Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 13

El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja d’aquell dia. No em sabia moure de la vora d’aquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en l’Ernestina. A l’últim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa d’ocells. N’hi havia un que tenia el ventre de color de taronja, d’altres el tenien verd. A l’última branca de l’arbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que s’hagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca d’aigua blava. Aquella veu de noia m’havia deslligat dels records de la nit. Tot d’una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d’una es feia fosca com si la noia s’hagués girat d’esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d’una enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l’haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d’ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades d’un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a l’habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m’havien mirat tant, més brillants que l’aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.

*

S’acostava un soroll de rodes de carro acompanyat per veus d’home. Mig ajupit per entre matolls vaig anar fins al revolt. S’acabaven d’aturar dos carros. Del que tenia més a la vora van saltar tres homes espitregats, escabellats, barbuts, amb cinturons carregats de bales, amb mocadors vermells lligats al coll. Al carro que havia quedat més lluny, a la part del darrera, sortien cames nues acabades en uns peus de color de cera, alguns tacats de sang. Un dels homes, el més vell, va dir que tenia una gana que l’alçava. Els altres tres i un quart que va saltar del carro dels morts, tots carregats amb motxilles, es van asseure a terra. Clavaven queixalades a uns pans llargs, una mena de barres que no havia vist mai, i a uns grans trossos de formatge. Bevien vi amb bóta. Un de gros, vermell de cara i amb la punta del nas partida pel mig, era el que tallava el pa i el formatge i l’anava repartint. El més jove va rondinar que el formatge no li agradava, que més s’hauria estimat unes quantes costelles a la brasa. Ningú no n’hi va fer cas. Deien que si la guerra encara seria llarga, que potser duraria cent anys. Mentre hi hagi carn de canó tindrem guerra. Un home que s’assemblava una mica al meu pare, però sense bigoti, deia que, al contrari, la guerra s’estava acabant, que només era cosa de mesos... que ja havia mort prou gent, que el país ja estava bastant aclarit de gentussa. I de gentassa. Van riure. El del nas partit va dir, encara que la guerra s’acabi no tornaré mai més a casa. Estic avorrit de viure fent sempre el mateix. Tip de treballar cada dia a les mateixes hores escombra que escombra places i carrers. Jo, va dir el que volia menjar costelles a la brasa, em faré pastor. ¿Pastor? Et passaràs el que et queda de vida menjant formatge. ¡Mataré ovelles! De tant veure’ls mastegar, la boca se’m feia aigua i mentre m’empassava la saliva coll avall em van clavar una empenta que em va fer caure al mig dels homes que menjaven. ¡Mireu quin conill que he enxampat! Era un home amb el cabell blanc, amb una onda que li tapava el front. Duia una escopeta penjada a l’espatlla, pantalons de vellut i botes cordades als costats amb tres sivelles. Em miraven com si fos una bèstia estranya. ¿Te la passaves bé, eh, fent d’espieta? Un d’aquells homes em va pessigar el braç, tu, va dir, has tocat el dos. Et conec. Tots faríem com tu si poguéssim i que s’anessin esllomant els altres. Vaig arrencar a córrer. Em van atrapar i a rossegons em van dur allà on havia caigut. El del nas partit va dir jo t’he vist... ¿on tens amagats els pantalons que aquesta nit has robat a en Juli-Juli? Em va clavar un mastegot amb una mà que semblava de ferro. Digues ¿on tens els pantalons robats? Vaig jurar que no havia robat els pantalons a ningú. Ells que sí i jo que no, fins que no vaig poder més i vaig cridar mentider. Mentider més que mentider. Em van caure dos mastegots més que em van sotragar el cervell. Aquesta nit has entrat a la barraca i quan dormia... Encara vaig tenir esma de dir-los que havia passat la nit vetllant un home que s’havia penjat. Es van clavar a riure tots alhora. ¿Un home que es va penjar? ¡Diu que ha passat la nit amb un penjat! Quan vaig fer el gest de fugir altra vegada perquè ja sabia que si no et volen reconèixer la raó més val que pleguis, el que repartia el pa i el formatge em va clavar la gran pallissa mentre jo anava cridant ¡covard!, ¡covard! Em va deixar bo pels gossos.