Читать книгу Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601) - Francés Crespo - Страница 9

ALDANA, Alonso

Ell i el seu germà Pau tenen un banc amb el qual Francés Crespo (en avant FC) es relaciona a Medina del Campo. Mor sobtadament en desembre del 1593.

ALDANA, Pau

Després de la mort d’Alonso continua la relació comercial de FC amb Pau Aldana en les fires de Medina del Campo. FC li firma una carta d’indemnitat, avalant Jaume Montoro amb la quantitat de 1.460 castellanes. El 1597 FC li demana que li gire 1.000 lliures perquè les necessita per a un pagament de les rendes del duc de l’Infantado. En mig de la supressió de les fires de 1597, FC ordena a Vicent Arinyo que cobre d’Aldana i altres «porque el retorno ha de ser aquí muy trabajoso».

ANGIATO, Bernat i Mancio

Banquers napolitans dels qui FC diu «me ha pesado del fallimiento» o fallida bancària.

BARBA LIMPIA DE FIGUEROA, Pere

Prior de les Junqueres. Personatge de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, amb el qual Crespo s’interesa per l’arrendament dels delmes de pobles com Sagra i Sanet, Museros, Barxeta i altres llocs de Terol.

BELLVÍS, don Lluís

Crespo s’ofereix a gestionar-li el certificat de ser cristià vell i noble, i diu que això «no se hase con poco dinero».

BERGADÀ, Pere Pau

Mercader que recomana a Crespo enviar l’arròs que cull en l’arrendament senyorial d’Alberic a Barcelona,Tarragona i Mallorca.

CAMARENA, Joan Baptista

Banquer valencià a qui Crespo recorre freqüentment. Forma companyia comercial amb Pau Puiggener de Barcelona i el seu germà en Flandes. FC també es val de Camarena a Nàpols per a pagar a Jaume Crespo els 100 ducats de l’herència. FC reitera «que Batiste Camarena és amich meu». Per açò hi recorre en lletres que sobrepasen les 1.000 castellanes. Camarena ha pres en administració l’avituallament de la carn per a la ciutat de València, i no en troba en cap lloc, fet que preocupa FC.

CAMPS, Pau

Resident a Sevilla, s’encarrega de donar informació a FC sobre la desaparició de Jeroni Dalfino. És destinatari d’una dramàtica carta del pare de Jeroni Dalfino suplicant-li que busque el seu fill i que pague a FC i aquest li demana «me avisés lo que aí diuen del dit Dalfino». Camps que també és creditor de Dalfino, li indica a FC la conveniència de convocar concurs de creditors, cosa a què s’oposa FC amb l’argument que els pares de Dalfino són «de poco caudal».

CASTRO, Juan Bautista i Antonio de

Homes de negocis castellans amb els quals trafica FC. Són importants les referències a aquests mercaders, perquè foren corresponsals a València de Simón Ruiz. En l’Arxiu Provincial de Valladolid es conserva la correspondència que aquests germans enviaven a Simón Ruiz amb notícies sobre «la largueza o estrecheza» monetària de València.

Així diuen que per comprar blat per a la ciutat «se ha consumido toda la buena moneda» (APV, Fondo Simón Ruiz, C. 154 n.º 296, 24.03.1592). I resumint la situació financera de tot l’any diuen «ha habido mucha falta de letras y mucha sobra de dineros» (ibidem, n.º 304). Informen a més que del concurs de creditors establit per la fallida de la banca Aliaga «de pérdidas están olvidadas y no hay quien se acuerde dellas» (ibidem, 161, n.º 66, 3.08.1593).

CRESPO, Jaume

Germà de FC amb residència a Nàpols. El tema més freqüent en les cartes dirigides a ell és el pagament de les 200 lliures anuals per mitjà de diversos banquers: Jaume Llebre (1590), Pedro de Vilanova, (1591), Pau d’Aldana (1592), Julio Agostín Justiniano (1595).

Davant d’una lletra enviada per Jaume Crespo per valor de 500 rals li respon FC «que yo no soy el Fúcaro para que V.m. haga lo que hase conmigo». «Fúcaro» es el nom popular que tenien els Függers, afamats banquers alemanys. Malgrat tot, FC paga la lletra però li diu «si jo fuese su negro, me trataría mejor». Després, en 1595, li diu encara més «crehe que tengo alguna mina y sierto que soy estado a pique de aseptarlos por ver las ninyerías que hase». Avorrit FC del seu germà, demana informació confidencial: «avisarme qué entretenimiento tiene aí el dicho Crespo, si gana salario de ninguna cosa, o de llevar libros de algún mercader o si tiene alguna plasa muerta». I li demana a Pedro Vilanova si poguera trobar-li algun ofici o benefici encara que li costara 500 o 1.000 ducats, amb la condiciò de llevar-li el maldecap de l’enviament de les 200 lliures anuals i no més. El 1597 li torna a dir que si se’n ve, «nadie le va a ayudar» i le demana informació sobre la collita del blat de Sicília. El 1599 Jaume Crespo ha pogut entrar a treballar en el banc de Santiago de Nàpols, segons FC: «según el trabaxio que tenía, que era no nada el salario que le davan». Després certifica FC «me dizen que V.m. es aministrador del vanco de Santiago y que procura servir con mucha puntualidad y afición». El 1598 FC li fa un retret fort i encés contra el seu germà, tant que li diu «li sertifique que havia proposat de no ascriure-li més».

DALFINO, Jeroni

Fill d’un mercader italià a València, és enviat a Sevilla amb Jeroni Grau i sota la vigilància de Miquel Noguera, formen el trio que organitza FC per a penetrar en els negocis amb «les Índies». Les reiterades cartes a Dalfino contenen una valuosa informació sobre les mercaderies i preus que van i vénen d’Amèrica. FC envia sobre tot seda teixida i en madeixa; fent el paper de «Verleger» s’encarrega d’enviaments d’altres velluters, fins aplegar a una xifra de 4.605 alnes de setins exportats entre 1590 i 1591. A canvi demana «cochinilla», perles, perfums exòtics, tonyines, olives adobades i, sobretot, plata americana.

Apartat Guerau dels negocis, queda tot sol Dalfino que de moment realitza les compres i vendes segons les indicacions de FC. Però, a partir de gener del 1592, FC comença a demanar-li comptes de dos anys sense tocar diners. FC recorre a Miquel Noguera per tal que l’informe sobre «la absencia y ruptura de dicho Dalfino». Aquesta estranya desaparició i la denúncia de FC davant la justícia provocaren una carta del pare de Dalfino, que vol fer-se càrrec dels deutes del fill. La tardor de 1592 passa entre uns rumors segons els quals Dalfino s’ha embarcat fins l’Havana i altres que diuen que l’han vist per Sevilla. FC s’oposa a participar en un concurs de creditors, perquè no confìa en la solvència del pare del desaparegut i reitera que li pague les 2.423 lliures, quantitat que no li sembla a FC tan voluminosa com per a fer un «rompiment». FC encarrega el cobrament d’aquesta quantitat a Salvi Cifre i a Miquel Noguera prometent-los una comissió de fins al 20% del cobrament. Per fi sembla que en 1596 ja s’ha normalitzat la qüestió, però desapareix tota relació amb Dalfino. L’efecte d’aquesta aventura americana sobre FC és evident: oblida totalment Sevilla i Amèrica, i se’n torna a l’arrendament dels delmaris més substanciosos de l’arquebisbat de València.

GUERAU, Jeroni

Citat en la primera carta com a corresponsal de FC a Sevilla, li dóna instruccions sobre el preu mínim de les peces de setins, «per traure lo cabal». FC es queixa sovint de la conducta de Guerau: se’n torna a València quan vol; es fica en altres negocis com l’enviament de garrofes a Sevilla deixant de banda els setins; diu que té un «cavallo alaçany y que jugava con el italiano los ciento y doscientos ducados». En octubre del 1591, FC li retira el crèdit, i com li deu 1.800 lliures, el posa en la presó, i el tracta com a «grandísimo vellaco deslenguado i desvergonzado». Guerau li va reconeixer els deutes amb acta notarial, encara que li vené els setins a Carmona, sens pagar el dret d’almoixerifat de Sevilla. Finalment, sembla que Guerau li paga 100 ducats per mà de Joan de Mesa, a que li deu Martín Sanges en un assumpte tan embolicat, que FC escriu que «plugiera a Dios el día que de Valencia partió, se quebrara las piernas».

LÓPEZ DE MENDOZA, Iñigo

Marqués de Zenete, duc de l’Infantado i senyor d’Alberic. FC s’encarrega del cobrament dels drets senyorials a Alberic, amb necessitat de finançament per part de Muzio Paravasín.Vingué amb la cort de Felip III a València i FC el va haver de regalar durant dos mesos.

LLEBRE, Jaume

Mercader de Barcelona amb qui té molta relació comercial FC, sobretot en la venda d’arròs de la Ribera. La seua correspondència conté moltes dades sobre preus de l’arròs i la seua variació estacional junt amb l’enviament de lletres de canvi.

MONTORO, Antoni, menor

Cunyat de FC, tots dos fan negocis conjuntament a Sevilla, però esperant sempre aclarir els comptes a València. FC li ordena a Montoro que pague la seguretat de les seues robes. La barreja de les peces de roba en Sevilla, provoca els maldecaps de FC, que pensa que s’han venut totes excepte les d’ell. De fet, les bales de roba duen marques distintes; FC posa el seu nom, mentre que les de Montoro «tienen un mundo por marca». FC reconeix quatre peses de setí negre que tiren 286 alnes com de Montoro «per ser sues com també li hi regoneix dit Grau»; per això l’envia a Cadis a cobrar «por quenta mía y suya de siertos deudores». El pagament de 8.400 reals a Montoro per part de Jeroni Dalfino desencadena la discòrdia entre tots i la desconfiança de FC, qui escriu: «per que abaix de cunyat m’ha volgut enganyar». Passada tota la qüestió de Jeroni Dalfino, sembla que tornen als negocis, avalant-se mútuament i, en companyia, fan enviaments d’arròs a Barcelona, procedent de l’arrendament de les baronies d’Alberic i Alcosser. En aquest negoci entren els altres cunyats, Salvador Montoro i Jaume Montoro, qui va aceptar una lletra de 2.000 rals que FC li mana «que rasgue las sédulas, pues el cambio es fichto». La carta 132 és una «carta d’indemnitat» que FC fa a Jaume Montoro per 1.460 castellanes i a Antoni Montoro per 1.663 castellanes. Comencen després les imprecacions: a Salvador Montoro li dessitja «mejor valiera que muriera por allá» perquè demostra tindre «poco juicio». Malgrat açò, continua la bona entesa amb Antoni Montoro, ja que mantenen compte apart en la Taula per l’arrendament de la baronia d’Alberic.

NOGUERA, Miquel

Apareix, per primera vegada en juny de 1590 com a mercader resident a Sevilla amb qui FC creua lletres de canvi i a qui promet «el debido cumplimiento». FC aconsella a Jeroni Guerau «aveniu-vos ab Noguera y no siau variable» després de presentar-lo com «jove hàbil y que·m té voluntat», però repta Noguera perquè ha venut setins a un toledà i li recorda «que no tenia orde meu de fiar a ningú». Quan FC comença a desconfiar de Guerau i Dalfino, escriu a Noguera i li envia una llarga carta d’advertèncìes, en la qual li demana que nomene un procurador davant la justícia de Sevilla, que prepare la documentació de València enviada per FC, i que informe si és veritat que Dalfino se n’ha anat a l’Havana. FC confia en la actuació de Noguera «que és de tots molt senyor nostre», i el nomena «procurador mío»; li promet el 10% si cobra en Sevilla i el 20% si açò se efectuara en les Índies. En carta posterior FC li demana informació sobre si les lleis de Castella permeten posar en la presó un jove menor de 24 anys per fallida o «rompimiento», i li demana consell sobre si serà convenient la seua presència a Sevilla «ahunque es mui mi señor i sé sierto hase todo lo que puede». En 1593 FC saluda Cristóbal Ortiz com a procurador, encara que sense trencar la relació amb Miquel Noguera, a qui demana «que busque un hombre de bien que entienda de pleitos». L’última referència a Miquel Noguera es una breu carta en que Jerónimo Dalfino, pare, dóna ordre a pagar-li 148 ducats «que reste devent a Francés Crespo».

Amb la interrupció total dels negocis sevillans, acaben també les referències de Miquel Noguera.

SAULÍ, Joan Baptista i Cristòfol

Mercaders que estan referenciats en les cartes d’avís i als qui recorre freqüentment FC cercant préstecs. Una anotació breu en els Llibres Majors de Taula ens diu en el compte creditor de FC: «A 17 de març 1590 per Joan Batiste y Christòfol Saulí 3.006 lliures, 13 sous, 6» (AMV,Taula ll³ 18, foli 1540). Aquesta anotació té relació amb la lletra 1590/3, que amb l’expresió que es paguen «a sí mismos», indica que FC no la va a pagar. La lletra és emesa per un valor de 2.343 castellanes, però es paguen 143 castellanes de més, es a dir, el préstec amaga en el canvi monetari entre castellanes i lliures valencianes un tipus d’interés del 6%. Açò explica el negoci financer de les lletres de canvi.

TOLEDO, Hernando de

Apareix com a cavaller de l’orde de Santiago, senyor de les Villories i comanador de Sagra i Sanet, poblets dels quals FC s’encarrega de cobrar els drets senyorials. Cosa aquesta que li exigeix fer obres en la casa senyorial de Sagra i, per això li envia a De Toledo el pressupost de dites millores.

VELASCO, Pedro

Mercader amb qui tingué sempre bona relació, fins al punt d’inscriure un compte conjunt en la Taula quan formaren companyia comercial per arrendar els delmaris més grans. La primera referència no pot ser millor «de rico de rico no entiendo que lo sta, que tenia mui buen pasamiento». En les cartes d’avís i en les lletres es freqüent el seu nom per haver format companyia comercial in solidum, i es valen d’Emiglio Homedeo de Piacenza «con todo nuestro avantaje de nosotros Pedro de Velasco y Francisco Crespo». Açò es nota també en el compte conjunt que s’obrin en la Taula. En efecte, en el Manual de Taula l³ 58, en la data de 17 de novembre del 1597 consten set anotacions correlatives en què els encarregats de recollir i vendre els productes del delme de Xàtiva ingressen, de «contants», els diners de la venda, i ho fan sempre en el compte conjunt. Despres trauen, també de «contants», el salari que s’assignen Pedro Velasco i FC en aquest cas 50 lliures cadascú. Per últim, fan una transferència al compte del ardiaca de Xàtiva: «Dehuen Velasco y Crespo, per ells diem a Vicent Roca de la Serna, artiaca de Xàtiva, mil doscentes lliures 10 sous, dixeren dits girants per la premisia de Xàtiva y paga de Tots Sants propassat» (AMV, l³ 58, 17.11.1597). Anotacions com aquestes es repeteixen en els Manuals de Taula en correspondència amb les cartes i lletres. En el gràfic adjunt es poden observar els sumatoris d’operacions bancàries de Francés Crespo en la Taula de València tal com apareixen en els Llibres Majors, per venciments quatrimestrals. Encara que falten alguns quatrimestres, la tendència general es evident: mentre Crespo volgué obrir-se camí en la ruta indiana a través de Sevilla, els comptes no passen de les 10.000 lliures per quatrimestre. Contrasta, a partir de 1598 amb la nova situació, la recaptació del delmes de Alberic, Xàtiva i Ontinyent, a que s’arrisca, amb èxit, juntament amb Pedro de Velasco, li permet augmentar les operacions bancàries i sobrepassar les 40.000 lliures al quatrimestre. El trencament abrupte en la tardor de 1601 es deu al viatge que emprén cap a Roma, comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb. No queden més notícies de la companyia mercantil de Pedro Velasco y Francés Crespo.

Finalment, hi ha referències en les cartes a les «seguritats» que es pagaven per si de cas hi havia algun accident en la navegació comercial. FC també es dedicà a aquest negoci, encara que ho hem descobert en els seus comptes de la Taula. Assegurava la vida del mestre de Montesa en 100 lliures quan aquest emprenia algun viatge (AMV, l³ 49, 20.08.1592). També sobre mercaderies hem trobat el negoci de la seguretat. Axí assegura una nau per 50 lliures en el trajecte Gran Canària-l’Havana i després per 50 lliures més desde «la Gran Canària a les Índies» (AMV, l³ 49,10.09.1592). Altres trajectes asegurats per FC són València-Mallorca i Morvedre-Gènova, sobre un carregament de vi (AMV l³ 49,11.09.1592).

També consten les pèrdues per «un dany que hi ha hagut en la sagetia de Anthoni Gautier» i pel qual ha de pagar 16 lliures 10 sous a Marc Antoni Mussefi (AMV, l³ 42, 5.11.1589).