Читать книгу Quanta, quanta guerra... - Mercè Rodoreda - Страница 17

Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-m’ho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall m’havia llençat. Érem un centenar d’homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes d’una masia abandonada, voltada d’acàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartó que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l’espatlla.

Vaig agafar el vici d’anar-me’n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m’hi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l’estable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que l’havia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava d’un carrer a l’altre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos d’escala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota l’enderga i cap a missa s’ha dit. L’olor de l’encens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que m’agradaven tant perquè no les entenia. S’embadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades d’or. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per l’esquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia d’anar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i m’havia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i m’ennuegava de tan de pressa que m’empassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, l’obligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de l’àngel quan feia el terra de l’església amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria l’església i els pètals que la feien forta des de l’altar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta se’n diuen fulles. De les fulles de la flor se’n diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar l’àngel principal mentre raigs de llum anaven de l’altar fins als fidels i dels fidels fins a l’altar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de l’àngel que bufa i tot això de la bombolla que s’infla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret, i va afegir tot gratant-se a sota del braç amb desfici, ja hi som: els polls. Al cap de dos dies també em gratava jo. Una esgarrifança que començava dolça com la mel i que s’anava convertint en un deliri. Al cap de quatre dies no hi havia cap soldat que no tingués els cabells i cada plec de la roba minats de polls. De petits, de grossos, d’ous a punt d’esclatar, blancs com cervells de gallina. En Bartomeu deia que, a contrallum, els veia volar. En Juli-Juli deia que hi pensàvem massa. Mateu-los, però no en parleu. Baixàvem a banyar-nos en un gran dipòsit d’aigua que la recollia d’una font que rajava sense parar. No podíem acabar amb aquella plaga. ¡Volen! ¡Us dic que volen! En Juli-Juli els esclafava entre dues ungles amb una gran parsimònia. Quan n’atrapava un de molt gros ens l’ensenyava. ¡És un poll de rei! Els reis eren els polls. Vivien enganxats amb nosaltres, fent el mort quan estaven tips. En vaig veure volar un de la camisa d’en Ximeno a l’espatlla d’en Viadiu. Se’ns menjaven. Sempre a punt de fer servir la boca per xuclar sang. ¡No tenen boca, tenen trompa!

*

Un dia, encara fosc, que havíem baixat a banyar-nos cinc o sis, em vaig quedar darrera del dipòsit de l’aigua i els vaig deixar. La guerra estava aturada com si amb la seva pau m’empenyés a anar on fos que pogués desfer-me dels polls i dels soldats.

*

No estava bé enlloc. Ni pels camps, ni sota dels arbres, ni a dintre de cases abandonades, fins que, una tarda, vaig veure un home esparracat quan ja el tenia a tres passes; amb els cabells blancs, la barba també. La sivella del cinturó figurava un cap de calavera. Se’m va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d’un cabàs vell i brut, són de secà, i me’n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l’havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d’una tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen.