Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 13

Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments d’un blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. L’Eusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre d’una bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me l’havia regalat. Les bales les hi guardava. M’havia preguntat què m’agradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig d’unes quantes senyores que s’estaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i m’hi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on l’havia robat. Me l’havia de posar d’amagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure me’l volia prendre.

Amb l’Eusebi érem molt amics d’ençà d’aquella nit dels coets. L’havíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades l’ombra d’un dit per davant de l’escletxa d’un ull i l’escletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau d’una flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè l’Eusebi m’havia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira s’arrossegava per l’herba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de l’Eusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a l’orella i vaig pensar que m’acostava al martellet i a l’enclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat d’aquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-se’n deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-se’n com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra s’hi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar d’aquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de l’Eusebi m’hagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.

Però de dia no em vaig deixar xuclar la mirada. Em vaig aixecar i em vaig posar a córrer muntanya avall. Ell em cridava, i em deia que l’esperés, que aniríem al cementiri. Però jo corria cap a casa. Vaig trobar el reixat obert i pel carrer hi havia cendra escampada. La senyora Magdalena m’esperava vestida i la ràbia no la deixava respirar. Em va donar una bufetada tan forta que em va sortir sang del nas tot el dematí. Des d’aquell dia em tenien moltes estones tancada, però jo m’escapava sempre que volia per l’olivera dels veïns.