Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 8

Vivim un període històric de transformacions accelerades a nivell econòmic, social i cultural. La ciència i la tecnologia avancen a gran velocitat, les empreses es deslocalitzen i la competència econòmica continua creixent. La nova immigració ha modificat profundament la nostra composició demogràfica, les estructures familiars s’han fet més diverses i l’evolució professional no s’atura. La societat del coneixement es consolida, i les noves idees (des del canvi climàtic fins als drets de les generacions futures), possibilitats, modes i influències modifiquen poderosament la nostra cosmovisió. En definitiva, si la nostra societat contemporània és objecte d’una seqüència de canvis estructurals d’aquesta magnitud, és lògic que la política també es vegi immersa en una profunda transformació, per bé que siguin pocs els que ho adverteixin, i encara menys els que s’atreveixin a reconèixer-ho en veu alta. En aquest sentit, cal destacar Ronald Inglehart, que s’ha referit a la “nova cultura política” ubicada en el si de la mentalitat postmoderna.

Un altre dels autors que més ha estudiat els canvis estructurals que està vivint la política contemporània és Daniel Innerarity. I creiem que les seves reflexions i les seves aportacions amb relació als reptes actuals de la política poden ser de gran interès per comprendre les característiques del nou paradigma polític emergent.^[1]

Innerarity (2002) comença assenyalant que la insatisfacció davant la política no és un fenomen nou, però resulta interessant constatar com les seves causes van canviant al llarg del temps. Així, per exemple, si tradicionalment s’havien criticat els excessos del poder, avui en dia la principal causa del malestar és més aviat una altra: “El polític que no pot, que no s’aclareix i repeteix un discurs convencional amb una pobra escenificació [...], la distància entre el que caldria fer i el que es fa, la discrepància entre les paraules i els fets, la precipitada apel·lació a l’afirmació que no és possible fer res més. El que molesta de la política és el seu desconcert i la seva incapacitat [...], la política mai no havia estat tan impotent”.

Així doncs, cal partir d’un fet evident: “La capacitat configurativa de la política retrocedeix de forma preocupant en relació amb les seves pròpies aspiracions i amb la funció pública que se li assigna”. Encara més: “L’actual fatiga política no sorgeix d’un desinterès pel bé públic, sinó de la desesperança de poder fer alguna cosa amb la política tradicional”. És a dir: mentre que les tasques i les qüestions que ha de resoldre la política han canviat radicalment durant les darreres dècades, ni el sistema polític, ni les institucions, ni el discurs, ni el tarannà, ni les actuacions dels polítics han variat substancialment.

Fins ara la política ha optat per l’immobilisme, però cada dia que passa es fa més evident la seva inadaptació al nou context social, i aquest és el principal motiu del malestar i la insatisfacció que genera. Cal prendre consciència del nou paradigma polític emergent i promoure els canvis necessaris per fer-lo plenament vigent. Altrament, el perill és que la política esdevingui cada cop menys operativa, menys eficaç i, per tant, també més marginal. “Podria succeir que la política seguís funcionant i s’ocupés de si mateixa sense que això molestés a ningú, perquè les seves prestacions serien irrellevants, fins al punt que es plantegés la qüestió de quina funció social compleix que no pugui ser portada a terme per altres sistemes fins i tot de manera més professional.”

Quins són els factors i les circumstàncies que donen lloc al nou paradigma emergent? I quins són els trets fonamentals que haurien de caracteritzar el nou model polític? Vegem-los, sintèticament, a continuació.

^[1] En aquest capítol prendrem com a referència la seva obra La transformación de la política, publicada per Península el 2002.