Читать книгу El carrer de les Camèlies - Mercè Rodoreda - Страница 8

Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. L’havia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja d’estrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.

El jardí era ple de sol i les plantes tenien les fulles pansides. Quan vaig passar per davant de l’estanc, l’estanquera va sortir a regar el carrer i em va preguntar on anava. Vaig arrencar a córrer sense contestar-li i no sabia si el cor em saltava perquè m’havia vist o perquè era la primera vegada que sortia sola. Anava carrer avall per la banda del sol i la meva ombra em seguia mig enfilada per la paret. Al cap de molta estona de caminar, com que els costats del front em feien el rellotge, em vaig aturar davant d’un jardí amb hortènsies florides. A l’entrada de la casa, al costat de tres graons de marbre ratllats de vetes fosques, hi havia un pal amb una barra travessera i, damunt de la barra, un ocell blanc amb la cresta de color de rosa, el bec torçat endintre, cap al coll, i una pota lligada amb una cadena de llautó. Estava quiet i semblava que em mirés. Em vaig quedar com encantada. Tot d’una es va tirar endavant, va fer un crit, i les plomes de la cresta se li van estarrufar. Em va treure de l’encantament una veu de nena que preguntava com se’n deia d’aquell ocell; era una nena rossa, amb tirabuixons, i donava la mà a un senyor. De seguida vaig pensar que era el seu pare. S’havien aturat a mirar l’ocell que a poc a poc se’ns va anar girant d’esquena. El senyor havia quedat al mig, entre la nena i jo; era alt i prim, feia una olor forta de mimosa, i duia al puny de la camisa una pedra blava i fosca que de tant en tant brillava molt. Li vaig agafar una mà sense mirar-lo i vaig haver de tancar els ulls perquè semblava que totes les coses es moguessin. Quan els vaig tornar a obrir vaig veure que la nena dels tirabuixons se m’havia acostat i em mirava. Sense dir res va donar un cop molt fort amb el cantell de la mà entre la meva mà i la del seu pare i el va estirar per endur-se’l. Se’n van anar carrer avall i jo no entenia per què aquell senyor, en comptes d’anar-se’n amb la nena, no la deixava a mirar l’ocell i no se m’enduia a mi. Els vaig seguir un tros. De tant en tant la nena feia un salt i els tirabuixons li voleiaven i quan feia el salt el seu pare l’estirava pel braç i la feia anar més enlaire. Em vaig cansar de seguir-los i es van anar fent petits. La nena dels tirabuixons duia una faldilla amb plecs i tenia les cames primes.

Em va costar una mica de trobar a casa. Així que vaig arribar-hi vaig córrer a mirar-me els cabells. A la sala, damunt d’una tauleta ran de la finestra, hi havia un mirall en forma de cor. El marc era de flors de vidre rosa amb fulles de vidre verd. Vaig alçar una punta de la cortina i la vaig posar damunt del respatller d’una butaca perquè entrés més claror. Tenia els cabells lluents de color de castanya. Vaig fer un salt perquè m’anessin amunt però la cara em va fugir del mirall i no els vaig poder veure. Els vaig sentir caure contra el meu coll, estirats i tristos. Tristos com jo. Perquè jo tenia tristeses. Vaig posar la cortina bé, em vaig asseure a la butaca i m’hi vaig estar molta estona mirant-me les mans.

Cap al tard, vaig pujar a la torratxa. No hi havia pujat mai i recordo que aquell dia va ser el primer perquè encara em durava la por que l’estanquera hagués dit que m’havia vist fugir de casa. M’hi va acompanyar el senyor Jaume. Vam començar a pujar l’escala d’anar al terrat i abans d’arribar a dalt de tot em va dir que me li agafés als pantalons per no caure. L’acabament de l’escala era fosc i em va explicar que feia anys que hi volia fer posar una bombeta. Va treure una barra de ferro, va aixecar una balda, va baixar un graó per poder obrir la porta, que s’obria cap endins, i vam sortir al terrat.

A la torratxa s’hi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava a dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i l’home escorxat vist de cara i d’esquena. El senyor Jaume me les va fer mirar d’una a una i després em va dir que jo no aniria al col·legi, que ell m’ensenyaria tot el que una nena ha de saber, i més. Es va asseure en una butaca groga que havia arrossegat fins davant mateix de la mà tallada i amb una canya americana que abans de pujar havia arrencat d’un tou que n’hi havia en el jardí del darrera, va assenyalar la muntanya de dintre de la mà i em va preguntar si sabia com se’n deia. M’ho va preguntar tres vegades i a la tercera m’ho va dir, i m’ho va repetir també tres vegades perquè d’aquella manera, em va explicar, els noms que havia d’aprendre se’m quedarien gravats en el cervell. Em va dir que a les tardes, assegut a la butaca, mentre elles enraonaven a baix, ell mirava el cel. I que anava girant la butaca i li feia donar tota la volta per poder-lo mirar una estona per cada finestra. La de ponent la darrera.