Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 15

L’àvia va a la carnisseria, però la carnisseria de la qual l’àvia sacseja la porta fa deu anys que està tancada. L’àvia cuina estofat de mongetes perquè el seu marit està apunt d’arribar de la feina, l’estofat de mongetes és el seu plat preferit.

Des que té les cames malament, els veïns li fan la compra. Prefereix enviar-hi l’Andrej, el policia ben pentinat del davant. No és un policia corrupte com la resta, una vegada va fer aturar el director de cinema Emir Kusturica, que va preguntar-li: «Que no saps qui soc, jo?». «Carnet de conduir i documentació del vehicle, si us plau», va respondre-li. «Aquí els té».

Mai no li demana cap favor a l’oficial jubilat del quart pis, però ell sempre s’hi ofereix. A l’àvia no li agraden els exmilitars amb barba. A més, el policia sempre li porta algun regalet i es queda de bona gana a prendre cafè.

A vegades la meva àvia es pregunta on han anat a parar tots els soldats. Va viure les guerres a casa. La Segona Guerra Mundial a Staniševac, el poble de la seva infantesa, la guerra de Bòsnia, a Višegrad. L’únic gran viatge de l’àvia el va fer a començaments de la dècada del 2000 per visitar el seu fill i la seva jove —els meus pares— als Estats Units, on havien emigrat després que no se’ls hagués permès quedar-se a Alemanya.

L’avió de l’àvia hauria d’haver aterrat a les 20 h, va arribar amb un avió a les 17 h. «Per què m’havia d’esperar tant?», els va dir als meus pares, perplexos, mentre entrava per la porta sense avisar i massa d’hora. Un home eslovac pàl·lid li portava les maletes. S’havien entès gràcies a l’arrel eslava de tots dos idiomes. L’àvia volia que l’eslovè es quedés a prendre cafè però va dir que malauradament no tenia temps i es va acomiadar ràpidament.

El 1944 van arribar soldats de l’exèrcit alemany a Staniševac. El 1944 l’àvia tenia dotze anys.

—Te’n recordes de la invasió, iaia?

—Van entrar d’amagat, ajupits, de totes bandes.

—Vas tenir por?

—Tothom tenia por. Els alemanys tenien por, per això ens rondaven sigil·losament. I nosaltres teníem por perquè entraven d’aquesta manera, tothom coneixia les històries. Teníem por els uns dels altres i això em feia por.

»Vam sortir de les cases, amb les mans damunt del cap, i els alemanys van entrar a les cases, amb les mans damunt les armes. Però com que a les cases no hi havia ningú a punt per disparar-los o no hi havia res amb què disparar, van deixar les armes, de moment. I com que tenien calor i els uniformes els feien suar com porcs, els vam oferir aigua, però van preferir beure’s la de les seves cantimplores.

Excepte això de l’aigua, ningú no va tornar a dir res fins que va arribar la nit. Els soldats havien de dormir en algun lloc, era fàcil d’entendre, i en el moment en què una cosa era fàcil d’entendre, la por es feia una mica més lleugera. Els animals es podien moure d’un estable a un altre, la ferum es quedava.

La primera nit ningú no va dormir bé. La segona, tampoc. Però a mesura que en llevar-se de bon matí ja no trobaven cap home penjat d’un arbre ni apunyalat mentre dormia, agafar el son se’ls va fer cada vegada més fàcil i fins i tot es treien el casc metàl·lic. La Zagorka sabia a quina casa els soldats s’ajupien sense camisa vora l’estufa i es treien els polls els uns als altres. L’àvia va acompanyar la seva germana. La Zagorka va preguntar-los si algun era pilot. S’havia proposat anar-se’n amb un pilot si els soldats es traslladaven. Cap no era pilot. La Zagorka estava decebuda i una mica enfadada i els soldats també ho estaven, probablement a tots els hauria agradat ser pilots.

L’àvia explicava que un dels oficials s’havia allotjat amb la seva família. Tenia les mans fines i la pell tan suau com un nen. I duia unes ulleretes minúscules. Es rentava matí i nit i, abans d’anar a dormir, preguntava educadament si hi havia llet. Havia ofert alguna cosa per intercanviar, malauradament no era res que li pogués servir a ningú. Malgrat que a l’àvia li hauria agradat quedar-se els guixos, el seu pare no li ho havia permès.

Després que li haguessin donat el bol de llet, l’oficial es tancava a l’habitació. Quan sortia, el bol ja era buit. Els donava les gràcies, els desitjava bona nit, en alemany durant uns dies, i després algú li va ensenyar a dir laku noć i també mlijeko, molim («llet, si us plau»). I en algun moment, en algun moment la meva àvia, amb els seus dotze anys, va voler saber com era, quina fila feia un soldat alemany quan bevia llet.

Va amagar-se a l’armari i va començar a espiar per l’escletxa de la porta. L’oficial va entrar, es deia Georg, va deixar el bol de llet a terra i les ulleretes al costat. Llavors va agenollar-se, va ajuntar les mans i va començar a murmurar. Era en veu molt, molt fluixeta i no va durar gaire estona.

Llavors va senyar-se i va apropar-se el bol de llet a la boca amb totes dues mans per beure’s la llet.

Avui dia ell també visita l’àvia de tant en tant, com la nena del carrer. L’oficial alemany de la meva àvia s’agenolla al carrer vell, l’àvia pot veure’l des de la finestra. Les ulleres i tot. Ell no necessita ajuda, a diferència de la nena. Per ell, l’àvia ni es mou. L’àvia creu que no vol que el molestin.