Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 16

Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors d’aigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar d’una i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Se’l veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Se’m va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, l’aigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i l’os. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. L’aigua s’enduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra s’estava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que m’ajec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins d’estrelles, camps i més camps d’estrelles; i al cap d’una estona de pensar només en el cel, fujo d’allà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que se’ns acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú m’apuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot s’enfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla se’m va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot d’una el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre d’una trinxera plena d’aigua, al damunt d’en Bartomeu, el cuiner d’aquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de l’altra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!