Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 10

Entrava aire per la finestra. Així que al rellotge del menjador van tocar les tres, vaig llevar-me i es pot dir que sense rentar-me la cara, i només amb el que duia a sobre, me’n vaig anar. Després de fer una cinquantena de passos alguna cosa em va fer girar a mirar la casa. La lluna la tocava de ple. Dret al peu de l’entrada, amb mi a coll quan era petit, el meu pare em mirava. Era la primera nit que anava sol per carrers que no eren el meu barri. Corria. ¡Adéu clavells, adéu! Amb en Rossend ens havíem de trobar als Jardinets; vindria amb una camioneta que no em va saber explicar com s’havia fet seva. Sóc amic d’un capità molt important i farem el que voldrem. Als Jardinets no hi havia ni Rossend ni cap camioneta. Passés el que passés jo no podia tornar a casa. M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra. Potser en Rossend, que també fugia d’amagat, no havia pogut anar-se’n. Després de passejar una estona per sota dels fanals blaus, em vaig asseure en un banc, em vaig aixecar del banc, m’hi vaig tornar a asseure. Vaig travessar el carrer, em vaig mig amagar en un portal perquè pujava gent. Em vaig asseure en el pedrís. Davant tenia la font, plantes, arbres. La lluna els travessava les fulles i tacava el terra de claror. Em vaig alçar del pedrís, altra vegada cap al banc. Estona i més estona no vaig parar d’anar d’una banda a l’altra. Fins que una camioneta blanca amb els costats empastifats de lletres vermelles i negres es va aturar davant meu. En va saltar en Rossend i tres nois més en el moment que van engegar les sirenes. De seguida els raigs dels antiaeris es van posar a escombrar el cel. M’hauria agradat veure caure una bomba. L’avió passava baix; se sentia el motor gairebé damunt de les cases. Els antiaeris escopien foc. Arrecereu-vos. Tots clavats a la paret, els antiaeris són més perillosos que les bombes. Aquestes sirenes... En Rossend es tapava les orelles i tancava els ulls. Un dels nois, el que semblava més jove dels tres, va dir amb una veu d’home fet, si aquestes sirenes et molesten m’agradarà veure quina cara faràs al front, que no paren. Jo en vinc, del front, va dir un altre dels nois que duia un mocador vermell al coll i un punyal a la cintura, que bombardegin tant com vulguin; no els servirà de res. Nosaltres som els més forts. Amb el poble no s’hi pot jugar. Els de l’altra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. S’amaguen. Em poso dret a dalt de la trinxera amb la culata del fusell apuntalada a la cuixa... Perquè et retratin, va dir el de la veu gruixuda. Calla. En Rossend va preguntar-li ¿i tiren a matar? Calla. I el noi que no havia dit res en tota l’estona va dir sense mirar-nos, si no has estat mai al front, tu. ¿Que no? I aquesta ferida que tinc a la cuixa ¿què vol dir? Es va arromangar un camal dels pantalons i ens va ensenyar una cicatriu vermella a l’alçada del genoll. Aquesta ferida te la va fer una guitza de qui sap quina bèstia. Sempre m’has de desmentir. Perquè et conec i sé que les mentides les enfiles... El motor de l’avió es sentia lluny. Els antiaeris encara rastrejaven el cel. ¡Tots a la camioneta! Ara començarem a viure, va dir en Rossend tot agafant el volant. El noi del mocador vermell es va asseure al seu costat. Els altres i jo vam pujar al darrera. En un racó hi havia mitja dotzena de fusells. Si m’havia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rossend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa. Aquells altres no sabia d’on venien, ni on havien nascut ni qui eren els seus pares.

Em feien nosa... Si almenys en Rossend m’hagués fet seure al seu costat... M’arraconava. Els nois s’havien estirat a terra i també vaig estirar-m’hi jo. Feien pudor. Respiraven fort. El de la veu gruixuda de tant en tant feia un soroll estrany amb les dents. El sotrac de la camioneta m’adormia. ¿Per què en Rossend havia de ser tan amic del noi del mocador vermell que es posava dret a la trinxera si els altres deien que era un mentider? La son m’enterbolia el cervell i vaig començar a veure el meu pare fent-me adéu amb la mà al peu d’una casa penjada a mig aire tota enrajolada de colors lluents i amb els fanals blaus i el raig de lluna per entre fulles i tot plegat va començar a giravoltar: pare, mà del meu pare, casa lluent, raigs de lluna, fanals blaus, llances de llum contra el cel... Vaig arribar al front adormit.