Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 11

Era una monja baixeta, amb la pell de la cara groga i el nas d’avellana. Parlava amb les mans ficades a dintre de les mànigues i les hi vaig veure perquè les va treure per eixugar-se un ull humit amb un mocador molt blanc i molt ben planxat. La pell de les mans, amb les ungles arranades i netes, era del mateix color que la pell de la cara. De seguida va dir que sí, que farien el vestit, perquè tenien moltes noies recollides i el que elles volien, les monges, era feina perquè les noies poguessin treballar. Però va dir que no li demanessin el vestit amb presses perquè la feina les colgava.

El temps que vaig estar malalta es veu que ho havia estat tant que es pensaven que em moriria, i una nit que em van donar per morta perquè no em trobaven el pols i respirava més fluix que un poll, tots dos alhora van prometre a la Mare de Déu que si em salvava li regalarien un vestit de seda brodat amb or i amb pedres. Així que vaig estar salvada van començar a estalviar diners i quan els va semblar que en tenien prou van posar-se a mirar convents per fer fer el vestit, però en cap no volien brodar amb or perquè deien que no en sabien, que només brodaven lletres als llençols i a les coixineres amb cotó de brodar, i quan van trobar unes monges que podien brodar amb or, el preu que els van demanar era tan car que no van poder encarregar el vestit. Però aquella monja baixeta va dir que sí, va dir que anirien a prendre mides a la Mare de Déu, o que potser encara seria millor que demanessin un vestit vell al senyor rector i que així anirien més ben guiades, tant per les mides del coll i dels braços, com per saber la seda que calia, com per tot. Quan van tenir el vestit vell, al cap d’uns quants dies vam rebre el preu, i era un preu que estava bé.

Van fer vestit i capa, tot de seda gruixuda amb una punta d’or al baix de la faldilla i al voltant de la capa. Al mig de la faldilla, al davant, hi havia entortolligaments de fils d’or i flors i fulles de relleu, i al mig, i a dalt del dibuix, un calze, i al damunt del calze, fent corona, cinc flors, que la senyora Magdalena es pensava que eren roses, amb una pedra per cor i cada pedra era d’un color diferent. Quan vam anar a buscar el vestit, dues monges van destapar la capsa i van aixecar el full de paper de seda que el tapava. Tot lluïa que feia por, i les mans se’m van posar a tremolar, i molt baixet vaig dir: una pedra groga. I el senyor Jaume, al meu costat, va dir: un topazi. I jo, una pedra blava, i ell, una turquesa; una de vermella, un robí; una de blanca, un diamant... I les monges, quietones, reien.

Tots els veïns van venir a veure el vestit; l’havíem posat pla damunt d’una taula i la senyora Rius rondinava perquè hauria volgut que les pedres de les flors haguessin estat totes del mateix color, i deia que aquelles monges devien ser una mica tocacampanes. Però tots els altres deien que les monges ho havien fet molt bé i defensaven el vestit de dalt a baix. El vam anar a dur a l’església i es pensaven que el senyor rector els rebria i només els va rebre el sagristà i els va donar les gràcies en nom del senyor rector i de la Mare de Déu. Cada diumenge anàvem a missa per veure si la Mare de Déu ja duia el vestit. I sempre en duia un altre. Però una tarda em vaig escapar per la paret, amb el vestit vermell perquè havia cremat diaris, i des de baix de l’església vaig mirar cap a dalt de l’altar i em va semblar que la Mare de Déu duia el vestit. Vaig pujar, tota l’església era buida i tranquil·la amb un camp de ciris encesos: els uns drets i els altres decantats. Vaig tocar el vestit i vaig passar les puntes dels dits pel voltant de les flors brodades i vaig tocar les pedres. Vaig sortir i corria pels carrers i en arribar a casa em van haver de venir a obrir i amb prou feines si podia respirar tot explicant que la Mare de Déu ja duia el vestit. La vam anar a veure tots plegats de seguida i el senyor Jaume va dir, només fent xiu-xiu, que la Verge en tenia de més rics però cap de tan fi, amb aquelles pedres que semblava que riguessin, perquè aquelles monges, ja es veia, eren monges alegres.

Vam anar a acabar de pagar el vestit, que el van pagar en tres vegades perquè els diners que havien estalviat no arribaven, i ens va obrir una monja joveneta amb una rosa a cada galta i el front de lliri, i quan ens va deixar la senyora Magdalena em va dir que era una novícia, que encara portava els cabells i encara no duia l’anell, però que quan es casaria amb Nostre Senyor li tallarien els cabells i li posarien l’anell per separar-la de tot. Que per casar-se aniria blanca i estaria sola entre moltes, perquè casar-se amb Déu és la soledat.

Quan va entrar, avisada per la novícia, la monja baixeta, em va donar la mà perquè li fes l’amistat i va dir a la senyora Magdalena que tenia una filla molt bufona. La senyora Magdalena li va dir que jo no era filla seva, que m’havien trobat al peu del reixat i m’havien recollit, però que m’estimaven com si fos d’ells i que per això havien promès el vestit quan em moria per culpa d’una bogeria que havia fet. Va dir que era una bona nena, però que feia coses estranyes, i la monja li va preguntar quines coses estranyes feia, i ella li ho va dir tot; que jugava amb foc, que encenia papers en el fogó quan només hi quedava el caliu i que passejava el foc per tota la casa; que feia paperines amb paper d’escriure cartes i les ficava les unes a dintre de les altres i les feia cremar, i que de vegades calava foc a piles de diaris. Que un dia que ella tenia visites havia entrat a la cuina a buscar la sucrera i m’havia trobat arraconada i quieta com un mort amb la punta d’una paperina encesa a dintre de cada orella. Que quan em va renyar els llavis se m’havien tornat morats i que jo havia dit que em volia cremar les orelles perquè no en volia tenir. Que per fer-me passar el vici, com que sabien que el color vermell era un color que no m’agradava, m’havia fet un vestit vermell, que jo havia sobrefilat les costures, i que el dia que l’havia estrenat havia corregut escales amunt, m’havia tancat a la torratxa i anava d’una banda a l’altra mig boja, de paret a paret. Que cada vegada que no em podia estar d’encendre papers em feia posar el vestit vermell i que mentre el duia em deien la flama. Jo em moria de vergonya i li mirava els colzes vells, perquè els colzes vells em feien fàstic i jo volia que ella me’n fes molt. La monja em va passar la mà pels cabells i va estar una estona sense dir res, mirant-me. Després va preguntar si al senyor rector li havia agradat el vestit i ella li va dir que sí, molt, que se’ls havia acostat amb un braç estès i amb la boca eixamplada de tant riure content, i els havia dit que Déu els ho pagaria encara que la Verge ja hagués fet el miracle de salvar-los la Cecília; que fessin el favor de dir a les monges que l’havien brodat que eren les millors treballadores del món: amb mans d’or per brodar amb fils d’or. I tot era mentida, perquè ni l’havien vist. Aleshores va explicar que quan jo només tenia tres anys m’havien disfressat de monja i que no m’havien pogut treure el vestit en tot un hivern, perquè si no me’l posaven cridava sense parar que tenia fred als ossos. La monja, rient, em va donar una estampa que es va treure d’una butxaca molt fonda i era el Sagrat Cor amb una mà enlaire beneint. Els va preguntar per què m’havien posat Cecília i li van dir que perquè anava escrit en el paper que duia enganxat al pit amb una imperdible. Va venir la monja de les galtes de rosa, i l’altra, quan la va veure, em va dir que no fes més paperines amb paper d’escriure cartes, i que la dispensessin, que els havia de deixar. I jo rumiava per què, a la Mare de Déu, li deien Verge.