Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 16

Mai no hauria pensat que al cap de molts anys m’hagués d’enrecordar tant de la tarda que amb els de casa vam anar a veure la senyora Rosalia. La senyora Rosalia s’havia casat de molt joveneta amb un notari que ja havia estat casat i que tenia les parets cobertes de retrats de la seva primera dona, que també es deia Rosalia. Era una tarda d’octubre i el carrer Verdi feia olor de fulles cremades. Sembla que el notari sempre parlava de la seva primera dona, sobretot a taula, i dels menjars que feia, tan bons. I la senyora Rosalia, que els primers temps de casada seguia la conversa i planyia el seu marit per la pena que el minava, un dia es va adonar de la veritat: que a ella la feia servir de bastó per anar tirant amb la vida. Diu que així que ell se n’anava a treballar, arrencava a plorar i que els ais que aquelles parets havien sentit, haurien pogut trencar un cor de pedra. Però més que queixar-se d’haver hagut de plorar es queixava de no haver pogut plorar sola, sempre espiada per tots aquells retrats on la primera Rosalia reia. I diu que, per no veure’ls, havia après a viure sense mirar. Enraonava, escoltava o callava, amb els ulls perduts en un punt on no hi havia res. I aquest malestar de cada dia l’havia feta passar de jove a vella de pressa, i els costats de la boca li havien caigut avall, i tenia arrugues entre cella i cella. Tota l’estona que vam ser a casa seva mirava el rellotge de tant en tant i ens va dir que era un vici que li venia del seu marit que no es podia estar deu minuts sense mirar-lo. Duia un medalló d’or i, al mig, petit, el retrat del cap d’un senyor amb els ulls grossos plens de negre i només amb una mica de blanc. Cada vegada que mirava el rellotge agafava el medalló i el girava d’esquena com si ho fes molt distreta. Al cap d’una estona el tornava a girar de cara. No li deixava viure tranquil la seva vida de retrat.

Del notari li havia quedat una filla. Feia dos anys que l’havia casada amb un empleat de banc que s’havia passat tota la guerra amagat a les golfes a casa d’una parenta. Tenien un nen de vuit mesos i quan vam arribar la filla acabava de pujar al pis perquè el nen s’havia despertat. La senyora Rosalia ens va dur a seure a la galeria i el jardí es veia molt estrany darrera de tot de vidres de colors. En els trossos de vidre blanc semblava fals. La senyora Rosalia ens va explicar que havia tingut peixos vermells en el sortidor, però que el gat se’ls havia menjats i que per això no ens els podia ensenyar. Un gat dolent com una mala bèstia que tot d’una pescava un peix i se l’anava a menjar a la cuina. Després va dir que la seva filla es mereixia haver tingut més sort, haver-se casat amb un home ric, però que havia hagut de prendre el que li donaven perquè s’anava fent gran i els pretendents que li sortien no passaven de pretendents. L’empleat, això sí, era ben educat perquè per ser empleat de banc s’ha de ser recte i honrat, i així s’acaba tenint per viure quan et treuen, no els del banc, els anys. Ens vam aixecar i vam pujar al pis.

La filla ens esperava al capdamunt de l’escala. Tenia les celles molt negres i molt juntes i els llavis molt prims. No duia mitges, anava amb les sabatilles a retaló i quan es va girar li vaig veure els talons de color de cera d’encerar.

El dormitori feia pudor i el nen plorava estirat en un bressol estarrufat de farbalans i amb mosquitera. Feta del vel de núvia, va dir la filla. Va posar la gometa a la boca del nen i el nen la va escopir, i cada cop que la hi posava l’escopia. La filla es va asseure, es va passar un mocador per sota dels braços, la seva mare li va donar el nen i la filla es va treure un pit més blanc que la mort amb moltes venes. Se’l va esprémer i va sortir un raig que semblava pus. Jo vaig girar la cara perquè el mig del pit era tot morat. L’olor de llet es va barrejar amb pudor de llençol xop i la senyora Rosalia, després d’una estona de mirar com el nen mamava, es va posar a canviar els llençols del bressol i va dir que els vells els posaria a assecar al balcó perquè encara podrien servir. Es va adonar que jo mirava uns mitjons bruts i d’un cop de peu els va ficar a sota del llit. El nen s’escanyava i la filla va dir que havia de reposar. Li va arrencar el pit de la boca, se’l va desar, va treure a fora el que era ple i el nen va agafar-s’hi i es va tornar a escanyar. S’escanyava sense fer soroll, amb els ulls que li sortien del cap i amb tota la sang a la cara.

Va arribar el marit sense que l’esperessin i la senyora Rosalia el va treure perquè va dir que el nen es distrauria. Així que el va tenir fora va agafar l’ampolla de l’aigua de colònia i en va passar per tot el damunt de la seva filla. El gendre era ros i els cabells li començaven molt enllà del front. Un front que no se li acabava mai. Quan el van deixar entrar va dir que havia tingut una visió fent sumes. Una mena de fum. La senyora Rosalia de seguida li va dir que s’hauria de fer canviar els vidres de les ulleres. Ell va dir que no, que allò que havia vist anava amunt i avall sense parar com si ho estiressin des del sostre amb un filferro i que tot d’una havia tocat les rajoles i s’havia fos. La filla es va treure el nen del pit i l’empleat de banc va demanar permís per treure’s l’americana. La senyora Rosalia va dir, ara us deixarem sols, i mentre anàvem cap a l’escala va afegir que un marit quan arriba de la feina, vol explicar coses a la seva dona. Ells es miraven amb una mirada que ens esborrava. Amb ulls de persona morta. Tot nines i sense moviment.

Quan vam sortir els llums dels carrers ja estaven encesos. Tot anant cap a casa vaig pensar que jo no em voldria casar mai.