Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 13

L’activitat supervisora suposa un terme mitjà entre l’intervencionisme dels governs tradicionals i la inhibició total que proposen els defensors del laissez faire. És a dir, “entre la passivitat i la planificació jeràrquica hi ha una tercera possibilitat que fa del ‘govern del context’ la característica fonamental de la supervisió política i la forma bàsica de l’autocontrol dels sistemes complexos”.

Es tractaria de desenvolupar el concepte de política com un node d’interrelació, capaç de veure, conèixer i comprendre les dinàmiques específiques dels altres actors i la seva interacció amb el conjunt del sistema. “La idea d’un estat supervisor aspira a fer de la política una instància de supervisió o revisió de les decisions fonamentals dels altres sistemes socials [...]. El dret no veu les seves condicions polítiques, la sanitat no veu el seu cost, l’economia no veu les seves responsabilitats socials, l’art no veu la seva incomprensibilitat, la moral no veu la complexitat dels problemes [...]. La supervisió és la forma d’autogovern més apropiada per a una societat del coneixement que té com a principal problema la seva pròpia viabilitat a causa de l’amenaça ecològica, el risc tecnològic i la sobrecàrrega cognoscitiva.”

Ara bé, com s’ha d’entendre aquesta supervisió? El supervisor no és un àrbitre, ni encara menys un jutge infal·lible, sinó més aviat un assessor, un conseller, un facilitador que vetlla per la bona marxa de cadascun dels àmbits socials. “La supervisió no equival a una mera instància exhortativa. La diferència entre adoctrinament i supervisió s’entén quan es té en compte que supervisar no és tant controlar alguna cosa des d’una instància segura i irrefutable com experimentar i provar. La supervisió és un moment en el qual no es tracta de controlar o corregir, sinó de provar realitats hipotètiques (d’aquí la seva proximitat a l’art).”

En definitiva, “el govern del context és la conseqüència d’haver-se pres seriosament la idea que en una societat policèntrica cap sistema funcional –tampoc la política– no té aïlladament la força ni la competència per imposar el context. Els contextos són únicament el resultat de la interacció entre els actors autònoms i reflexius en sistemes de negociació”.

En contra del que podria semblar a primera vista, la política no s’ha extingit. El que s’ha esgotat és una determinada concepció de la política, pròpia d’una realitat social que està deixant d’existir. Per tant, cal redefinir la política d’acord amb les necessitats i les exigències socials del segle XXI. Des d’aquesta perspectiva, la política no té per què debilitar-se ni perdre pes. Simplement el que ha canviat són les seves funcions i les seves tasques, però cal admetre que “no és una activitat d’escassa importància, en una societat del coneixement, coordinar els sistemes de lògiques divergents, assegurar la unitat mínima de la societat o moderar els interessos contraposats”.

Cal repensar i redefinir la política. La política només tindrà futur si és capaç de desenvolupar un sistema de governança adequat a la nova realitat complexa, i basat en la reflexió i la cooperació entre els diferents agents. Ben mirat, el diàleg i la col·laboració entre els sectors públic, privat i no lucratiu a Catalunya ja fa temps que han deixat de ser una simple hipòtesi teòrica per donar lloc a una incipient però progressiva realitat tangible.