Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 19

Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.

Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra l’herba com si estigués mirant de desenganxar-se’n alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.

Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.

Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:

–Jesús no porta sabates.

I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.

Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans d’entrar.

–Els japonesos ho fan així –deia ell–. No entren la brutícia del món a casa d’una altra persona.

–Sí –vaig respondre-li jo–, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.

–No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?

–Però els nostres avis són d’allà.

–Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?

–Parlem castellà.

–No gaire bé.

–Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.

–Què és un pocho?

–Un mexicà a mitges.

–D’acord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.

No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que m’agradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:

–Què coi et passa amb les sabates?

–No m’agraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que m’agradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que me’n fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no m’agraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira d’una manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. –Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant.– Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.

–La teva premissa bàsica? –De vegades parlava com un científic o un filòsof.

–Sí, home, el principi fundacional.

–El principi fundacional?

–M’estàs mirant com si estigués com una cabra.

–És que estàs com una cabra, Dante.

–No ho estic –va dir. I llavors va repetir-ho:– No ho estic.

Semblava gairebé ofès.

–D’acord –vaig dir–, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.

Se’m va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.

–Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.

Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava d’un concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com s’anava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.

–Per què hem de mesurar els metres? –vaig preguntar–. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.

–Hem de saber la distància exacta –va dir ell.

–Per què?

–Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.

–Ningú sap exactament què està fent –vaig dir jo.

–Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.

–T’ha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?

–Això és culpa de mon pare –va dir.

–La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? –Vaig fer que no amb el cap.– És un joc, Dante.

–I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.

–Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.

–És una versió de llançar la javelina, no?

–Sí, suposo que sí.

–I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?

–Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. –Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?

–Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.

–No –va dir en Dante–, el joc és divertit. Tot el joc ho és.

–No ho entenc –vaig dir–. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?

–Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.

–El carrer és més divertit –vaig dir.

–Sí, el carrer és més divertit. –Estàvem d’acord en alguna cosa.

En Dante em va mirar.

Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc d’acord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc m’importava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.

El pare d’en Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.

–Què esteu fent?

–Estem jugant.

–Què t’he dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. –Va assenyalar el parc amb el dit.– I a què... –Es va aturar i va estudiar l’escena.– Esteu llançant les vambes?

En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.

–No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió d’estar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.

Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.

–Ets l’únic nen de tot l’univers que s’inventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. –Va tornar a riure.– A ta mare li encantarà.

–No cal que l’hi diguem.

–Sí que cal.

–Per què?

–La norma de no tenir secrets.

–Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?

–És un secret si no l’hi diem. –Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare.– Aneu-vosen al parc, Dante.

Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara d’en Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.