Читать книгу Jo et donaré ales - M. Roser Algué Vendrells - Страница 15

7

Esplugues 3 de l’11 del 16

Hola, Dani!

Estic molt contenta de ser un petit granet de sorra, que forma part de tot allò que t’ajuda a viure la vida amb més optimisme, o si més no, amb més coratge. Tot i que en la teva última carta em pintes un quadre una mica negre de tot el que t’envolta, però tu no abaixis mai la guàrdia. Com va dir algú: –“La major victòria és la de vèncer-se un mateix”.

Dani, més que un trozo inmenso de cielo, si de cas, un cachito esmirriado de cielo. De totes maneres, gràcies per les teves boniques paraules. I m’alegra que t’hagi agradat el llibre (de res).

Aquesta vegada escric més ràpid, aprofitant el pont, que trobo que m’ha permès fer moltes coses. Fins i tot, vaig anar a fer la castanyada, cosa que feia molts anys i moltes llunes, que no havia fet. Va ser una escapadeta per celebrar la festa amb la meva germana, que estava a la muntanya; Una escapada curteta, marxar el divendres al vespre i tornar ahir a la tarda, però molt ben aprofitada. El dissabte al matí, com que feia un dia fantàstic, vaig fer una llarga passejada per la muntanya. Es veia tot el Pirineu, des del Puigmal al Canigó. Avui al matí, com que el temps seguia estant de festa major, he anat a la platja del Garraf. De tant en tant, m’agrada veure el mar perquè et dóna una gran sensació de pau. Total que entre el sol de muntanya i el del mar, he tornat a agafar una mica de color d’estiu. Jo, abans, sortia molt amb la meva germana, però ara, des que la meva mare està bastant feta pols, se m’ha acabat la festa, però no em queixo si em deixen sortir a pasturar, de tant en tant.

Llegint el comentari que dius que et va fer el psicòleg, penso exactament igual que tu. El temps no es pot recuperar (i ho dic per pròpia experiència). El que si pots tenir noves il·lusions i nous projectes. Jo penso que, encara que el passat el portem sempre de motxilla, ens ha de servir no pas per tenir llàstima de nosaltres mateixos, sinó per tenir-lo com a referència i no tornar a caure en els mateixos errors en el futur. I sobre tot intentar omplir aquest futur de coses positives i oblidar rancors, que com molt bé dius tu, només ens fan mal.

Jo també em faig moltes preguntes, Dani, i no les sé pas contestar sempre. Penso que conèixer-se un mateix és molt difícil, encara que en això tu tens una lleugera avantatge: pots dedicar-hi més temps.

Veig que tens un nou amic amb el qual sintonitzes molt bé i me n’alegro molt. Ja em faig el càrrec que enmig de tanta incomprensió és molt d’agrair tenir algú amb qui intercanviar pensaments i plans de futur… És el teu company d’habitació?

Ja veig que segueixes fent totes les activitats que pots i penso que això és bo, si et serveix a nivell personal, encara que no tingui una compensació material adequada. Dius que ara, si un vol, pot fer coses que abans eren impensables, i parles de rehabilitació… Jo hi he pensat moltes vegades en això i la veritat és que no ho veig gens clar. Crec que hi ha gent que no pot conviure amb la resta de la societat i n’ha d’estar apartada, però crec que deu ser una minoria. Per altra banda, tampoc crec massa que la presó rehabiliti ningú. Si que crec en la rehabilitació, tant a dins com a fora, si un té la voluntat de fer-ho, com dius tu, a títol personal o individual. I també és possible que algú surti pitjor del que era quan va entrar-hi… M’has deixat una mica esparverada quan dius que, possiblement, el 75% seguirà fent malifetes!

Em dius que estaves preocupat per la Maria… Bé, jo penso que, com amic, és molt normal que ho estiguis, perquè la situació és bastant fosca. Crec, per això, que també depèn de si ella viu sola o comparteix la seva vida amb algú, que en aquest cas no seria tant arriscat. De vegades, les persones volen ser solidaries, amb tota la bona voluntat, però poden ser una mica ingènues o innocents. De totes maneres, espero que l’ experiència hagi estat positiva, perquè també voldrà dir que la gent pot canviar.

M’encanta que t’hagi agradat el llibre Cartes a un jove poeta. A mi és un dels llibres que més m’ha influenciat, per això te’l vaig enviar, perquè vaig pensar que la seva lectura et podria ajudar.

Suposo, Dani, que quan siguis famós no t’oblidaràs dels aprenents de poeta! És broma. És important que intentis contactar amb gent del món de les editorials. No et vull desanimar, però has de tenir en compte que no és fàcil. Jo no sé si l’editorial Planeta publica poesia, de tota manera, per provar-ho, no hi perds res. Jo també vaig enviar un conte infantil a una editorial, però no em faig pas il·lusions, però sé que n’hi ha de petites que editen únicament poesia, ja miraré de buscar alguna adreça. Tinc ganes de presumir d’amics que publiquen llibres… Jo, de moment, em conformo amb l’havanera.

Per cert que aquest més començo de nou el programa de ràdio,(és com una addicció saludable) la 3a. o la 4ta. setmana. Ja l’estic preparant. Vaig enviar dos cassets a la teva germana. Els vaig triar una mica a ull. Un és de la 1a. època i té dos programes de mitja hora. Un dels poetes a mi m’agrada molt, l’altra no tant, però així pots veure diferents personalitats i estils. L’altra cinta es de l’últim any que vaig fer el programa i per això dura una hora. Més que pel poeta que entrevisto, l’he triat perquè mig programa està dedicat a un poeta cubà, Jose Ángel Buesa que fa uns poemes meravellosos. Hi ha un altre poeta cubà, José Martín, que també és molt bo. Les gravacions tenen petites errades però és que els mitjans tècnics d’aquestes emissores d’estar per casa, no són tampoc els de Catalunya Ràdio, posem per cas… Potser algun dia podré presentar els teus poemes!

I canviant de tema, avui mentre passejava, pensava que ara estem a la tardor, que és l’estació de l’any que a mi més m’afecta, potser perquè és la estació dels nostàlgics. Penso que té un encant especial, els colors de la natura que són fantàstics i les postes de sol! Avui mateix hi havia un cel amb tonalitats blaves i roses, que era una meravella. A mi em recorden el to dels colors que feia servir quan anava al cole i que ara ja no se’n fan d’iguals. Un dia et vaig preguntar si les cel·les eren interiors o veieu un trosset de cel, perquè si fos així també podries gaudir d’aquest espectacle de la natura. T’envio un parell de coses inspirades per alguna tardor… O per algun dia de pluja especialment melancòlic.

Em complau molt que la relació amb la teva família sigui tant bona. Penso que, malgrat la teva poc afortunada situació, el poder comptar amb el recolzament de la gent que estimes, ha de ser molt gratificant per a tu. També entenc que pels teus pares, deu ser una situació força incòmoda.

I jo t’imagino jugant amb la nena! Segur que acabes fent de cavallet i passejant-la per l’habitació. Suposo que tres hores al mes, no donen per gaire, però tot està en treure’n el màxim de profit.

Dius que quan els crius són així te’ls menjaries i desprès et penedeixes de no haver-ho fet… Doncs no hi havia pensat, però ja m’agradaria que algú se n’hagués menjat algun dels que tinc! Has vist que sàdica? Jo hi faig broma, però quan tens algun nen a la classe que t’obliga a fer “un pols”, a veure qui pot més, i és clar, li has de demostrar que encara pots més tu, és molt dur (i pensa que són de 9 i 10 anys). Jo no sóc una persona gens autoritària, però hi ha unes normes mínimes que s’han de seguir, sinó seria impossible fer classe. Tinc sort que m’agrada molt la feina que faig, perquè sinó, no l’aguantaria. Pensa que has de mantenir un equilibri entre la confiança, l’afecte i la fermesa que és molt difícil d’aconseguir amb els nens i nenes d’avui dia. I de vegades has de fer de guardia civil, com dic jo, i em sento molt malament. Això si, m’estimen molt, encara que els castigui de vegades. Pensa que aquests els he tingut 3 anys i encara voldrien continuar l’any que ve. De vegades m’estimaria més que no m’estimessin tant i em fessin enfadar menys. Ara que, com tu dius, en rebo moltes gratificacions i a mi em cau la baba, amb els “meus nens”.

Dani, tinc un dilema. Parlant de visites, jo sé que els caps de setmana en podeu rebre, però com que tu no me n’has parlat mai, jo que sóc molt discreta, (ja deus haver vist que acostumo a dir el que penso) doncs t’ho pregunto: –Et faria il·lusió que et vingués a veure, o t’estimes més seguir-nos cartejant com fins ara? És que la visió de les coses, penso que deu ser diferent, depèn del costat del mur o del filat o del que sigui.

Diguem el que penses tu, i així solucionaràs el meu dilema. Ah, i em reservo per alguna propera carta la pregunta del milió (?)

Com sempre, rep tot el meu afecte i un poema tardorenc.

M. Roser

Nostàlgies de tardor

Tardor…

simfonia de colors

que et captiven la mirada,

amb matisos d’or

i vermells de foc.

Nits clares de lluna

i capvespres fantàstics

sota un cel de somni.

Pescadors a l’aguait

d’una mar encrespada,

esperant, sempre,

que arribi la calma.

Enyorances d’amors somiats

i d’il·lusions perdudes,

que mai seran realitat.

Tardor…

sensacions indefinides,

i per als cors sensibles…

un bell cant de melangia.

M. Roser, gener 92

P.D.: Al final de la cinta llarga, t’he gravat la cançó d’en Serrat La rosa de l’adéu, que a mi m’agrada molt i em defineix molt bé això de “desafiant les gelades i plantant-li cara al vent”…