Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 12

Una vegada cada setmana, el divendres, la Maria-Cinta em feia venir a buscar i jo passava el dia a casa seva perquè deien que havia de veure món. A les onze ja estava preparada i així que el cotxe es parava davant del reixat, el xofer, que es deia Silvestre, tocava la botzina tres vegades. El primer dia em va preguntar si volia seure al seu costat o a dintre. Li vaig dir a dintre i mentre m’hi ficava el vent hi va fer entrar una flor d’acàcia. Em vaig estirar en el seient com si estigués en el llit, perquè tant em feia veure passar les coses i els carrers; el que jo volia, amb els ulls tancats, era que tot fos com si tornés a la nit del Liceu i veure anar d’una banda a l’altra l’home geperut i sentir com la senyora que havia estat asseguda al meu davant, amb un braçalet que era una serp d’or, explicava al senyor del seu costat els misteris del teatre: que el sostre s’obria i que tiraven el llum enlaire per amagar-lo; que el terra en pendent, per poder-hi fer els balls de carnaval unes grans màquines el pujaven amunt i el feien pla. I tot el camí vaig tenir la mà ficada entre el seient i el respatller i figurava que sentia olor de fum de tabac.

Vaig arribar amb tot el vestit rebregat; me l’havia fet fer la Maria-Cinta, d’etamín blanc, amb tot el baix de la faldilla brodat de rams de cireres i amb un ram de cireres damunt del pit —a la banda del cor, havia dit.

La Maria-Cinta duia una bata de seda, japonesa, amb tota l’esquena brodada de branques d’ametller florit. Vivia en el Passeig de Gràcia i des de la seva terrassa es veia el jardí d’un palau amb palmeres de fulla de ventall i bótes de rajola blanca i blava, i, més lluny, unes quantes palmeres escanyolides de la Diagonal. Mentre em planxaven el vestit la Maria-Cinta em va fer banyar. Tot el bany era de rajola blanca amb una sanefa groga. La pastilla de sabó era tan grossa que no cabia a la mà i l’ampolla de l’aigua de colònia era d’un litre o més. La Maria-Cinta va fer venir la cambrera perquè em fregués l’esquena i li va explicar que m’havia escapat de casa per anar a sentir cantar i que l’òpera que jo havia anat a veure ella l’havia vist almenys cinquanta vegades i que no hi havia res a fer: que sempre plorava quan el vell dels picarols passava lluny amb la seva filla morta a dins d’un sac.

La cambrera m’anava fregant l’esquena amb una esponja groga plena de forats, més fina que el fregall vell amb què la senyora Magdalena em fregava quan em rentava a l’aigüera. Si ella estava massa enfeinada, em rentava ell. Es posava un davantal blau marí amb tres ratlles blanques a l’acabament, per no esquitxar-se els pantalons, i jo em despullava de pressa perquè la senyora Magdalena ja m’havia descordat tots els botons de l’esquena. M’agafava d’un braçat i deia: ¡de cap a l’aigüera! Ensabonava bé el fregall i em fregava l’esquena amb fúria i a mi em feia fregar-me el pit perquè deia que tenia por d’encetar-me. I m’esbandia a cops de cassó. Però de vegades deia que estava cansat i no em volia rentar. Un dia que jo havia caigut damunt de fang i que estava esgarrifada d’aquella brutícia, em va dir que Déu havia fet l’home de fang i que quan s’assecaria em saltaria tot sol de la pell.

La Maria-Cinta em va fer posar dreta al seu davant i mentre m’eixugava amb una tovallola grossa em va fer ensenyar les mans de totes dues bandes. Netes i boniques. Després em va empolvar i em va fer córrer amunt i avall perquè caiguessin els pólvors que sobraven. La cambrera reia i jo també, plena de pessigolles del vent del córrer i la Maria-Cinta va treure aquella creu de brillants d’una capsa vermella i me la va posar. Però la cadena em venia massa llarga i m’hi va fer uns quants nusos i va encendre tots els llums. Em va fer mirar al mirall: anava de terra al sostre i m’hi vaig veure de dalt a baix; però els ulls de seguida se me’n van anar cap a aquella creu de brillants que esquitxava el mirall de verd i de rosa com si fos la creu de l’alegria. A la tarda va venir la Raquel i vam prendre te de Xina amb llessamí.

Per Sant Joan les dues cosines portaven coques de cirera i de pinyons. Els veïns treien al carrer tot el que tenien per cremar i les criatures ajudàvem i uns quants dies abans anàvem per les cases del barri a demanar llenya. Feien el foc davant del nostre reixat, perquè quedava a la meitat del carrer, i a la tarda la senyora Magdalena ja començava a rondinar; deia que la casa se li omplia de fum i renyava el senyor Jaume perquè no demanava que fessin el foc una mica més enllà. Recordo que aquell any vaig sortir al jardí mentre la senyora Magdalena preparava el sopar. La claror era grisa i el carrer semblava adormit. Vaig sentir un xiulet. De darrera de la muntanya de llenya va sortir el noi del Liceu i se’m va plantar davant; amb una canyeta s’anava picant la cuixa. Es devia adonar que m’havia quedat parada perquè es va posar a riure com si es pensés que m’havia fet por. Quan li vaig preguntar d’on sortia em sembla que ni em va contestar. Ens vam asseure en el graó de l’entrada sense dir res, mirant la llenya, i a l’últim em va dir que li venien ganes d’encendre-la. I jo, no sé per què, em vaig posar a explicar-li que el primer dia que havia sortit sola havia arribat a un carrer que feia pujada i que en una torre havia vist un ocell tot blanc, amb la cresta rosa, que estava lligat per una pota i que vivia quiet damunt d’una barra de llautó. Se li coneixia que no m’acabava de creure, però de mica en mica li va venir el deliri de veure aquell ocell. No vaig saber trobar la torre ni el carrer. Després, tot caminant, em va explicar que sabia moltes dreceres per anar al Tibidabo, que hi podríem pujar, i que anava molt sovint al cementiri. Una nit s’hi havia quedat tancat expressament. S’havia amagat darrera de dues corones molt grosses perquè el guardià no el tragués. Volia veure les flames. La nit anava passant, molt negra i amb núvols que corrien, i quan ja estava cansat d’esperar les va veure: blaves i lila, amb una llengua de tant en tant, de color de taronja. Sempre que hi anava robava flors de les corones i després les llençava perquè feien pudor de cera i de mort.

Quan vam arribar a dalt de tot de l’Avinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica d’aire i l’ombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.