Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 6

No és fàcil trobar bibliografia sobre política i valors. En realitat, són tan escassos els treballs sobre aquest àmbit de la política, que hom podria arribar a sospitar que els experts l’han desestimat com a objecte de recerca pel fet de no considerar-lo suficientment científic. Fa la impressió que els politòlegs no estan gaire interessats en aquesta qüestió, i els filòsofs la troben potser massa sociològica. És com si no la consideressin prou rellevant; o es tractés d’una faceta estrictament subjectiva, pertanyent a l’esfera privada dels polítics; o fos un terreny massa vaporós i inaprehensible; o hi hagués el perill de ser titllat de moralista de la vida pública.

Segurament algunes d’aquestes prevencions estan justificades, i fins i tot alguns d’aquests riscos són certs, però de cap manera no poden explicar l’oblit d’una qüestió tan transcendental per a la política com és l’estudi dels valors que la configuren. En aquest sentit, no deixa de ser sorprenent l’extraordinària minuciositat amb la qual la ciència política investiga algunes qüestions recurrents (teoria de partits, sistemes electorals…) mentre continua mancada d’una aproximació sistemàtica i rigorosa de l’axiologia política.

Nombrosos indicadors palesen el malestar de la ciutadania envers la política i el descrèdit de la mateixa política al nostre país. Els desajustos entre els valors “que es proclamen”, els valors “que es practiquen” i els valors “que es perceben” en podrien ser una de les causes principals. D’altra banda, les fortes transformacions econòmiques, socials i culturals contemporànies obliguen a redefinir l’espai i el mateix paper de la política. Només així estarà en condicions de recuperar la confiança dels ciutadans i d’aportar les solucions que la societat n’espera. En aquest context, la pregunta pels valors en la política resulta més necessària que mai: quins són els valors i les actituds que caracteritzen avui la política a Catalunya? Quins valors caldria impulsar, redescobrir i, sobretot, posar en pràctica per tal que la política assoleixi la grandesa que li correspon?

Del paràgraf anterior es desprèn que el nostre objecte d’estudi és la manera de fer política, no la política en si mateixa, que ens situaria en un àmbit incommensurable. En efecte, tractarem de posar en relleu les diferents formes i els diferents estils de fer política que sorgeixen com a conseqüència del predomini d’uns valors o uns altres. Per tant, resten exclosos de bell antuvi la dimensió ideològica de la política, el debat sobre els continguts, l’anàlisi de l’acció de govern o l’anàlisi del model de societat que es persegueix.

Què és la política? De les moltes aproximacions possibles, volem subratllar la de Max Weber, autor de referència obligada en la qüestió que ens ocupa. Anomenem política, en un sentit molt ampli, “qualsevol gènere d’activitat directiva autònoma” (Weber, 1991), i és aplicable als camps: empresarial, educatiu, cultural, etc. Ara bé, quan ens referim a la política com a activitat específica de govern, és a dir, vinculada a la gestió de la res publica, forçosament hem de circumscriure el seu significat a “la direcció o la influència sobre la direcció d’una associació política, és a dir, en el nostre temps, d’un estat”.

Definim l’estat com “aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el ‘territori’ és element distintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima”. D’aquesta manera, l’estat es converteix, tal com subratlla Weber, en l’única font del “dret a la violència”. I la política consisteix, precisament, en “l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els diferents estats o, dins d’un mateix estat, entre els diferents grups d’homes que el componen”. Així doncs, la política té a veure amb el poder i, més concretament, amb l’exercici del poder que permet governar la polis.

Weber també mostra la seva preocupació pels valors de la política i, principalment, pels valors que orienten les accions dels professionals de la política: “La consciència de tenir una influència sobre els homes, de participar en el poder sobre ells i, sobretot, el sentiment de manejar els fils dels esdeveniments històrics importants eleven el polític professional, fins i tot el que ocupa posicions formalment modestes, per sobre del que és quotidià. La qüestió que aleshores se li planteja és la de quines són les qualitats que li permetran estar a l’altura d’aquest poder (per limitat que sigui en el seu cas concret) i de la responsabilitat que recau sobre ell. Amb això ja entrem en el terreny de l’ètica, ja que és a aquesta disciplina a qui correspon determinar quina classe d’home s’ha de ser per tenir dret a posar la mà sobre la roda de la història”.

Per portar a terme el nostre propòsit, prendrem com a referència els principals actors de la política: els partits polítics amb representació parlamentària, els professionals de la política i el conjunt dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya; per bé que, ocasionalment, també ens referirem de manera específica a les institucions de govern i al sistema polític. En cada cas tractarem de veure quins són els valors que, majoritàriament, n’impregnen o n’inspiren el comportament i les seves conseqüències.

L’estudi se centra en el període 2004-2008, especialment pel que fa a l’anàlisi de les ponències en els congressos dels partits (anys 2004 i 2008). No obstant això, esporàdicament també inclou algunes dades anteriors, ja sigui amb la finalitat de poder comparar un mateix indicador a través d’un interval més ampli (capítols 4 i 7), o bé perquè les úniques fonts d’informació disponibles són anteriors. En aquest sentit, no podem deixar d’esmentar un dels problemes tradicionals dels estudis socials i polítics al nostre país: la manca de fonts d’informació actualitzades, exhaustives i fiables. Aquesta dificultat es posa especialment de manifest a l’hora d’analitzar la composició del Parlament (característiques professionals i socials dels diputats) i dels alts càrrecs de l’Administració (els estudis disponibles es remunten a les dècades dels anys 80 i 90).

El llibre està estructurat en tres parts i dotze capítols. La primera part té com a objectiu establir un marc conceptual suficientment ampli per integrar de manera adequada les diferents peces del trencaclosques (sistema polític), i consta d’una introducció metodològica (capítol 1); un breu recorregut històric de les tensions entre l’ètica i la política a través d’Aristòtil, Maquiavel i Weber (capítol 2); una aproximació a les principals transformacions de la política contemporània, amb la presentació del nou paradigma emergent, de la mà de Daniel Innerarity (capítol 3); i, en darrer terme, una presentació sintètica dels principals trets de la cultura política majoritària a la Catalunya actual (capítol 4).

La segona part del llibre planteja un exercici d’observació i anàlisi del comportament dels principals actors polítics, amb l’objectiu final d’elaborar un diagnòstic acurat dels valors predominants a la política catalana contemporània. Aquest procés és el que ens ha de permetre, eventualment, una comprensió adequada de la desafecció i la crisi política contemporànies. Començarem fixant-nos en el discurs polític oficial, és a dir: “els valors que es proclamen” a través dels textos constituents del nostre sistema polític, de les ponències en els congressos dels partits i dels discursos dels mateixos polítics (capítol 5). A continuació ens aturarem en l’acció política, i tractarem de veure quins són “els valors que realment es posen en pràctica” en el funcionament ordinari de la política. Centrarem la nostra atenció en quatre aspectes que considerem especialment significatius: el funcionament intern dels partits, el seu finançament, les campanyes electorals i el perfil dels càrrecs públics (capítol 6). Tot seguit canviarem de perspectiva i tractarem d’esbrinar quina és la valoració ciutadana de la política, és a dir: quins són “els valors que perceben” els ciutadans a l’hora d’avaluar el sistema polític, les institucions de govern, els partits i els polítics (capítol 7). Abans del diagnòstic, encara contrastarem la informació obtinguda per mitjà del diàleg amb quatre personatges de primer nivell de la política catalana: els expresidents de la Generalitat Maragall i Pujol, i els expresidents del Parlament Barrera i Rigol (capítol 8). I, finalment, tractarem d’elaborar el diagnòstic axiològic de la política catalana a principis del segle XXI, a través del sistema polític, les institucions de govern, els partits, els polítics i la ciutadania (capítol 9).

La tercera part del llibre és una invitació a pensar la possibilitat d’una nova política, és a dir: la política del futur, en clau de valors. Partint del diagnòstic anterior, el primer que ens preguntem és: quins són els valors polítics que convindria reforçar, i de quins caldria prescindir? I, més específicament, quines són les actituds i els valors que cadascun dels agents polítics, considerats individualment, hauria d’assumir i promoure? (capítol 10). A continuació encara farem un pas més i plantejarem algunes de les mesures o les reformes que podrien ajudar a fer viables els valors proposats (capítol 11). Finalment, clourem el llibre amb una breu reflexió sobre el valor de la política.

Cal no confondre la crítica amb el menyspreament. Davant la crisi política contemporània, hi ha qui se sent amb el deure de reivindicar la importància de la política, i per això té tendència a interpretar qualsevol crítica com un atac immerescut o excessiu. Certament, hi ha moltes maneres de criticar. Hi ha la crítica interessada, dogmàtica i amb voluntat destructiva. Però també hi ha la crítica saludable, necessària i justificada. No cal dir que aquest treball pretén situar-se en la segona categoria. Tot indica que només serà possible restaurar la grandesa de la política revisant a fons els valors que la inspiren.

Darrerament el valors s’han posat de moda. Tothom parla de valors, singularment els mitjans de comunicació i els polítics. Els valors dels immigrants, els valors dels joves, els valors a l’escola, els valors a l’empresa, etc. Hi ha un discurs, força estès, sobre la necessitat de recuperar els valors del treball, l’esforç, la qualitat o l’estalvi. I en política també es parla sovint de la necessitat de recuperar els valors de la confiança, la credibilitat, la participació i la il·lusió. No obstant això, alguns autors han advertit del perill que això comporta. Ángel Gabilondo (2006) afirma: “Es parla molt dels valors, però a vegades els valors han perdut valor. S’han devaluat. Han acabat sent simplement això: valors, entitats abstractes, sense cap força configurativa, conformadora. Ni constitueixen ni conformen institucions”. Tanmateix, un valor, per ser-ho de debò, “ha de constituir una institució. El valor ha de passar per una institució, perquè no podem fer dels valors pura mercaderia, vàcua cantinela. Estem en un mercat de valors. Efectivament, tot s’ha omplert de valors. Tot és pur comerç”. Davant la possibilitat de quedar atrapats en una retòrica buida de continguts, aquest llibre afirma la necessitat de superar el discurs estèril i descobrir el potencial transformador dels valors en la política.