Читать книгу Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers - Benjamin Alire Saenz - Страница 14

Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?

–Soc en Dante Quintana –va dir.

–Em va ensenyar a nedar –vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare.– Em vas dir que no m’ofegués, així que vaig trobar algú que m’ajudés a mantenir la promesa.

El pare es va mirar la mare. Crec que s’estaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.

En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.

–T’he portat un regal –va dir.

Jo em vaig quedar plantat mirant-lo. Havia vist el llibre en una tauleta de casa seva. Era un llibre d’art ple d’obres de pintors mexicans. Semblava tan adult, no semblava gens que tingués quinze anys. D’alguna manera, fins i tot els cabells llargs que no li agradava pentinar-se el feien semblar més gran.

El meu pare somreia mentre examinava el llibre, però llavors va dir:

–Dante, és molt generós per part teva, però no sé si ho puc acceptar.

El meu pare sostenia el llibre amb molta cura, amb por de fer-lo malbé. Ell i la mare van intercanviar mirades. Els meus pares ho feien molt, allò. Els agradava parlar sense parlar. Jo m’inventava què es deien, en aquelles mirades.

–És sobre art mexicà –va dir en Dante–. Així que l’heu d’acceptar.

Podia ben bé veure-li la ment funcionant mentre pensava un argument convincent. Un argument convincent que fos veritat.

–Els meus pares no volien que vingués amb les mans buides. –Va mirar el meu pare molt seriós.– Així que us l’heu de quedar.

La mare va prendre-li el llibre al pare i en va mirar la portada.

–És molt bonic, Dante, gràcies.

–Hauríeu d’agrair-l’hi al meu pare, ha estat idea seva.

El meu pare va somriure. Era el segon cop que el meu pare somreia en menys d’un minut. Això no era una cosa normal. No és que el pare fos l’hòstia somrient.

–Dona-li les gràcies al teu pare de part meva, d’acord, Dante?

El meu pare va agafar el llibre i es va asseure a mirar-lo. Com si fos una mena de tresor. Veus, no entenia el meu pare. No endevinava mai com reaccionaria a les coses. Mai.