Читать книгу Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601) - Francés Crespo - Страница 8

Francés Crespo és un personatge fins ara desconegut. No apareix el seu nom en cap publicació que haja pervingut al nostre abast. El corpus epistolar que hem transcrit ens ofereix algunes dades sobre la seua vida familiar i els esdeveniments més notables ocorreguts a València des del 1590 fins al 1601. Els llibres de la Taula de València anoten les seues operacions bancàries també en aquest tram històric. En aquestes cartes, sobretot les adreçades a Nàpols, on el seu germà Jaume Diego actua com a corresponsal, trobem referències als seus familiars, cosa que no els lliura, tanmateix, de les seues imprecacions.

No sabem on va nàixer, ni tampoc no ens dóna referències del seu domicili a la ciutat. Per les cartes ens assabentem que estava casat amb una de les filles dels Montoro i que tingué molts fills, la majoria dels quals moriren quan eren petits (carta 24 [10] i 79 [17]).

Dóna referències de l’endogàmia de aquestes dues famílies de mercaders. El matrimoni de germanes seues amb els Montoro crea una xarxa de negocis compartits, formant companyies comercials. La mort del seu sogre, Antonio Montoro, la comenta amb admiració pels 60.000 ducats que deixa a una descendència nombrosa, pero es lamenta que a ell no li tocarà res (carta 79 [18]).

Les cartes estan plenes de consells i sentències tretes de l’experiència de les activitats mercantils que sovint trasmet als seus corresponsals. Justament, aquests reben admonicions pel balafiament de despeses en cavalls, en dones i per pèrdues en el joc. Mentrestant, els comunica la seua aversió a la banca privada castellana, afectada massa sovint dels rompimientos o fallides bancàries, que cita amb freqüència, perquè ell es lliura d’aquests entrebancs. Prefereix que li envien els diners en comptants o a canvi per lletres segures, i també en mercaderies provinents de les Índies com la «cochinilla», les perles i, per damunt de tot, la plata.

En l’any 1590 Crespo compareix davant la Batllia General acusat de frau en el pagament dels impostos del peatge i la quema respecte d’una entrada de 197 lliures de «seda en madeixa», comprada a la Pobla Llarga. Crespo al·lega la llibertat natural de comerç i s’acull al plet començat contra el nou impost sobre la seda. Descriu com es feia el pagament d’aquests impostos:

se acostuma deixar penyora al dit portal per a on entra la dita seda.Y en aprés per a cobrar dita penyora, ha de pendre albarà de solta de la sisa de mercaderia de la present ciutat de València, y dit albarà de la sisa ha de passar y ser colpejat del peatge per a poder cobrar dita penyora, y lo credencier de dit peatge, quan se ha de colpejar dit albarà de solta, assenta en lo Libre del Manifest del peatge y carrega la quantitat de seda que ha entrat a la persona que la ha entrada en la forma acostumada.⁷

Demostra estar al dia en la qüestió de la prohibició dels canvis fingits o préstecs amb interés, sense que es realitze un vertader canvi entre diverses monedes. Açò ho recomana al seu germà a Nàpols, perquè no faça canvis fingits (carta 138 [4]). En la redacció de les lletres de cambi té cura de manifestar un vertader canvi entre les lliures valencianes i les altres monedes emprades en altres regnes (castellanes, ducats, florins d’or del sol, carlins, etc.) encara que a vegades comparteixen el mateix rei.⁸

La seua vida transcorre en la segona meitat del segle XVI i encara albira el primer any del segle XVII. Anota la mort de Felip II i els presagis no massa bons del començament del regnat de Felip III, de qui afirma «que’s el príncipe inconstante», malgrat la influència del marqués de Dénia (carta 173 [7]).

Les núpcies de Felip III celebrades a València van ser ocasió de «las mayores fiestas que se podían haser a príncipe del mundo» (carta 184 [12]).

Crespo aprofita l’avinentesa de la presència de la cort reial a València per invitar a la seua casa el secretari del regne de Nàpols, don Bernardino Barrionuevo de qui diu «ofresile mi carrosa por estar su mercet gotoso el caballero» (carta 184, [9]). Però respecte del acostament a la noblesa, pren precaucions, perquè hi ha «caballeros pobres» de dubtosa solvència econòmica (carta 138 [6]), i a banda frueixen del privilegi de no poder ser posats en la presó per deutes (carta 138 [8]).

El negocis de Crespo entropessen a vegades amb la falta de liquiditat o «estrechor de dinero» que es pateix a València (carta 184, [23]). També li va preocupar, i molt, la tercera bancarrota de Felip II, la moratòria de les fires de 1597 i les notícies econòmiques provinents d’altres places. Les cartes revelen una primera època en què s’interessa pel comerç amb Sevilla i, per extensió, a l’Havana, ciutat que cita expressament. El mercat financer el té a Medina del Campo, on van a parar la major part de les lletres de canvi, a vegades protestades i amb retorns. A partir del 1594, passada una mala experiència de comerç de llarga distància, se centra més aviat en l’arrendament dels delmes de l’arquebisbat, atrevint-se i tot amb els delmaris més productius com ara Alberic, Xàtiva, Ontinyent i Alcoi.⁹ La fallida de la collita d’arròs a Xàtiva li ocasiona nombroses pèrdues i es veu en la necessitat d’acudir a l’endeutament. En efecte, en l’estiu del 1600 la població de Xàtiva pateix un atac epidèmic, probablement de tifus o malària, i el governador mana trencar els cavallons dels camps d’arròs per buidar l’aigua estancada quan la collita està ja verolant. Crespo rep una carta del seu soci Jaume de València, que valora les pèrdues generals en setanta mil ducats incloent el terme del Genovés. Açò implica una pèrdua de 4.000 ducats en l’arrendament del delme. La carta indica a Crespo «V.m. represente açò al senyor Patriarca i en breus hores s’hi done remei».¹⁰ No sabem la reacció del Patriarca; sols sabem que Crespo queda endeutat en 2.350 lliures i cerca desesperadament que algú li financie el deute.

Poc després, en la tardor del 1601, tenim una referència de Crespo que és enviat a Roma comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb per a resoldre la qüestió de les noves parròquies amb població morisca. Cessen al mateix temps les cartes, les lletres de canvi i les operacions bancàries en la Taula de Canvis. Sembla que Crespo aprofita l’amistat de don Feliciano de Figueroa, bisbe de Sogorb, al que califica «amich y senyor meu» (carta 174 [3]) per a fugir de València. No en tenim més referències, ni de la seua vida, ni dels negocis.¹¹