Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 9

La principal característica de la nostra societat és l’extraordinari increment de la complexitat. Vivim en societats funcionalment diferenciades en diverses esferes culturals: la política, el dret, l’economia, l’art, la religió... Cadascuna d’elles segueix una lògica autònoma, que no accepta interferències externes i es relaciona amb les altres esferes sense cap ordre preestablert de prioritats.

Les societats contemporànies no tenen un únic centre o un únic vèrtex. Els diversos àmbits culturals estableixen relacions d’interdependència, però no pas de forma jeràrquica, sinó reticular, és a dir: configurant una xarxa. Així doncs, la complexitat social significa l’existència de múltiples centres de decisió autònoms que desitgen preservar la seva autonomia, i, per tant, la jerarquia ja no pot ser el principi ordenador de la societat. D’aquesta manera, la distinció tradicional entre ordre i anarquia ha deixat de tenir sentit. Des del punt de vista clàssic, governar és establir “una estratègia d’ordenació selectiva, un equilibri de caos i ordre, de llibertat i necessitat, de context i autonomia”. Però avui en dia això ja no es pot determinar de la mateixa manera que abans, perquè la societat ha canviat radicalment i ja no obeeix als patrons tradicionals de simplicitat i estabilitat. En conseqüència, cal assumir “que ja no és possible decidir políticament totes les qüestions socials importants”.

Quina hauria de ser la resposta política davant la nova complexitat? No es tracta de recuperar la simplicitat irreversiblement perduda, ni tampoc de cercar un consens impossible, sinó de “guanyar la informació que resulta de processar les diferències”. Si la política pretén donar una resposta satisfactòria als reptes inèdits de la nova societat, haurà de ser conscient que “el problema de govern més difícil és la coordinació i la integració d’aquests sistemes especialitzats, en la mesura que constitueixen diversos ‘jocs del llenguatge’”.

A diferència de les teories clàssiques del govern, la societat actual ja no pot ser reduïda a cap idea, ni tan sols a la idea d’unitat. Per això la política ha de tenir present que “la unitat d’una societat complexa no aspira a una integració a costa de la pluralitat, sinó a l’optimització de les condicions per a un alliberament de la diversitat enfront de les constriccions d’una coherència forçada”. En suma, cal aprendre a conviure amb la complexitat, respectant l’autonomia de les parts i la successió dels canvis. I, per tant, cal també repensar la política.