Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 9

Vaig néixer el 7 de març de 1978 a Višegrad, a la vora del Drina. Els dies anteriors al meu naixement havia plogut sense parar. El març a Višegrad és el mes més odiós, és tristoi i perillós. A la muntanya es fon la neu, els rius creixen i surten de la llera. El Drina també es posa nerviós. La meitat de la ciutat queda sota l’aigua.

El març de 1978 no va ser diferent. Quan la mare va començar a tenir contraccions, una tempesta violenta bramava sobre la ciutat. El vent va vinclar la finestra de la sala de parts, la qual cosa va provocar sentiments confusos, i enmig d’una contracció va caure un llamp que tothom va pensar, guaita, sembla que ara arriba el dimoni al món. No em va anar tan malament, és una bona cosa que la gent et tingui una mica de por fins i tot abans de néixer.

Però tot això no va provocar a la meva mare cap pressentiment positiu sobre el transcurs del part, i com que la llevadora no estava contenta amb com havien anat les coses, «complicacions» era la paraula clau, va manar que anessin a buscar la metgessa de guàrdia. No volia, com jo tampoc no vull fer ara, allargar la història innecessàriament. N’hi ha prou de dir que les complicacions es van simplificar amb l’ajuda d’una ventosa.

Trenta anys després, el març de 2008, vaig haver de presentar un currículum escrit a mà a l’oficina d’estrangeria per tal d’aconseguir la nacionalitat alemanya. Quin estrès tan descomunal! La primera vegada que ho havia intentat, l’única dada que vaig posar al paper és que vaig néixer el 7 de març de 1978. Em semblava que després ja no hi havia hagut res, com si el Drina hagués esbandit la meva biografia.

Als alemanys els agraden les taules, i en vaig dibuixar una. Vaig posar-hi algunes dades —escola primària de Višegrad, Filologia Eslava a Heidelberg— però em feia l’efecte que no tenia res a veure amb mi. Sabia que la informació era correcta però no la podia deixar per escrit. No confiava en una vida d’aquesta mena.

Vaig començar de nou. Vaig tornar a escriure la data en què vaig néixer i vaig descriure la pluja i que la meva àvia Kristina, la mare del meu pare, m’havia triat el nom. També em va cuidar molt durant els meus primers anys de vida, ja que els meus pares estaven ocupats estudiant (la mare) o treballant (el pare). L’àvia era membre de la màfia, vaig escriure a l’oficina d’estrangeria, i quan pertanys a la màfia tens molt de temps per als nens. Jo vivia amb ella i l’avi i, el cap de setmana, amb els pares.

A l’oficina d’estrangeria vaig escriure: El meu avi, Pero, era comunista de cor i de carnet, i em duia a passejar amb els seus camarades. Quan parlaven de política, la qual cosa feien pràcticament sempre, jo dormia com un angelet. Als quatre anys, ja podia conversar-hi.

Vaig esborrar allò de la màfia, no se sap mai. En comptes d’això, vaig escriure: La meva àvia tenia un corró, amb el qual m’amenaçava contínuament que em clavaria un jec de bastonades. No ho havia fet mai, però encara avui tinc una relació distant amb els corrons, i de retruc també amb la pasta.

Vaig escriure: La meva àvia tenia una dent d’or.

Vaig escriure: Jo també volia tenir una dent d’or i per això em pintava un dels incisius amb retolador groc.

Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: Religió, cap. I que pràcticament havia crescut entre pagans. L’avi Pero deia que l’Església era el pecat original més gran de la humanitat, ja que era l’Església qui havia inventat el pecat.

L’avi era d’un poble on es venerava Sant Jordi, o Jordi, el que mata dracs. O, com llavors em semblava, més des de la banda dels dracs. Els dracs van començar a visitar-me ben aviat. En forma de penjoll, es gronxaven al coll dels meus parents, els brodats amb motius de dracs eren un detallet que agradava molt, i el meu avi tenia un oncle que feia dracs de cera menuts que venia com a espelmes al mercat. Era molt bonic encendre el ble i que semblés que la bestiola escopia un fogueró.

Quan ja quasi era prou gran, l’avi em va ensenyar un llibre il·lustrat. Els dracs de l’Orient Llunyà em semblaven els millors. Feien pinta de cruels, però també tenien moltes coloraines i semblaven divertits. Els dracs eslaus només semblaven cruels, fins i tot aquells que se suposava que eren simpàtics i que no tenien cap interès a fer grans estralls o a segrestar donzelles. Tres caps i unes dents enormes, més o menys eren així.

Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: L’hospital on vaig néixer ja no existeix. Mare meva, quanta penicil·lina m’hi havien punxat al cul!, escric, però ho trec. No cal incomodar cap funcionària massa primmirada amb aquesta mena de vocabulari. També vaig provar a canviar «cul» per «darrere». Però com que em va semblar fingit, vaig esborrar tota la frase.

El dia que vaig fer deu anys, el riu Rzav em va regalar la destrucció del pont del nostre barri, el Mahala. Des de la ribera vaig veure com l’afluent del Drina colpejava el pont durant molt de temps amb la primavera a les muntanyes fins que el pont va dir d’acord, emporta-te’m amb tu.

Vaig escriure: No hi ha relat biogràfic sense activitat de lleure infantil. Vaig escriure en majúscules al bell mig del full:

ANAR AMB TRINEU

L’itinerari dels campions començava sota el cim del Grad, on a l’edat mitjana hi havia una torre que guaitava la vall i que, després d’un revolt, acabava vora el precipici. Recordo en Huso. Arrossegava a poc a poc un trineu vell cap amunt del Grad, esbufegant, rient, i nosaltres, els nens, també ens rèiem d’ell perquè era com un secalló i tenia forats a les botes i li faltaven moltes dents. Llavors pensava que era un boig, ara crec que només vivia al marge de la convencionalitat. On dormies, com et vesties, si pronunciaves les paraules adequadament i com tenies les dents. Ell anava a la seva. De fet, en Huso no era res més que un borratxo sense feina que no va frenar abans del precipici. Potser mai l’havien advertit del revolt final. Potser la beguda li havia fet perdre reflexos. En Huso va fer un esgarip, ens hi vam acostar i llavors vam descobrir que era un bram d’alegria i que en Huso estava assegut al trineu i el trineu penjava a mig pendent damunt dels matolls.

«Continua, Huso!», cridàvem. «No et rendeixis!». Animat pels nostres crits i sobretot tenint en compte que en la seva situació era més fàcil baixar que pujar, en Huso es va arrossegar per sortir de la malesa i va acabar de baixar el pendent que li quedava. Va ser increïble, vam quedar-nos embadalits, i el 1992 van disparar en Huso a la seva barraca de la ribera del Drina, la seva casa de capses de cartró i llistons de fusta, no gaire lluny de la torre de vigilància, on —segons els càntics de les antigues epopeies— depenent a qui li demanis, l’heroi serbi, el fill del rei Marko, es va poder refugiar dels otomans, o el bosnià Alija Ðerzelez va creuar el Drina damunt la seva euga àrab alada. En Huso va sobreviure, es va fer fonedís i no va tornar mai més. Ningú no ha baixat mai per una pista de gel amb tanta destresa com ell.

Vaig escriure una història que començava així: «Si em pregunten què significa per a mi Heimat —’pàtria’, en alemany—, els parlo del Dr. Heimat, el pare del meu primer empastament dental».

Vaig escriure a l’oficina d’estrangeria: Soc iugoslau i tanmateix encara no he pispat res a Alemanya, excepte un parell de llibres a la Fira del Llibre de Frankfurt. I a Heidelberg una vegada vaig anar amb piragua per una piscina descoberta. Vaig esborrar les dues coses perquè potser són delictes que no han prescrit. Vaig escriure: «Vet aquí un seguit de coses que jo tenia».