Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 12

Si ja no és possible continuar exercint durant més temps les formes de govern tradicionals: directes, centralitzades, jeràrquiques i autoritàries, llavors resulta imprescindible explorar altres vies, més adequades a les nostres societats complexes. “Complexitat significa que, a causa de les dependències recíproques, cap sistema social no pot declarar la seva visió del món com a exemplar i obligatòria; la complexitat general no permet a cap sistema gestionar la pròpia complexitat i ‘comprendre’ les operacions de tots els altres. La difícil relació entre complexitat i control fa que el poder no sigui suficient com a únic recurs de govern.”

La política ha de respondre a “la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials d’aprenentatge o si es mantindrà en l’estil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats”. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.

Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva “pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de l’obligació d’aprendre. En una societat capaç d’aprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi d’evitar almenys el desastre de la unilateralitat”. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant d’un atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament els conceptes de reflexió, aprenentatge, cooperació i responsabilitat.

Què ha de succeir perquè els diferents actors cooperin entre ells? És possible fomentar els comportaments cooperatius? “La dificultat principal consisteix en el fet que els sistemes parcials d’un sistema total no tenen cap motiu per coordinar-se amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera d’operar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt.” Aquest exercici reflexiu, d’autoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: “La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. L’autocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront d’ell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives d’una acció a curt termini”. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.

Per cooperar és imprescindible la reflexió, l’exercici de sortir de si mateix, anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar l’horitzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.

“Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions d’actuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini.” Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des d’un cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a “moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe”, tenint present, a més, que “la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a l’organització en el seu conjunt”.

La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.