Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 15

A la vora del molí ens vam aturar a l’entrada d’un pont damunt d’una recolzada del riu. L’Eva em va demanar que l’esperés; miraria de poder tornar aviat a buscar-me, que, si no tornava de seguida, no anés al molí. Passa de llarg. Em dolia que em deixés. Té, vaig dir-li, no tinc res més i t’ho dono. Em vaig treure de la butxaca el ganivet que m’havia regalat el meu pare i l’hi vaig posar a la mà.

Els arbres eren vells; sota de tanta branca amb el riu negre a sota, ni respirava. L’una darrera de l’altra dues fulles em van fregar la galta com si fossin els dits d’un mort. Una lluna esmicolada es deixava endur pel riu. Em va semblar veure ombres aigua avall. Algú necessitava que l’ajudessin. Algú sense veu. La corda em feia companyia. Vaig estrènyer fort aquells quatre fils de cànem que jo sentia que em protegien. Les ombres que passaven eren soldats morts que s’anaven acostant a les canyes. Farien caure les fulles, cridarien el vent, s’arraparien on poguessin perquè l’aigua no se’ls endugués lluny d’on havien mort. L’Eva trigava. Ja no vindria. Caminant, caminant, vaig ensopegar amb un pou i em vaig amagar al darrera. Havia arribat a tocar del molí. Sentia grinyolar unes frontisses com si el vent que s’aixecava obrís i tanqués finestres. Tot d’una el portal del molí es va esbatanar i junt amb un raig de claror va sortir-ne un cavall blanc amb una ombra mig ajaguda al damunt. Les ferradures alçaven espurnes. Al cap de poca estona un home mig corbat pel pes d’un sac que no vaig saber d’on havia sortit va entrar en un cobert en el moment que una descàrrega petava lluny i feia vermell un cantell de núvol. S’acostava un camió. Es va aturar davant de la portalada i en van saltar dos homes. El que havia entrat en el cobert va anar a trobar-los i van començar a descarregar caixes.

Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a l’estable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a l’estable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.

*

Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava m’atordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda d’aigua per sobre. Aquella dona se’m va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada s’hi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.

*

¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, d’oli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi penjaven talment drapots socarrimats.

*

Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. L’hauria matada. Se’n va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro m’ensenyaria la manera més sàvia de fer l’amor. ¿L’has fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, prepara’t. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no s’aguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap se’m va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, l’anava atiant. ¡Mata’l! ¡Mata’l! Quan l’home va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt d’un carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més m’hauria estimat no sentir-los.

*

Una bestiola se’m va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat d’un soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar d’entendre que tot el bé d’aquest món m’hagués abandonat.