Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 15

La Paulina era prima com un vímet i tenia els cabells estirats, secs i durs. Els duia tallats curts i del matí al vespre anava amb un cap que semblava el cap d’un boig. La Paulina era la minyona de la senyora Rius. La torre de la senyora Rius era més bonica que la nostra, en el jardí hi havia quatre palmeres paraigua. El reixat tenia els ferros més treballats i en els gerros del capdamunt dels dos pilars que l’aguantaven hi havia esparregueres i una atzavara al mig. A la senyora Rius el seu marit l’havia deixada amb tres fills que, quan van ser grans, la tractaven com si fos la seva promesa, li duien flors i li triaven la roba dels vestits que es feia. La Paulina tenia disset anys escanyolits i s’enrabiava de seguida, per qualsevol cosa es passava hores sense dir res i mai no es podia saber què l’havia feta enrabiar.

Quan ja feia temps que la guerra durava, la senyora Magdalena va preguntar a la Paulina si voldria venir a fregar els diumenges. Va dir que sí, però que sobretot no ho sabés la senyora Rius perquè la despatxaria si descobria que l’enganyava. Es veu que la senyora Rius volia que la Paulina li llegís vides de sants els diumenges a la tarda, i era molt ensopit; per escapar-se’n, algun diumenge deia que havia d’anar a veure la seva cosina; i no en tenia cap. El primer dia que va venir a fregar va sortir al carrer mudada, voltada d’olor de clavell, amb les mans vermelles de penellons, i quan vam haver tancat la porta va dir que li toquéssim el cor que li anava com una campana. A mitja tarda va trucar la senyora Rius. Com que la vam veure per la persiana vam poder anar al jardí de darrera, ens vam ficar al cobert de les eines i ens vam asseure damunt d’una pila de sacs. La Paulina va estar molta estona sense enraonar i a l’últim va dir que allò era la fi del món i que segurament la senyora Rius havia endevinat on era per culpa de l’olor de clavell, perquè tenia nas de gos caçador. La senyora Rius no se’n va anar de casa fins a l’hora de parar la taula i vam tenir temps de parlar de moltes coses. Em va dir que estava enamorada d’aquell noi que abans de la guerra em venia a veure de tant en tant, i que si hagués estat per ella que hagués vingut s’hauria mort d’alegria, que només el coneixia de veure’l voltar pel nostre carrer amb aquell ble de cabells damunt d’un ull i que, tot i que no l’havia pogut veure bé, estava segura que tenia els ulls bonics. Però, per ulls bonics, em va dir amb la veu molt baixa, no hi ha com els que es tenen a la vora. Abans, havia estat dos mesos seguits enamorada del fill gran de la senyora Rius i com que no podia dormir es passava les matinades enllustrant-li les sabates. Si estava tan enamorada del gran, que tenia una impremta, era perquè mai no li havia dit ni mitja paraula, que amb prou feines si la mirava quan li servia el menjar, mentre que els altres dos la mataven a pessics. A ella se li havia tallat la gana, però així i tot, amb el que es casaria de seguida seria amb el noi del xiulet; em va dir que feia molt de temps que no el veia, i si sabia on era. Li vaig dir que no i va dir, quina pena. El dia que li havia agradat més havia estat un dia que li va passar pel davant fent lliscar una fusteta per tots els barrots del reixat. Trobava estrany que un xiulet hagués pogut enamorar-la, perquè ella, de xiular, en sabia molt, en sabia amb dos dits a l’entrada de la boca i li sortia un xiulet que arribava més enllà dels terrats. Però aquell xiulet no li agradava gens perquè era com un xiulet de quan es cala foc. Aquell noi, en canvi, xiulava com un ocell i tenia el ventre enfonsat. I ella només es casaria amb un noi que tingués el ventre enfonsat.

Cap al tard es va posar a ploure i vam estar una estona sense parlar escoltant la pluja a la teulada del cobert. Aviat van caure gotes a dintre i ella va dir que si aquella pluja i aquell sorollet duraven es quedaria adormida com un soc. Li vaig explicar que jo era una criatura trobada i, tot estirant-se damunt dels sacs, va dir, com Moisès. Quan ens van venir a avisar que la senyora Rius ja era fora ens havíem fet molt amigues.

Cada dia sortíem a escombrar el carrer. Abans l’empastifàvem per poder-lo escombrar: hi tiràvem grapats de sorra. Escombràvem sempre a la mateixa hora perquè jo volia veure el fill petit de la senyora Rius quan tornava de fer l’exercici. Un dia, amb l’escombra a la mà, la Paulina es va posar a riure sola i quan es va haver cansat de riure va dir fent els ullets petits que la nit de nuvis la voldria passar amb música a l’habitació del costat. I que voldria un jardí per posar-hi una hamaca, com a la primera casa on havia servit. La senyora es deia Carolina i perquè se’n deia tenia moltes carolines en el jardí. I nadales. Perquè havia nascut el dia de Nadal. Em va preguntar si jo pensava com voldria que fos el meu marit. Va dir que estava segura que totes les noies eren com ella, que es delia pels homes, però no per fer-hi broma: per dormir-hi. Es va treure una pota de gallina de la butxaca, embolicada amb paper d’estrassa, li va estirar els nervis i tots els dits es van bellugar; va dir que aquella pota li agradava perquè li feia por.