Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 11

Les transformacions socials esmentades exigeixen una nova concepció de la política, una nova manera d’entendre la governança. “La tasca fonamental de la política i l’estat en la societat del coneixement postcapitalista i postterritorial és la coordinació i la mediació dels sistemes socials, tan complexos, experts i dinàmics que exclouen un control estatal autoritari.” Així doncs, l’acció de govern no consistiria tant en una intervenció directa, en una decisió sobre el “què” i el “com”, sinó en un paper d’acompanyament, de mediació i facilitació. Des d’aquest punt de vista, “la política es converteix en especialista en una prestació que resulta extremament precària en les societats complexes: moderar el conjunt, la compatibilitat i la compossibilitat dels sistemes funcionals autònoms. La política és només una veu en el concert de l’autoorganització social”.

En la mesura que la nova tasca del govern ja no és “fer”, sinó “coordinar”, no es necessiten tants recursos, ni tanta infraestructura, ni tants funcionaris. Ja no cal que la política acapari tants mitjans. No obstant això, ara més que mai, fan falta bons sistemes d’informació i, sobretot, capacitat per processar les dades. El coneixement s’ha convertit també en el principal recurs per governar. Cal saber interpretar correctament la informació, cal establir criteris, cal ser capaç de comprendre les grans tendències socials. Aquesta és la nova missió de la política.

Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.

Primer, deixar de considerar la política com si fos “competent per a tot” i protegir-la de la “hiperactivitat”, així com d’unes “exigències excessives” per part de la ciutadania. La nova política ha de ser, abans que res, modesta i conscient de les seves limitacions. I, tal com afirmaven els clàssics liberals, el govern s’ha de concentrar només en el que és important, és a dir: en allò que, si ell no fa, no farà ningú més.

Segon, l’objectiu prioritari de la política ha de ser trobar un nou equilibri entre els àmbits públic i privat. I això requereix, seguint el fil del punt anterior, “una profunda retirada de la política d’àmbits il·legítims (o que s’han tornat il·legítims amb el pas del temps)… Hi ha un munt de tasques en les quals l’única aportació de la política és la seva incompetència manifesta. Resulta prioritari evitar la sobrecàrrega del sistema polític i dels seus actors per una penosa administració de trivialitats”, ja que, “sense una retracció substancial de les tasques de l’estat a unes competències nuclears i als béns col·lectius essencials, no existeix a parer meu la més petita possibilitat que la política es faci càrrec de l’extrema complexitat dels processos, els problemes i els projectes socials o els governi”. Cal redefinir els límits del sector públic. Cal repensar quines són les autèntiques prioritats del govern. I cal deixar que siguin el mercat o el Tercer Sector els que s’ocupin de tota la resta.

I, en tercer lloc, “l’estat ja no està en condicions d’adoptar decisions sobiranes; és massa gran la seva dependència del saber compartit, de la capacitat de decisió compartida i dels recursos financers compartits”. La política s’ha convertit en un actor semisobirà més dins de la societat complexa i, per tant, ja no pot actuar sense dialogar, negociar i buscar el concurs de la resta dels actors. Naturalment, això representa una autèntica revolució cultural tant per als professionals de la política com per als funcionaris de l’Administració i per al conjunt del sistema governamental, que haurà d’assumir aquest canvi de rol si desitja continuar tenint un paper rellevant de cara al futur.