Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 11

M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut, amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. A l’entrada del camí de carro vaig trobar un tros de corda gairebé nou i bastant llarg. Me’n quedaria un bocí. La vaig tallar amb el ganivet que m’havia regalat el meu pare just abans de veure per primera vegada l’home que caminava contra el tren. Era un ganivet que podia servir per moltes coses: era ganivet, cullera, estirataps, tallapapers, punxó, estisores, tornavís... La meva mare va renyar-lo: és una eina perillosa, jo la hi guardaria per quan fos més gran.

Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire; bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar ¡torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates.

En Rossend i els seus amics de seguida van desaparèixer. En Juli-Juli, el lampista que estava a la cuina amb mi i no parava de rentar olles i plats, em va explicar que se’ls havien endut de nit, a no sabia quin poble, a fer trinxera. I va dir-me ¿què has vingut a fer aquí, tan jove? Guilla, si pots.

Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins. Vaig ensopegar amb un altre tros de corda. El primer que havia escurçat el duia a la butxaca. Tot el que tenia era el ganivet del meu pare i el bocí de corda. Un viarany que feia pendís tallava el camí de carro. Plantat entre camí i viarany vaig triar aquest darrer perquè era estret i les herbes que el vorejaven eren altes. Una darrera canonada va ressonar encara més lluny que la segona i va ser en aquest moment que vaig sentir una veu d’home que manava ¡salta, desgraciat! ¡Salta!