Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 14

Per terra havien quedat closques de formatge, tres o quatre rosegons de pa. M’ho vaig menjar tot de pressa. Vaig collir més móres. I de mica en mica vaig anar baixant cap al riu. L’aigua a l’altra banda no era blava: era verda amb núvols que lliscaven pel damunt. Hauria volgut ser riu per sentir-me fort i m’hi vaig ficar. Nedava com un peix; ja no em sentia de la pallissa. El meu pare tenia uns cosins que vivien a la Barceloneta, al carrer Atlàntida. Amb els seus fills i una noia, la Mònica, anàvem a buscar petxines. Amb ells vaig aprendre de nedar i de remar. Abans de ficar-me a l’aigua m’havia arrencat la bena del braç; la carn, al voltant de la ferida, que m’havia fet un dia que vaig caure damunt una pila d’ampolles trencades, era morada. A l’altra banda del riu hi havia una estesa de joncs i de canyes i entre els joncs i les canyes la vaig veure; més maca que la vida, dreta, nua, amb una forca a la mà. Tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; la cintura estreta, cada cuixa un respecte, com deia la meva mare dels clavells, cada clavell un respecte, tota ella un préssec madur. M’hi vaig anar acostant, em va veure i quan hi vaig arribar a la vora, rient, em va burxar amb la forca. Tenia unes dents que semblaven pedretes de riu de les més blanques. Sortia el sol. Totes les canyes, totes les fulles, es gronxaven. Va llençar la forca i es va tirar a l’aigua. Em vaig posar a nedar riu amunt amb ella al darrera.

*

Estirats al sol ens vam atipar de móres. Em mirava. Tenia els ulls violeta esquitxats d’or com els d’aquella nena veïna del gat que la seva mare ens va fer guardar. Va explicar-me que el seu pare era moliner del molí de més amunt i jo no parava de mirar-li els ulls. El seu pare feia la guerra i només el veia els diumenges. La seva mare es deia Marta. Ella, Eva. Li hauria agradat ser un noi en comptes d’una noia. Caçava ocells amb mandró. Els peixos, si els pescava massa petits, els tornava al riu i li agradava fer-ho perquè era com si els donés la vida. Els conills i les perdius els caçava amb gos i amb escopeta. Si hagués estat un noi se n’hauria anat a la guerra, que se’n moria de ganes, però el seu pare l’hauria volguda amb ell i no li hauria deixat fer el que hauria volgut. Sense que vingués a tomb em va preguntar si m’agradaven les bombolles de sabó. El que tenien de més bonic era que després de tanta paciència per veure-les sortir de la canya i de tant tornassol, mentre volaven es fonien com si les punxessin. Enraonava ajaguda, amb les mans darrera del cap i mirant el cel. Jo tenia ganes de tocar-la, d’estirar-la damunt un llit de fulles verdes arrancades a plantes de violeta. Si la guerra, que dura tant, encara dura més, em tallaré els cabells, em vestiré de noi i me n’hi aniré. Va callar perquè a l’altra banda del riu, més enllà i més avall d’on jo l’havia vista amb la forca, passava un home a cavall d’un ruc, amb un fusell penjat a l’esquena. És el meu pare, això vol dir que avui és diumenge. Vam trigar a aixecar el cap i quan el vam aixecar el moliner qui sap on parava. Un aire dels més fins jugava amb nosaltres i ens vam adormir quan sortia la lluna.

Es va despertar primer que jo i quan vaig obrir els ulls ja no era al meu costat. Nedava i jo vaig fer com ella. No em vaig poder aguantar i vaig agafar-li un peu. El peu em va lliscar dels dits com una anguila. ¡Sortim! Riu avall baixaven tres ombres. Són soldats morts. Per estalviar-se la feina d’enterrar-los els llencen daltabaix del cingle del Merlot. Els empenyo amb la forca perquè no s’encallin i no es podreixin entre els joncs i les canyes que són el meu palau.