Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 14

Del temps de la guerra a penes me’n recordo. Només sé que em feia alegria veure la gent gran espantada, que m’agradava passar pel mig del carrer quan tocaven les sirenes i que més que res m’agradava aquell plor que feien a l’acabament. I aquesta mena d’alegria anava barrejada amb la vergonya de la meva sang, d’haver tacat els llençols la primera nit. Amb els bombardeigs van tornar les tasses de til·la i la til·la feia olor d’arbre i de febre. A la cuina, mentre la senyora Magdalena mesurava el poc sucre que donaven, per fer-lo allargar, jo mirava i tocava aquell embolic de fulles i de flors perquè els dits em fessin olor de nit i de malaltia.

Ens havien vingut a dir que l’església de la Verge que duia el nostre vestit estava cremada, i una tarda ho vaig anar a veure. Era el pic de l’estiu. Pel carrer venia un noi milicià espitregat i brut com una guilla. Jo, aleshores, tenia dotze anys, encara que tothom me’n fes quinze, i aquell noi en devia tenir disset, o potser no hi arribava. Vaig mirar cap a l’altra banda fent el distret, però per la cua de l’ull el veia com s’anava acostant. Quan va ser a tocar em va alçar tota una banda de cabells amb la mà estesa i sense parar de caminar els va deixar relliscar pels dits. El cor em va fer un salt però no em vaig espantar gens i quan vaig ser a la cantonada em vaig posar a córrer. L’església tenia les parets encara dretes, el sostre s’havia enfonsat i tot era ple de sol. Vaig regirar pedres amb els peus. A sota d’uns maons vaig trobar una flor de lliri de fusta pintada i una cara cremada que devia haver estat la cara d’una santa. No tenia front ni celles, però se li veien bé els ulls i tenia la boca una mica oberta. Me la vaig quedar i quan vaig ser a casa la vaig ficar a dintre d’una capsa de sabates i la vaig amagar a sota de l’escala de la torratxa tapada amb un tros de cortina vella. A la nit vaig veu-re el cap molta estona, em va venir mareig i no em vaig poder adormir fins a la matinada.

El senyor Jaume passava els dematins i les tardes d’una banda a l’altra buscant menjar. Deia que els diners se li acabaven, que tot era car, que hauríem d’anar a demanar caritat, que l’única cosa bona que havia fet la guerra havia estat treure-li els gats del jardí. El dia que van bombardejar la casa de la vila, la senyora Magdalena va estar mig malalta. I jo, mentre ells dos tremolaven, amb la mà oberta m’anava alçant tota la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara d’aquell noi que se’n devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. L’endemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en l’Eusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A l’acabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que m’havien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot d’una vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veure’ls més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se m’havien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia d’ajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-me’n em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i l’entelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veure’m com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. M’enamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i d’olor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era l’enamorat.