Читать книгу Política i valors - Daniel Ortiz - Страница 7

Una opinió popular força estesa a Catalunya, tal com tindrem ocasió de comprovar en els capítols 4 i 7, considera que l’ètica i la política funcionen com l’oli i l’aigua, és a dir: s’exclouen l’una a l’altra i són mútuament incompatibles. Aquesta mentalitat entronca amb una cultura política, d’arrels predemocràtiques, que tradicionalment ha mirat amb recel i profunda desconfiança tot el que està relacionat amb els afers públics i el govern.

Ara bé, hi ha algun fonament sòlid per continuar sostenint aquesta tesi avui en dia? Fins a quin punt l’exercici del poder està inevitablement en contradicció amb l’exigència ètica? És possible resoldre o, si més no, conjugar harmònicament l’esfera de la política i la dels valors? Com s’ha de gestionar la inevitable tensió que existeix entre aquests dos conceptes? Ens trobem, sens dubte, davant d’una de les grans qüestions de la història de la filosofia, i, com a tal, ha rebut respostes ben diferents, per part dels diversos pensadors, al llarg dels segles.

El professor J. L. Aranguren (1999) feia referència a la “qüestionabilitat” originària, és a dir, al caràcter essencialment problemàtic de la relació entre ètica i política, i tractava de classificar els diferents tipus de relació per mitjà de quatre categories:

1) La primera correspon al realisme polític més genuí, i afirma la necessitat de separar estrictament les dues esferes. La moral, amb la seva apel·lació a l’idealisme i als grans valors, pot ser útil en el terreny personal, però no serveix com a referent en l’àmbit públic. L’ètica s’ha de circumscriure exclusivament a l’àmbit privat, i qualsevol intent d’introduir-la en el terreny polític és contraproduent i està condemnat al fracàs. Política i moral són incompatibles, i, per tant, qui vulgui actuar en política, forçosament ha de prescindir de la moral. La primacia correspon a la política, alliberada de tota servitud moral.

2) Una altra possibilitat consisteix en la negació de la política. Aquesta opció també assumeix la incompatibilitat entre ambdues esferes, però aquest cop la primacia recau sobre la moral. Com que no és possible optar simultàniament per totes dues, és preferible escollir l’ètica i tractar de reduir la política a la mínima expressió, ja sigui defensant la destrucció de l’estat, ja sigui minimitzant l’acció política o bé abstenint-se de participar-hi. El poder polític és impur, està irremissiblement contaminat, i, per tant, cal allunyar-se’n sense recança.

3) La concepció tràgica de la relació, en tercer lloc, és la d’aquell que experimenta la necessitat i, alhora, la impossibilitat de conciliar la política i la moral. En aquestes circumstàncies, l’home “sent que no pot satisfer l’una i l’altra; però, d’altra banda, tampoc no pot ‘preferir’, tampoc no pot ‘prescindir’. La dimensió ètica és viscuda així, en política, com una impossibilitat insuperable i, per tant, tràgica. L’home ha de ser moral, ha de ser també polític, i no pot ser-ho conjuntament. No hi ha sortida per a ell”. És aquesta dolorosa escissió interna, aquesta tortura permanent, la que provoca una tragèdia inevitable i irresoluble.

4) Finalment, la quarta opció és definida per la concepció dramàtica de la relació. Entre l’ètica i la política no hi pot haver mai un lligam harmònic i plàcid, sinó, al contrari, una implacable tensió constitutiva. “La moralitat política –igual que, d’altra banda, la moralitat privada, individual– és àrdua, problemàtica, difícil, mai no assolida plenament, sempre in via i, a la vegada, sempre ‘en qüestió’. L’autèntica moral és i no pot deixar de ser lluita per la moral. Lluita incessant, caure i tornar a aixecar-se, recerca sense possessió, tensió permanent, autocrítica implacable”.

La classificació d’Aranguren ens serveix per emmarcar la reflexió, comprendre’n la complexitat intrínseca i, al mateix temps, per fer-nos una idea d’algunes de les alternatives que es plantegen. Ara bé, quines han estat, en la pràctica, les concepcions predominants al llarg de la història?

Sens dubte, cal començar parlant dels clàssics, i molt especialment d’Aristòtil. Ell, davant la pregunta sobre com han d’actuar i com han de viure els homes, respon apel·lant a la seva naturalesa. El primer que cal fer és examinar com és la naturalesa humana. L’home és l’únic ésser dotat de lógos, és a dir, de capacitat de raó i paraula. Això el singularitza i el fa diferent de la resta dels animals. Aquest lógos és revelador d’una de les seves principals característiques: la sociabilitat. L’home és un ésser social per naturalesa. Neix, creix i es desenvolupa en comunitat, és a dir: gràcies a la polis. L’home és, per tant, un animal polític (zoón politikón), que no es pot pensar aïlladament, sinó en comunitat.

Així mateix, des de la perspectiva teleològica pròpia dels grecs, Aristòtil també es planteja quina és la finalitat de l’home. I conclou que aquesta finalitat no pot ser altra que el seu bé, entès com el desplegament de totes les seves potencialitats. Així, la felicitat (eudaimonía), que és l’aspiració natural de l’home, és també el seu màxim bé. La vida bona, o ètica, consisteix en un esforç sostingut per conrear la virtut (areté), tant en un sentit individual com col·lectiu, l’única via per accedir a la felicitat. En realitat, les virtuts capitals –la prudència (phrónesis), la justícia (díke) i l’amistat (philía)– tenen una dimensió eminentment col·lectiva, comunitària, i la polis és el marc natural per desenvolupar-les. És per això que “els homes no han format una comunitat només per viure, sinó per viure bé” (Política, III, 452-453).

En suma, per a Aristòtil l’ètica i la política no solament no són contradictòries, sinó que van unides, estan necessàriament associades i formen part d’un mateix continuum. L’home només pot desenvolupar-se plenament i aspirar a la felicitat en comunitat, en el si de la polis, és a dir: a través de la política. I, a l’inrevés, la polis tan sols podrà ser governada amb justícia i gaudirà d’una vida harmònica quan els ciutadans siguin virtuosos. En aquest sentit, la política és la culminació de l’ètica. El fi de la ciutat no és altre que la virtut i la felicitat dels seus ciutadans, i per això la política, per la seva dimensió col·lectiva, ha d’ocupar el lloc preeminent. En conclusió, “si, doncs, de les coses que fem hi ha algun fi que vulguem per si mateix [...], és evident que aquest fi serà el bo i el millor [...]. Si és així, hem d’intentar determinar, almenys esquemàticament, quin és aquest fi i a quina de les ciències o facultats pertany. Semblaria que ha de ser l’objecte de la ciència suprema i fonamental. Aquesta és, manifestament, la política” (Ètica a Nicòmac, I, 1094a).

Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a l’any 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé d’una sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé l’origen de la ciència política moderna.

El realisme polític de Maquiavel respon a l’observació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. L’Església sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. L’ambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple d’amenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans. És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir l’objectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes d’obtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, l’eficàcia es converteix en l’únic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a l’obtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.

La diferent concepció antropològica explica, en bona mesura, la distància entre les filosofies polítiques d’Aristòtil i Maquiavel. Així, mentre que el primer creu en la sociabilitat natural de l’home i les virtuts que, convenientment conreades mitjançant l’educació, permeten l’accés a la felicitat i el bé, el segon afirma que “dels homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, són àvids de guanys i, mentre els afavoreixes, són tots teus, t’ofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills [...] quan és lluny la necessitat; però, quan se t’acosta, se’t giren d’esquena” (Maquiavel, 1993).

En aquest sentit, per a Maquiavel la moral esdevé un afer estrictament particular. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica. “A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, puguis i sàpigues canviar-te en tot el contrari.”

Encara més, l’exercici del poder requereix del polític “un ànim disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna, i, tal com he dit més amunt, no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. El polític ha de ser conscient del joc de miralls que s’estableix entre el poble i els governants: “Els homes, generalment, jutgen més pels ulls que per les mans, perquè a tothom és permès de veure, però a ben pocs de tocar. Tothom veurà el que tu sembles, pocs s’adonaran del que ets”. En suma, l’aparença, la mentida i l’engany, en certa manera, són intrínsecs a la política: “Un príncep del temps present [...] mai no predica més que pau i lleialtat, i, en canvi, és enemic acèrrim d’ambdues”.

El transcurs dels segles no ha resolt el caràcter problemàtic, aquella “qüestionabilitat originària” de la relació entre ètica i política a la qual al·ludia, com hem vist al principi, el professor Aranguren, però sí que l’ha il·luminat des de diferents perspectives i ha permès la descoberta progressiva dels seus contorns. La decisiva aportació de Max Weber arrenca d’una sorprenent constatació: “És una tremenda veritat i un fenomen bàsic de la història [...] el fet que freqüentment o, més ben dit, generalment el resultat final de l’acció política guarda una relació absolutament inadequada, i freqüentment fins i tot paradoxal, amb el seu sentit originari” (Weber, 1991).

Enllaçant amb les reflexions de Maquiavel, Weber afirma que el que és essencial en la reflexió moral sobre el poder es troba en la relació entre mitjans i fins. I formula d’aquesta manera la qüestió decisiva: “Quina és, doncs, la veritable relació entre ètica i política? No tenen res a veure l’una amb l’altra, com de vegades es diu? O és cert, al contrari, que hi ha ‘una sola’ ètica, vàlida per a l’activitat política com per a qualsevol altra activitat? [...] Però és possible que hi hagi alguna ètica al món que pugui imposar normes de contingut ‘idèntic’ a les relacions eròtiques, comercials, familiars i professionals, a la relació amb l’esposa, la verdulaire, el fill, el competidor, l’amic o l’acusat?”

Weber defensa amb contundència que les normes ètiques que s’apliquin a la política, siguin les que siguin, n’han de tenir en compte la naturalesa específica: “És veritat que és perfectament indiferent per a les exigències ètiques que es dirigeixen a la política el fet que tingui com a mitjà específic d’acció el poder, darrere el qual es troba la violència?” La política difereix radicalment de totes les altres activitats humanes, i, per tant, l’ètica política haurà d’ajustar-se necessàriament a aquesta realitat tan singular.

El mateix Weber adverteix clarament que “en aquest punt xoquen entre si concepcions bàsiques del món entre les quals, en darrer terme, cal escollir”. I l’elecció es presenta en termes radicals, atès que tota acció que vulgui orientar-se èticament pot ajustar-se a dos principis fonamentalment distints i irreconciliables: l’ètica de la convicció o l’ètica de la responsabilitat. La primera es regeix únicament pels principis morals. Cal respectar, sempre i per damunt de tot, aquests principis, com per exemple “dir la veritat”, independentment de les circumstàncies. I, per tant, la mentida, per més excepcionals que siguin les circumstàncies, sempre serà un comportament il·lícit, èticament reprovable. D’altra banda, l’ètica de la responsabilitat també admet el valor dels principis morals com a guia de conducta, però considera que el criteri últim per decidir ha de fonamentar-se en les conseqüències de l’acció. Així doncs, “dir la veritat” continua sent el principi moral de referència, però no es pot aplicar de forma automàtica. Cal tenir presents les circumstàncies i cal valorar-ne les conseqüències. En algunes ocasions, “no dir la veritat” pot estar justificat, i fins i tot pot ser èticament acceptable, si amb aquest comportament s’aconsegueix un bé major (o s’evita un mal major) des del punt de vista del bé comú o l’interès general. L’ètica de la responsabilitat, afirma Weber, és l’única possible en l’àmbit de la política.

No és que l’ètica de la convicció estigui mancada de responsabilitat, ni que l’ètica de la responsabilitat estigui mancada de convicció, però sí que hi ha una diferència abismal entre l’una i l’altra. D’aquesta manera, “quan les conseqüències d’una acció realitzada conforme a una ètica de la convicció són dolentes, el que la va executar no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així. Qui actua conforme a una ètica de la responsabilitat, al contrari, té present tots els defectes de l’home mitjà”.

En darrer terme, cal optar. I la dicotomia, certament, assenyala camins antagònics. Qui actua segons l’ètica de la convicció “només se sent responsable que no flamegi la flama de la pura convicció, la flama, per exemple, de la protesta contra les injustícies de l’ordre social. Encendre-la una vegada i una altra és la finalitat de les seves accions, que, des del punt de vista del possible èxit, són plenament irracionals i només poden tenir un valor exemplar i han de tenir-lo”. L’ètica de la convicció, per tant, pot tenir unes exigències màximes respecte als principis perquè no se sent responsable de les conseqüències de l’acció. “Qui opera conforme a l’ètica de la convicció no suporta la irracionalitat ètica del món. És un racionalista còsmico-ètic.”

Ara bé, l’ètica dels principis i la política són incompatibles. Cap ètica del món, diu Weber, no pot deixar de considerar que sovint, per aconseguir fins bons, cal emprar mitjans moralment dubtosos o, com a mínim, perillosos. I que existeix la possibilitat, o fins i tot la probabilitat, que la recerca d’aquests fins bons comporti conseqüències moralment negatives per a aquell qui estigui disposat a assumir aquest risc. El mitjà específic de la política és la violència (legítima i institucionalitzada), i, per tant, la tensió entre mitjans i fins, a vegades intensa o molt intensa, resulta inevitable.

Weber va encara més enllà i no es conforma amb una certa prevenció, sinó que llança una severíssima advertència: “Qui vulgui en general fer política i, sobretot, qui vulgui fer de la política la seva professió ha de ser conscient d’aquestes paradoxes ètiques i de la seva responsabilitat per allò que ell mateix, sota la seva pressió, pot arribar a ser. Repeteixo que qui fa política pacta amb els poders diabòlics que aguaiten entorn de tot poder. Els grans virtuosos de l’amor al proïsme i del bé acòsmic, de Natzaret, d’Assís o dels palaus reials de l’Índia, no van operar amb mitjans polítics, amb el poder. El seu regne ‘no era d’aquest món’ [...]. Qui busca la salvació de la seva ànima i la dels altres, que no la cerqui pel camí de la política, les tasques de la qual, que són unes altres, tan sols poden ser acomplertes mitjançant la força. El geni o el dimoni de la política viu en tensió interna amb el déu de l’amor, inclòs el déu cristià en la seva configuració eclesiàstica, i aquesta tensió pot convertir-se en tot moment en un conflicte sense solució [...]. Tot allò que es persegueix a través de l’acció política, que se serveix de mitjans violents i opera mitjançant l’ètica de la responsabilitat, posa en perill la ‘salvació de l’ànima’”.

Weber conclou la seva reflexió amb un final obert. La tensió entre ètica i política és irresoluble, i no existeixen solucions universals: “El cert és que la política es fa amb el cap, però de cap manera només amb el cap. En això tenen tota la raó els que defensen l’ètica de la convicció. Ningú no pot, tanmateix, prescriure si cal obrar conforme a l’ètica de la responsabilitat o conforme a l’ètica de la convicció, o quan cal fer-ho conforme a l’una i quan conforme a l’altra”.

En política es parla sovint

de la necessitat de recuperar

els valors de la confiança, la

credibilitat, la participació

i la il·lusió.

No podem fer dels valors pura

mercaderia,

vàcua cantinela.

Una opinió popular força

estesa a Catalunya considera

que l’ètica i la política són

mútuament incompatibles.

La darrera paraula, ens diu Weber, resta en mans de la llibertat, és a dir, de la consciència individual de cadascú. I la grandesa de la política es manifesta singularment en les circumstàncies extremes: “És, al contrari, infinitament commovedora l’actitud d’un home madur (de pocs o molts anys, ja que això no importa), que sent realment i amb tota la seva ànima aquesta responsabilitat per les conseqüències i actua conforme a una ètica de la responsabilitat, i que en arribar a cert moment diu: ‘No puc fer cap altra cosa, aquí m’aturo’. Això sí que és quelcom autènticament humà i això sí que és colpidor. Aquesta situació, en efecte, se’ns pot presentar en qualsevol moment a qualsevol de nosaltres que no sigui mort interiorment. Des d’aquest punt de vista, l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció no són termes absolutament oposats, sinó elements complementaris que han de concórrer per formar l’home autèntic, l’home que pot tenir ‘vocació política’”.

De tot el que hem vist anteriorment es desprenen, com a mínim, dues consideracions. La primera és que, per parlar de política i valors avui, cal, d’alguna manera, afinar bé l’oïda per copsar els ecos que ens arriben des de les profunditats de la Grècia clàssica, fa 25 segles, passant pels diversos moments culminants de la història de la filosofia política. I la segona és que el tema que ens ocupa no té res d’innocent, sinó que interpel·la directament el fons de la naturalesa humana. La grandesa i la misèria, el cel i l’infern, el bé i el mal..., estranyament separats, molt sovint, per tan sols una fina línia roja, troben en la política un marc incomparable per posar a prova la llibertat humana.