyalar cap amunt.– Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.

Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si l’amor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.

Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.

Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.

–Era de la meva mare –va dir–. Volia llençar-lo. T’ho pots creure? –Va posar Abbey Road, el seu disc preferit.– Vinil –va dir–. Res d’aquesta merda de cassets.

–Què tenen de dolent, els cassets?

–No me’n refio.

Em va semblar una frase d’allò més estranya. Graciosa i estranya.

–Els discos es ratllen de seguida.

–Si els tractes bé no.

Vaig fer una ullada a la seva habitació desordenada.

–Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.

No es va enfadar. Va riure.

Em va passar un llibre.

–Té –va dir–. Llegeix mentre jo endreço l’habitació.

–Potser hauria, no ho sé, de marxar... –Em vaig aturar. Vaig escrutar l’habitació desordenada.– Fa una mica de por, ser aquí a dins.

Ell va somriure.

–No –va dir–. No te’n vagis. Odio endreçar-me l’habitació.

–Potser si no tinguessis tantes coses.

–Només són coses –va dir ell.

No vaig dir res. Jo no tenia coses.

–Si et quedes, no serà tan dur.

D’alguna manera, em sentia fora de lloc, però:

–D’acord –vaig dir–. T’ajudo?

–No. És cosa meva –va dir amb certa resignació–. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella s’hi va casar. Que no sap quina mena de paio és?

–Sempre analitzes els teus pares?

–Ells ens analitzen a nosaltres, no?

–És la seva feina, Dante.

–Ara em diràs que tu no analitzes els teus pares.

–Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.

–Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.

–Inescrutable.

Sabia que quan arribés a casa hauria de buscar aquesta paraula al diccionari.

En Dante em va mirar com si em toqués a mi dir alguna cosa.

–Jo he desxifrat la meva mare, en gran part –vaig dir–. Però el meu pare... Ell també és inescrutable.

Em vaig sentir una estafa, fent servir aquella paraula. Potser era això, el que em passava. Que jo no era autèntic. Era una estafa.

Em va passar un llibre de poesia.

–Llegeix això –va dir. Jo no havia llegit mai poesia, i ni tan sols estava segur de com es llegia un llibre de poesia. Me’l vaig mirar, perplex.

–Poesia –va dir–. No et matarà.

–I si sí que em mata? Noi mor d’avorriment mentre llegeix poesia.

Va intentar no riure però no se’n sortia gaire bé, a dominar tot el riure que vivia dintre seu. Va moure el cap a banda i banda i va començar a recollir tota la roba que hi havia per terra.

Va assenyalar la cadira.

–Tira-ho tot a terra i seu.

Vaig recollir una pila de llibres i un quadern de dibuix i ho vaig deixar a terra.

–Què és?

–Un quadern de dibuix.

–El puc veure?

Va fer que no amb el cap.

–No m’agrada ensenyar-lo a ningú.

Era interessant que tingués secrets.

Va assenyalar-me el llibre de poesia.

–De debò, no et matarà.

Durant tota la tarda, en Dante va estar ordenant l’habitació. I jo em vaig llegir aquell llibre de poemes d’un poeta que es deia William Carlos Williams. No n’havia sentit a parlar mai, tot i que no havia sentit a parlar mai de ningú. I de fet vaig entendre alguna cosa. No tot, però alguna cosa. I no ho vaig odiar. Em va sorprendre. Era interessant, ni estúpid ni ximple ni sensibler ni massa intel·lectual (ni cap de les coses que em pensava que era la poesia). Alguns poemes eren més fàcils que d’altres. Alguns eren inescrutables. Estava començant a pensar que potser sí que sabia el significat d’aquella paraula.

Vaig arribar a pensar que els poemes eren com les persones. Hi havia persones que les calaves de seguida. I algunes que no hi havia manera, i que no calaries mai.

Estava impressionat pel fet que en Dante fos tan sistemàtic organitzant la seva habitació. Quan hi havíem entrat, tot era un caos. Però quan va acabar, tot estava al seu lloc.

El món d’en Dante tenia un ordre.

Havia organitzat tots els llibres en una estanteria de l’escriptori.

–Deso els llibres que em llegiré primer a l’escriptori –va dir.

Un escriptori. Un escriptori de debò. Quan jo havia d’escriure alguna cosa, feia servir la taula de la cuina.

Em va agafar el llibre de poemes i es va posar a buscar un poema. El poema es titulava «Mort». Estava tan perfecte a la seva habitació acabada d’ordenar, el sol de l’oest entrant amb força, el rostre sota la llum i el llibre a la mà com si estigués fet per estar allà, a les seves mans i només a les seves mans. M’agradava la seva veu mentre llegia el poema com si l’hagués escrit ell:

És mort

el gos no haurà de

dormir sobre les patates

mai més perquè no

es congelin.

és mort

el vell malparit.

Quan en Dante va llegir la paraula malparit va somriure. Sé que li encantava dir-la perquè era una paraula que no li deixaven dir, una paraula que estava prohibida. Però aquí, a la seva habitació, podia llegir-la i fer-la seva.

Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de l’habitació d’en Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.

A mi no em preocupava no entendre’ls. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu d’en Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que l’havia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.

Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable. Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriure’n tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».

Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable. I amic.

Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.