Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 10

Vet aquí un seguit de coses que jo tenia:

Mare i pare.

L’àvia Kristina, la mare del meu pare, que sempre sabia què necessitava jo. Quan em feia jerseiets de punt és perquè jo tenia molt de fred. Però simplement no m’agradava admetre-ho. Quin nen vol que la seva àvia sempre tingui raó?

Nena Mejrema, la mare de la meva mare, em llegia el futur amb fesols. Llançava els fesols damunt de la catifa i els fesols mostraven imatges d’una vida encara per viure. Un cop em va predir que una dona més gran s’enamoraria de mi o que em caurien totes les dents, els fesols eren poc clars.

Por dels fesols.

Tenia un avi ben afaitat, el pare de la meva mare, a qui li agradava anar a pescar i ser amable amb tothom.

Iugoslàvia. Però no per gaire temps. El socialisme estava fatigat, el nacionalisme, ben despert. Banderes, cadascú la seva, onejant al vent, i al cap, tothom hi tenia una pregunta: I tu, què ets?

Sentiments interessants envers la meva professora d’anglès.

Una vegada em va convidar a casa seva, encara avui no sé per què ho va fer. Hi vaig anar, emocionat com l’inici de la primavera. Vam menjar pastís casolà fet per la professora d’anglès i vam prendre te negre. Va ser el primer te negre de la meva vida, em sentia com un adult però fingint que feia anys que prenia te negre, també vaig sentenciar com un expert: «M’agrada quan no és tan negre».

Tenia un Commodore 64. Els jocs d’esports eren els meus preferits, com ara Summer Games, International Karate Plus o International Football.

Un munt de llibres. El 1991 vaig descobrir un nou gènere, era Choose your own adventure. El lector escollia com continuava la història:

Crides: «Fora d’aquí, bèstia de l’infern, sinó et tallaré les venes!», continua llegint a la pàgina 318.

I era d’un equip, el Crvena Zvezda, l’Estrella Roja de Belgrad. Al final dels anys vuitanta vam ser tres vegades campions en cinc anys. El 1991 vam arribar a quarts de final de la Copa d’Europa contra el Dynamo de Dresden. Als partits importants, cent mil persones omplien el nostre estadi, el Maracaná de Belgrad, i com a mínim cinquanta mil estaven boges. Sempre cremava alguna cosa, tothom cantava.

Quan anava a l’escola, sovint portava la meva bufanda de ratlles vermelles i blanques (fins i tot a l’estiu) i ideava uns plans de futur que m’havien de portar prop de l’equip. El camí a seguir, convertir-me en futbolista i que l’Estrella Roja em comprés per 100.000.000.000.000 de dinars (la inflació), em semblava incert. Per tant, volia ser fisioterapeuta o aplegapilotes o simplement una pilota, la qüestió era formar part de l’Estrella Roja.

No em perdia cap retransmissió dels partits a la ràdio ni cap resum a la televisió. Quan vaig fer tretze anys, anhelava un abonament com a regal d’aniversari.

La Nena va preguntar als fesols i va dir:

—Et regalaran una bicicleta.

Vaig preguntar d’on havien tret això, els fesols.

La Nena en va tornar a llençar un grapat i va dir seriosa:

—Pel teu aniversari no surtis de casa. —Llavors va aixecar-se i va llençar els fesols per la finestra, va rentar-se les mans i se’n va anar a dormir.

Però no hi havia cap oportunitat realista de complir el meu desig, perquè Belgrad estava a 250 quilòmetres de distància. El fill únic que tenia dins especulava sobre si els meus pares decidirien traslladar-se a la capital per mi.

El 6 de març, l’Estrella Roja va escombrar el Dynamo de Dresden al partit d’anada amb un resultat de 3-0. El pare i jo vam veure la retransmissió, després del primer gol ja ens havíem quedat sense veu. Després del xiulet final, em va agafar per banda i em va dir que intentaria aconseguir-nos entrades per a la semifinal si l’equip es classificava. Quan parlava de nosaltres també hi incloïa la mare, que es va limitar a fer girar l’índex sobre la templa.

El partit de tornada es va jugar a Dresden, es va haver d’interrompre a causa dels disturbis que es van produir amb l’1-2 al marcador, i ens van declarar guanyadors per 0-3. El sorteig de semifinals ens va aparellar amb el Bayern, que en aquella època ja es considerava pràcticament invencible. El pare i jo vam tornar a veure junts el partit d’anada a la televisió. A la mitja part, van informar que hi havia hagut enfrontaments a Eslovènia i Croàcia. S’havien disparat trets. L’Estrella Roja va marcar dos gols, el Bayern, un.

Les coses són així, el país on vaig néixer ja no existeix. Mentre encara existia el país, em sentia iugoslau, com els meus pares, que procedien de famílies sèrbies (el pare) i bosnianomusulmanes (la mare). Era fill d’un estat plurinacional, el fruit i el compromís de dues persones que s’estimaven molt, a qui el gresol de cultures iugoslau havia alliberat de les limitacions que imposa ser d’orígens i de religions diferents.

Cal dir que si el teu pare era polonès i la teva mare macedònia, també et podies declarar iugoslau, si era el cas que per a tu la pròpia determinació i el grup sanguini tinguessin més significat que la diferència i la sang.

El 24 d’abril de 1991, el pare i jo vam anar a Belgrad a veure el partit de tornada. Havia penjat la meva bufanda vermella i blanca a la finestreta del cotxe perquè això és el que veia a la televisió que feien els fans autèntics. Quan vam arribar a l’estadi, la bufanda estava feta una porqueria. D’això no te n’avisa ningú.

El 27 de juny de 1991, a Eslovènia hi va haver les primeres accions militars. Aquesta república alpina es va declarar independent de Iugoslàvia; a continuació, a Croàcia van començar els aldarulls, després es va desfermar l’horror, i finalment va arribar la declaració d’independència.

El 24 d’abril de 1991, el defensa serbi Siniša Mihajlović va donar l’avantatge a l’Estrella Roja amb un gol de llançament directe, precedit per una falta sobre Dejan Savićević, un jugador montenegrí d’una gran tècnica. L’alegria de vuitanta mil veus va ser ensordidora, enorme. Avui podria dir que contenia ira, agressivitat reprimida, angoixa existencial. Però no és cert, tots aquests sentiments es desfermarien més endavant, amb les armes. Llavors només va significar una cosa, era l’alegria d’un gol important.

Es van encendre bengales, el fum roig s’enlairava grades amunt, em vaig apujar la bufanda perquè em tapés la cara. Per sobre nostre, se sentia la gent que animava, gairebé tot homes, nois joves, amb grenyes, la cigarreta a la boca i els punys ben tancats.

Al mig del camp, Prosinečki seguia fent anar de bòlid els bavaresos, la seva melena rossa semblava un sol petit que naixia sobre la gespa i que només es ponia si un jugador contrari l’aturava de males maneres. Un iugoslau com jo, de mare sèrbia i pare croat. Els pantalons curts ben amunt. Les cames pàl·lides.

Darrere, Refik Šabanadžović va tallar tot el joc contrari. Era un bosnià incòmode, fornit però ràpid. El meu jugador preferit feia l’enze a l’àrea contrària aparentment ensopit, era Darko Pančev, anomenat Cobra. El davanter macedoni, que va marcar al partit d’anada, corria sobre el terreny de joc una mica inclinat cap endavant, amb les espatlles encongides, com si aquest cop no se sentís còmode. Les cames més tortes de l’univers, però a mi m’hauria agradat tenir-les.

Quin equipàs! Mai més no n’hi haurà cap d’igual als Balcans. Després de la desintegració de Iugoslàvia, van sorgir noves lligues amb equips més febles a tots els països nous i avui en dia els millors jugadors marxen a jugar a l’estranger de ben joves.

El Bayern va empatar a la meitat del segon temps. Un llançament de falta d’Augenthaler, i a Stojanović li va relliscar la pilota de les mans. Belodedić, el defensa central romanès (de la minoria sèrbia), va consolar el seu capità, que s’havia deixat caure sobre la gespa.

El pare, un home que mai aixecava la veu, va bramar, es va queixar, va maleir i jo el vaig imitar, vaig imitar la ràbia del pare, no tinc ni idea de què va passar amb la meva pròpia ràbia, potser em faltava perquè tots els que m’envoltaven ja en tenien de sobra, potser, perquè sabia que tot aniria bé. I justament quan vaig voler-li dir al meu pare que tot aniria bé, el Bayern es va avançar en el marcador.

El pare es va enfonsar.

Quasi un any exacte després, em va preguntar amb calma quins objectes eren prou importants per a mi per no poder-ne prescindir en un viatge que molt possiblement seria llarg. Amb aquest llarg viatge el que volia dir era la fugida de la nostra ciutat natal ocupada, on els soldats ebris cantaven les seves cançons com si animessin un equip. El primer que se’m va ocórrer va ser la bufanda vermella i blanca. Sabia que hi havia coses més importants. Tot i així me la vaig emportar.

El pare va dir: «No pateixis, tot anirà bé». Si hagués acabat 1-2, hi hauria hagut pròrroga. Potser el Bayern tenia les millors cames i idees per arribar a la final. Potser llavors tot hauria estat completament diferent, la guerra no hauria arribat a Bòsnia, jo no hauria escrit aquest text.

El 2-2 no el vaig veure a venir. En aquell moment —ja érem al minut noranta— tothom estava dempeus, tot l’estadi dempeus, potser inclús va ser l’última vegada que tot el país va perseguir un mateix objectiu. Vaig poder seguir l’atac decisiu fins al moment en què la pilota, desviada per Augenthaler, va començar la seva paràbola cap a la porteria, llavors els homes de davant nostre, del costat, tota la tribuna, es va bellugar a la dreta, cap amunt, em van empènyer, vaig perdre uns segons l’equilibri i la pilota de vista.

Quants cops he vist aquest gol a les repeticions? Sens dubte cent vegades. Fins que en vaig gravar a foc cada detall com si fos una d’aquelles coses que només pot estar vinculada a una gran passió o a una gran desgràcia. Augenthaler vol rebutjar la centrada lateral, desvia amb poca fortuna la pilota, un xut arquejat en pròpia porteria.

Vet aquí un seguit de coses que jo tenia:

Una infància en una ciutat petita vora el Drina.

Una col·lecció de reflectors trets de les matrícules dels cotxes. La causa de l’única vegada que els pares em van pegar.

Una àvia, que dominava l’idioma dels fesols i que em va aconsellar que m’aferrés a les paraules durant tota la meva vida, no aniria tot bé, però algunes coses serien més fàcils de suportar. O als metalls nobles. Els fesols no ho havien deixat clar.

Dos periquitos, en Krele (blau cel) i la Fifica (ja no me’n recordo).

Un hàmster que es deia Indiana Jones, al qual en els darrers dies de la seva vida massa breu li vaig donar el polsim d’una aspirina triturada amb una cullereta (a vegades en prenia jo per al mal de cap) i vaig llegir-li les històries d’Ivo Andrić en veu alta.

Mal de cap freqüent.

Un viatge inversemblant amb el meu pare per veure el partit increïble d’un equip fantàstic que, després de passar l’eliminatòria a Belgrad, guanyaria la competició i que ni després d’això seria imaginable.

Una guerra inimaginable.

Una professora d’anglès de la qual no em vaig acomiadar mai i que mai no podré tornar a veure.

Una bufanda vermella i blanca que jo no volia tornar a rentar després del partit de Belgrad, però que va acabar a la rentadora. Avui dia, l’Estrella Roja de Belgrad està farcit d’agressius aficionats d’extrema dreta. Aleshores em vaig endur la bufanda a Alemanya, però avui no sé on és.