Читать книгу Jo et donaré ales - M. Roser Algué Vendrells - Страница 13

5

16-09-96

Hola, Dani,

Primer de tot, gràcies pels teus bons desitjos i pel poema. M’alegro que, malgrat tot, comencis cada dia amb l’esforç de superar-te i amb un somriure als llavis. Jo, aquests dies estic una mica feta pols pel fet d’haver de desmuntar una classe, organitzar-ne un altre, fer reunions per preparar el curs, discutir amb alguna companya de les que creuen que ho saben tot i sempre volen imposar el seu criteri… I com que a mi m’encanten les frases que algú ha dit en algun moment de lucidesa mental i de tant en tant en trobo en algun llibre, aquí hi posaria aquella que diu: –“La persona veritablement gran és aquella que no vol dominar als altres ni esser dominada per ningú”!

De fet, Dani, després de llegir la teva carta, gairebé em fa vergonya queixar-me dels meus petits problemes. Déu n’hi do del paper que t’ha tocat fer en aquest immens teatre en el que tots hi prenem part, però amb papers molt diferents. I el teu és dels que, si el saps superar, es mereix un Oscar. Admiro el teu coratge d’haver-te sabut sobreposar a tantes coses desafortunades. Ara, però, intenta anar fent passos endavant, per petits que siguin.

Pensa, però, que els que estem fora de vegades també som una mica presoners de les obligacions que ens han creat o ens hem buscat nosaltres mateixos. I, parlant d’assignatures pendents… Doncs bé, que també son un grupet però, compte, les assignatures pendents no són necessariament obligatòries. Jo la de formar una família ni l’ he suspès ni l’ he aprovat, és que no m’hi he presentat des de fa molt de temps, a aquestes oposicions. Per circumstàncies de la vida, no trobes la persona adequada i arriba un moment que pesa molt més en la balança de les prioritats, la independència que t’has anat construint. Jo ja vaig dir-te que durant molts anys el meu treball ha estat l’eix de la meva vida. És clar que jo tinc la sort que m’agrada el que faig i a més em proporciona moltes compensacions. De vegades, alguna companya em diu: –“És que tens els nens molt enganxats a tu…” Però és que a mi m’és imprescindible l’estimació dels meus alumnes, perquè sinó si que em sentiria frustrada. Per sort, els nens, com que no tenen malícia (encara, perquè jo sempre els tinc petits, entre 6 i 9 anys), si tu t’hi dediques plenament, t’estimen molt i et compensen de moltes altres coses. Si que penso, en canvi, que la vida deu ser molt dura per a les persones que no troben alternativa o les busquen equivocades. Però si tens una família, una vida interior que t’omple, il·lusió per fer coses, amics que t’ajuden… Doncs jo, la veritat, és que no em queixo pas.(bé, alguna vegada, sí.)

Un dia, però, vaig decidir que a més de la feina havia de fer més coses, era com unes ganes de sortir d’un llarg anonimat. Aleshores vaig conèixer gent del món de la poesia i …Per què no? (De fet, quan anava al cole, ja escrivia poemes) I ja tenim la Roser intentant enfilar versos… I, és clar, els amics, la família… Em van dir que ho feia força bé i em vaig anar animant, però aquí no acaba la cosa; a moltes emissores de ràdio local fan programes poètics i jo, a més d’anar a tertúlies poètiques, recitals de poesia i presentacions de llibres, també els escoltava. Per cert, que alguns eren força dolents… I com que aquí, a Esplugues, també hi ha una emissora, la Roser es va presentar a la radio, disposada a barallar-se amb el micròfon, encara que fos a cops de poema! La veritat és que la gent més propera a mi, no es creia que fos capaç de fer-ho, perquè ja vaig dir-te que jo abans era molt tímida. Però va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa, perquè jo em veia amb cor de fer-ho molt millor que alguns que escoltava.( és que no tinc àvia) I m’hi vaig llençar de ple. Si una cosa no em veig amb capacitat de fer-la bé, no la faig. Durant cinc anys vaig fer un programa setmanal, entrevistant cada setmana un poeta, que a més recitava poemes seus, o també cantautors, alguns tan coneguts com en Raimon o la Mª del Mar Bonet. Realment penso que ho feia força bé, perquè a la radio estaven encantats i a més els convidats que tenia, sempre en quedaven molt contents dels meus programes. Vaig conèixer molta gent del món de la poesia i la literatura en general, alguns molt importants i d’altres no tant, és que amb un convidat per setmana hi havia d’haver de tot. Ah! I tot m’ho feia jo: em buscava els personatges, em llegia la seva obra, em feia el guió ( adaptat al convidat) i presentava el programa. L’únic que no feia era de tècnic, perquè fins i tot em buscava les cançons que intercalava de tant en tant. I sinó trobava el disc que agradava al convidat, com que tinc molt de morro, li deia si era tan amable de portar-lo i tos contents. Vaig començar amb mitja hora, però de seguida se’m va quedar curta i em van donar una hora. I tot això per amor a l’art, sense cobrar ni un duro. No et pots arribar a imaginar, però com ho vaig passar de malament els primers dies. Tenia uns mals de cap terribles de la tensió nerviosa, fins i tot recordo que una companya em deia: –“Vols dir que et compensa l’esforç que has de fer?” Jo pensava que sí, i la prova és que, com que els programes em sortien bé, vaig anar perdent la por i al final ja m’hi trobava com a casa. Fins i tot vaig arribar a fer una tertúlia amb quatre poetes a la televisió local i em va sortir molt bé, però no em va agradar, perquè era un estudi molt petit i hi feia una calor espantosa i la tècnica era bastant cutrilla. A més, davant d’una càmera t’has de controlar, sobre tot jo que sóc molt gesticuladora…

Després vaig estar malalta durant força temps i mentre estava de baixa seguia fent el programa, perquè em servia de distracció. Però quan vaig tornar a treballar no em veia amb cor de mantenir el nivell que havia aconseguit i ho vaig deixar. A la radio els va saber molt de greu, però van entendre les meves raons. D’això deu fer uns dos anys. Ara, de tant en tant, faig algun programa especial: per Sant Jordi, per Nadal. I com que no paraven de dir-me que hi tornés, jo els vaig dir que si acceptaven que fes un programa mensual el faria, sinó no. Així, jo no perdria el contacte amb aquest món i tampoc em sentiria angoixada. Si ara, quan comencin la nova programació m’ho tornen a proposar, ho faré, però sinó em diuen res, no em sabrà pas greu.

I tornem a la meva poesia. (Això semblen unes memòries, gairebé!).Vaig seguir escrivint coses, però jo no estava gaire convençuda, més que res, perquè no trobava que en tingués la necessitat i de vegades, el fet de voler quadrar algun poema em neguitejava si no trobava les paraules adequades. Com que vaig conèixer a una crítica literària ( de l’obra de Salvador Espriu), un dia que va llegir els meus poemes, em va dir: –“Penso que tenen sensibilitat, que són bonics, però et falta tècnica”. I em va aconsellar que escrivís prosa. Ella deia que de molts dels meus poemes, en podria fer una història. Tenia molta raó i de fet, vaig aparcar la poesia. A mi escriure prosa m’agrada molt més, perquè em relaxa molt el poder fer-ho a raig, (a saco), sense preocupar-me de la forma. Ara, els poemes que tinc fets, els he deixat tal i com estaven. En vaig fer un petit recull, però ara no en tinc còpies. Si tens curiositat per llegir-los, ja te’ls enviaré. Segueixo però, sent una gran defensora de la poesia. Pensa que amb els nens i nenes la treballo molt i els agrada força, sobretot fer auques. N ’hem fet pels bombers, pels castellers de Vilafranca, pels meteoròlegs de TV3… El que faig moltes vegades és fer poemes per els nens, per treballar-los a classe, més que els de la gent famosa. Els fa molta il·lusió i alguns ja intenten fer els seus pinitos.

T’envio les fotocòpies d’un llibre (que ja està esgotat) que em van deixar llegir i en part em va fer decidir a deixar de fer poemes, per allò que t’he dit abans d’haver de forçar les coses, però penso que a tu et pot animar a seguir-ne escrivint. A part d’això es un llibre molt agradable de llegir per la seva sensibilitat. Tu dius Dani que, a quina persona una mica sensible no li agrada la poesia? El problema és que no se’n troben gaires de persones així. I a més jo penso que ser poeta és més que res, una actitud davant la vida, facis o no poemes. Seria bo que poguessis publicar els teus, però pensa que el món literari és molt tancat, però podries presentar-te a algun concurs. Sempre és, en cas de que el guanyis o quedis finalista, una de les portes que se’t poden obrir cap a la publicació, o que tinguis uns bons padrins…

Jo no acostumo a regalar llibres, a no ser que hi trobi alguna cosa especial, perquè penso que el gust per la lectura és molt personal. Ara, si n’hi ha algun que t’interessi, amb molt de gust te l’enviaré.

Aquest punt de llibre, és del castell de Púbol on hi havien viscut molt de temps el Dalí i la Gala. Ja t’explicaré aquesta sortida la propera carta.

A veure, Dani, jo no tinc pas cap interès especial en ser anònima i si només et poso el nom és perquè vaig veure que és el que feien les noies que van venir a fer pràctiques i es cartegen amb companys teus. És per allò de: –“A donde fueres, haz lo que vieres”.

Una abraçada ben afectuosa de

M. Roser Algué Vendrells

Veus, ja tinc nom i cognoms!