Читать книгу Jo et donaré ales - M. Roser Algué Vendrells - Страница 14

6

Esplugues 08-10-96

Amic Dani, m’alegro molt que intentis mirar endavant amb optimisme i si t’ajuden les meves cartes, doncs n’estic molt satisfeta. Com sempre, gràcies per les teves boniques paraules i els teus bons desitjos, no sé si m’ho mereixo, però m’agrada molt com tu ho expresses. Pensa que les teves cartes a mi també m’alegren el dia i quan estic una mica depre les rellegeixo.

Encara que de portes enfora sembla que tot siguin flors i violes, no sempre és així. Tots tenim moments baixos que hem d’intentar superar, de vegades donant la tabarra als amics o, per què no? Fent-nos un tip de plorar i després et sents molt millor. Pensa que jo he superat un càncer, però ara, gràcies a Déu, ja estic bé. De totes maneres, jo no sóc una persona gaire forta físicament, però si psíquicament, bé, això és el que em diuen.

Aquesta vegada he trigat una mica més a contestar-te perquè he anat molt atabalada. Els començament de curs se’m fan molt pesats, fins que torno a agafar el ritme normal, pensa que jo al setembre em poso les piles i ja no les deixo fins al juny. A l’escola em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades. De totes maneres, si vols comprar-me uns quants nens, jo els venc a bon preu. Saps què passa? Que jo porto tres anys amb els mateixos (2n, 3r i 4t) i és com si fossin adoptats. Jo tinc la paciència d’un Sant, però de vegades t’atabalen tant, que acabes amb els nervis destrossats. Deu ser l’edat…? I això que m’estimen molt, perquè sinó! Però hi ha amors que maten.

Estic d’acord amb tu (canviant de tema) quan dius, referint-te als teus poemes, que el més important no és publicar-los, sinó la satisfacció que sents quan escrius. És clar que també és agradable quan reps una petita compensació. Jo aquest any n’he tingut un parell. L’onze de setembre ja et vaig dir que vaig anar a un poblet de l’Empordà que es diu La Pera, a una casa de turisme rural. Com que ja els coneixia, els vaig portar un escrit per penjar al menjador i un poema per un nen que tenen, de pocs mesos. I van estar tant contents que no em van voler cobrar l’estada. També vaig fer un elogi de la mel per un senyor del poble que en recol·lecta i em va dir que li havia agradat tant, que l’ensenyava a tothom que anava a comprar i que l’estava emmarcant per penjar-lo.

Aquest cap de setmana no, l’anterior, també vaig anar, en aquest cas a l’altra punta de Catalunya, a l’ Urgell, a fer relax i turisme per compensar l’estrès d’aquests dies. Vaig visitar pobles molt bonics, com Guimerà, Verdú, Ciutadilla… M’agrada anar coneixent llocs nous. A més jo, quan surto per aquests mons de Déu, procuro relacionar-me amb la gent del país i aprendre coses noves. Per exemple, a Verdú vaig ficar el nas a un taller de ceràmica i el senyor em va explicar moltes coses de la seva feina, després, com ara es l’època de collir el raïm, vaig anar a una cooperativa a veure com feien el vi… A la gent els hi agrada que t’interessis per les seves coses. A mi no em diuen que soc de can fanga, ni que sóc camaca, com diuen als de Barcelona quan van al camp.

En un d’aquests poblets, hi havia un rellotge de sol que deia: –“Jo sense sol i tu sense fe no valem res”. I vaig trobar que tenia molta raó, era una frase molt encertada. I no em refereixo només a la fe religiosa, sinó a la fe en els amics, en un mateix o en qualsevol cosa sempre positiva, és clar. I sobre tot penso, com deia el metge Ramon i Cajal, que la voluntat és de les coses més importants de l’esser humà, és el motor que ens fa intentar sempre superar tots el reptes que se’ns presentin.

Deus pensar que em passo la vida voltant, doncs no, ben al contrari, perquè jo visc amb els meus pares que ja són molt grans i els caps de setmana acostumo a passar-los a casa. Quan surto, aprofito que la meva germana es queda i se’n cuida, però això no passa gaire sovint, perquè ella surt amb la família gairebé sempre. Aquests dies ha estat pura casualitat. Ara em tocarà, segurament, quedar-me a casa totes les setmanes durant força temps. Això no vol dir que no surti el dissabte o el diumenge, però només el matí o a la tarda. Per acabar-ho d’arrodonir, el dilluns, va ser el meu sant i vaig anar a sopar amb uns amics.

Segurament, el mes que ve, tornaré a fer el programa de ràdio (un cop al mes). No crec que des d’aquí es pugui escoltar, perquè les emissores de freqüència modulada agafen la franja de terreny, segons on està encarada l’antena, que en aquest cas, és la comarca del Baix Llobregat. De totes maneres, ho pots intentar. És al 87.6 de la FM i es diu Radio Estudi.

Jo, normalment, no recito poemes, sinó que faig entrevistes a poetes o persones amb una sensibilitat especial. Alguna vegada ho he intentat, però no ho faig gaire bé, sempre dic que els llegeixo, però recitar-los, és molt diferent. Si que tinc molts programes gravats i ja et faré arribar algunes cintes, encara que n’hi ha que tècnicament no tenen gaire qualitat, però donem una mica de temps perquè he de fer les còpies.

Suposo que el llibre que em vas comentar és aquest que t’envio, ja m’ho diràs. Dius que hi ha paraules catalanes que no entens. Ja procuraré mirar si et trobo un diccionari. De vegades, les editorials ens en proporcionen a l’escola.

T’he parlat al començament de dues petites compensacions als meus poemes i només te n’he explicat una. Resulta que vaig fer un poema i el vaig donar a un músic que canta en un grup d’havaneres perquè se’l mirés. Com que li va agradar, li va posar música i me la va gravar en una cinta. Es una havanera molt bonica, però no està massa ben cantada. Suposo que quan la cantin tot el grup (perquè em va dir que l’incorporarien al seu repertori) sonarà millor. Però com que jo tinc un amic que canta molt bé, li faré cantar i gravar. Quan soni millor ja te l’enviaré. A mi em va fer molta il·lusió, és el millor regal que em podien fer.

Bé, Dani, com vols que m’enfadi perquè em preguntis l’edat que tinc? Jo mai me l’he amagada, fins i tot la dic als nens, que això els obsessiona molt. Quan vaig començar a escriure’t sabia que eres més jove que jo, però no l’edat exacte que tenies. I la veritat és que com tothom em diu que ni físicament, ni per la meva manera de ser no aparento els que tinc, de vegades, fins i tot me n’oblido. Jo dic que he fet les meves bodes d’or amb la vida. Doncs si, tinc 50 anys i aquest mes en faré 51. No pensis en cap moment que t’he volgut enredar. La veritat és que no vaig pensar-hi fins que tu m’ho vas dir. (Per mi no és cap problema, perquè penso que l’amistat no té edat… Si ho és per tu, ho entendré, sóc conscient de que ja sóc una mica carroza.

Amb el més sincer afecte,

M. Roser