Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 10

La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de les muntanyes. El senyor Jaume es va acostar, va mirar cap on jo mirava i em va dir que era l’estrella brilladora, la meva. I me la va fer saludar amb la mà. Aquells dies, a l’hora de la calor, llegíem al jardí i, a l’hora de la fresca, regàvem. Tenia les cames gairebé tan fortes com abans i podia saltar i córrer. Havia après moltes coses. Ja sabia els noms de tots els ossets de les mans i dels peus, i moltes nits, abans d’adormir-me, els deia i m’agradava enrecordar-me’n. Sabia de sumar i de restar i de multiplicar, però no sabia de dividir. Sabia els noms dels rius i dels mars. El nom de molts arbres. Però mai no em podia enrecordar de què era fet l’aire. Ni l’aigua. Regàvem quan el sol es ponia perquè no fes bullir la terra i matés les plantes. Semblava que s’hagués de quedar per sempre, mig encantat, a la punta de les fulles més altes de la xeringuilla que només el veien quan ja se n’anava. Jo regava les voreres, les plantes petites. Ell regava les plantes més grosses i les camèlies, tan delicades, perquè només ell sabia com s’havia de tirar l’aigua perquè no s’esbarriés la terra. Les camèlies vivien a una banda del reixat; a l’altra banda hi havia la buganvília. Les tenia dintre de bótes plenes de terra de castanyer i les bótes estaven enterrades i cobertes d’una capa de terra molt prima. Camèlies vermelles i camèlies blanques, camèlies tigrades rosa i blanc, clavades sense coll a la branca, com mortes. L’última cosa que regàvem eren els lliris de paperina, tots a la panera del mig.

Un dia que estava asseguda de nas al llibre vaig sentir que algú em mirava des del reixat. Només veia una ombra que anava i venia, però vaig estar quieta com si no me n’adonés. A la nit vaig pensar que hauria hagut de mirar qui era. Al cap d’uns quants dies em va tornar a passar el mateix, però abans vaig sentir un xiulet. Vaig alçar els ulls i vaig veure un noi. El sol em venia de cara i no me’l deixava veure prou bé. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells damunt del front. Ens vam mirar una estona sense dir res i a l’últim, quan el vaig conèixer, em vaig acostar a la reixa i li vaig preguntar com havia sabut on vivia. Ell em va dir que aquella nit del Liceu m’havia seguit quan m’havien tret perquè m’havia vist tan petita que s’havia posat a patir per mi; que quan aquell senyor i aquella senyora se m’havien endut amb el cotxe ell s’havia enfilat al darrera. Em va explicar que havia vingut moltes vegades perquè li agradava mirar jardins petits, jardins amb casa, que ell vivia amb el seu germà gran en una barraca. Tot d’una em van cridar des de dintre i ell va fugir com si l’empaitessin.

Encara recordo que aquella tarda, quan el sol es ponia, en comptes de regar, el senyor Jaume em va fer posar un vestit net i vam anar a comprar plantes a casa del jardiner. Ens vam quedar aturats a mirar l’aparador: hi havia roses amb una banda de fulla de color de carbassa i amb l’altra banda d’un groc de ginesta. Roses amb el dintre fosc i el fora clar. N’hi havia de nanes, totes poncelles per obrir, i roses de molsa d’un color de rosa entre rosa i lila. N’hi havia una de vermella, sola i de les més vermelles, amb quatre gotes d’aigua per les fulles, com si plorés. Quan vam entrar no hi havia ningú i el jardiner va trigar a sortir. Tenia les mans brutes de terra, grosses i amb els dits mig encarcarats, però quan va agafar una flor la va agafar com si tingués por d’espatllar-la, com si l’hagués feta ell sense saber de quina manera però segur que, si l’agafava barroer, se li desfaria, i per això la va agafar fluix després d’haver-se eixugat les mans en els costats dels pantalons. La va esbullar bufant-la i la va aguantar oberta amb les puntes dels dits perquè veiéssim el color que les fulles tenien al naixement. El senyor Jaume li va dir que mai no havia pogut fer créixer vares de Jessè en el seu jardí, que potser l’aire no hi venia de la manera que les flors haurien volgut per estar contentes. Aleshores el jardiner va posar en el gerro, amb les altres, aquella flor que tenia el dintre d’una mena de color i va dir, vingui. Vam travessar la botigueta i un pati petit, vam pujar quatre graons i vam sortir al camp de les flors. Hi havia planters, plantes menudes a punt de créixer, arrenglerades fent ratlles rectes tirades amb cordill, i vam anar fins a la meitat del camp, separada de l’altra meitat per una paret espessa de boles de neu, i abans de passar aquella paret verda ja ens va arribar l’olor de la gran florida de les vares de Jessè. El senyor Jaume es va treure el barret, va deixar caure el braç contra una cuixa com si el braç i el barret se li haguessin tornat de plom, i molt baixet va dir, Déu meu...

Va comprar un roser criat rodó com una bola que tenia moltes rosetes obertes. El duia a coll i em va dir que vigilés que no hi haguessin pedres per terra perquè podria ensopegar, que les apartés, que ell no veia res. De seguida vam anar a plantar el roser al peu de l’escala de la cuina. Les rosetes eren rosades, feien poms, però eren d’un rosa que tirava a blanc en les més obertes. Naixien de color de rosa i es feien més clares per morir. I cada branca era un ram amb moltes d’obertes i amb moltes de tancades. El senyor Jaume, per mirar si havia plantat el roser ben dret, es va agenollar, va trobar que estava recte i em va fer anar a buscar el tinter. Me’l va fer aguantar i amb una cua de fulla ben sucada va esborrar el nom que el roser tenia escrit en una fusteta groga lligada a la soca amb un filferro i es va posar a escriure a la banda de la fusteta on no hi havia res escrit. M’ho va fer llegir i havia escrit: Cecília.

Moltes nits, quan feia bo, sortia al jardí a esperar la matinada. Pel rosa.