Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 17

Portem un signe diacrític al nostre nom. Una persona a qui jo li agradava deia que el meu duia un «ornament». A Alemanya, el meu nom sovint m’ha semblat més aviat un obstacle. Els funcionaris i els propietaris dels pisos feien cara d’escepticisme, i el meu control de passaports a les fronteres durava més que el de la Petra, que passava abans, i el de l’Ingo, que passava després.

Al meu passaport, a més, hi deia que la meva estada a Alemanya de dotze semestres només estava autoritzada per estudiar. Per això, els guàrdies fronterers més escrupulosos em preguntaven quines assignatures feia. Ho deia als meus papers, però ho preguntaven igualment. Era una prova, si t’equivocaves en la resposta perquè no sabies quines assignatures feies, podia ser que el visat fos una falsificació.

A l’aeroport de Frankfurt, abans d’un viatge als Estats Units, on se suposava que havia de començar a treballar com a lector d’alemany, un oficial de la frontera va passar-se tanta estona amb el meu passaport que la cua que es va fer darrere meu aviat va arribar fins a la sortida d’emergència. En algun moment, el funcionari, com si se n’acabés d’adonar, va cridar: «Tu. Estudies, eh. Què! Estudies, doncs?». Ho va dir cridant. Va fer èmfasi en cada paraula, com si cadascuna fos la més important.

—Filologia Eslava! —vaig dir amb el mateix volum.

La resposta va provocar un gest d’aprovació.

—Estic segur que fas moltes mates —va dir. Va seguir fullejant el document i va afegir:— Què hi has fet! A Tunísia!

—Tot! Tot inclòs! I jo! Sobretot! Emocionat! Pel bufet!

Portar un nom exòtic em podria haver estat igual, al cap i a la fi jo mateix tenia a vegades dificultats per classificar els noms alemanys sense prejudicis. Una vegada, mentre parlava sobre una parella que no coneixia, vaig preguntar qui dels dos era la dona, Hauke o Sigrid. I va resultar que totes dues! Culpable, jo també.

No obstant, si has visitat vint pisos per llogar i en cap has acabat entre els candidats seleccionats, Saša pot convertir-se en Sascha. La primera vegada no va funcionar, però és que en aquella ocasió va ser per la professió («A casa nostra només hi viuen metges, advocats, arquitectes i un filòleg de clàssiques, del qual no aconseguim desfer-nos-en»). Llavors vaig rebre un premi literari i va semblar que durant el mig any següent guanyava força calers. De cop i volta, ni el nom ni la professió eren un obstacle.

Abans d’haver vist el cementiri d’Oskoruša, no em preocupava l’origen de la meva família. Els meus avis simplement eren allà. Un d’ells encara era viu, l’altre, no. Un era un pescador alegre, l’altre un comunista fantasiós en vida.

Sabia poques coses sobre el passat de les meves àvies, eren part natural del meu present. Em tractaven bé i estaven plenes de vida. A vegades una mica inquietants amb els fesols. Encara ens quedava, això esperava, temps per conèixer-nos bé.

Els llocs tampoc estaven sobrecarregats de sentiments de pertinença. Višegrad era la història de la mare, d’un hospital sota la pluja, era córrer pels carrers jugant a lladres i serenos, era la suavitat de les agulles de pi entre els dits, era l’escala de casa de l’àvia plena d’infinitat d’olors, era lliscar dalt d’un trineu, era l’escola, era la guerra, era el passat.

Heidelberg era fugir i tornar a començar, era la precarietat i la pubertat, el primer control policial i el primer amor, mobles tronats i estudis universitaris. En algun moment també va ser la tossuda seguretat en mi mateix que cridava: perquè puc!

Llavors vaig llegir el meu cognom cada dues làpides del cementiri d’Oskoruša. I em vaig sentir més proper a tot allò que tenia a veure amb els orígens, als meus parents desconeguts i als meus llocs coneguts. A allò que havia passat a la suposadament familiar Višegrad, i a allò que havia guanyat a la inicialment estrangera Heidelberg.

A Oskoruša simplement havia estat un turista amb bermudes. Un turista que bevia aiguardent sota l’arbret fruiter genealògic dels seus avantpassats. Un turista a qui li va semblar que el paisatge era increïblement bonic, i les ruïnes, indescriptibles. Quin tipus de gent era, la meva gent? També els que encara vivien, com l’àvia, que estava al meu costat i tenia el cabell rinxolat i lila, va dir: «A Oskoruša només hi veig primavera». Per què ho va dir? No va ser fins molt més endavant que vaig saber que l’àvia només era amb l’avi en aquestes muntanyes a la primavera. Fins i tot el nostre viatge va ser en ple abril.

Després de visitar el cementiri, vaig pensar una cosa dement i irrellevant, que era que jo era l’últim Stanišić home. Per acabar en punt mort, no hauria de tenir fills. Em vaig començar a ocupar del meu origen, però no va durar gaire. Semblava que m’agafava a destemps, en un moment de destructivitat, parlar del meu o del nostre origen en un moment en què l’ascendència i el lloc de naixement tornaven a convertir-se en trets distintius, restablien fronteres i els anomenats interessos nacionals emergien del pantà drenat dels estats petits. En un moment en què l’exclusió havia esdevingut programàtica i es podia tornar a escollir.

A la majoria dels textos que vaig escriure després d’Oskoruša tracto explícitament d’alguna manera sobre persones i llocs i sobre què significa per a aquestes persones haver nascut en aquest lloc concret. I també sobre què representa no poder o no voler viure-hi. Què reps i què tens assegurat segons la teva ascendència o descendència? I també, què et queda dels teus avantpassats? Vaig escriure sobre tot això, sobre Brandenburg, sobre Bòsnia, la situació geogràfica no era tan important, l’estrès identitari no hi entén, de latituds. Vaig escriure sobre racisme, violència i fugida. Quasi ja no queda cap dels meus personatges. Alguns arriben allà on volien anar des d’un bon començament. Molt pocs són persones sedentàries i felices. Fugen d’alguna cosa que de vegades és més o menys existencial. Estar de camí de vegades és una càrrega i de vegades un regal.

No solen parlar de la seva terra. Quan ho fan, no es refereixen a cap lloc concret. La teva terra, diu el rodamón Mo, és aquell lloc on només et cal fer el mínim.

Jo dic que la terra natal és allò sobre què estic escrivint. L’àvia. Quan la meva àvia Kristina va començar a perdre els seus records, vaig començar a col·leccionar-los. A l’altra àvia, Mejrema, l’anomenava Nena. Què en quedarà de la Nena? La mare em va explicar que li encantava anar al cinema. A la dècada dels setanta i dels vuitanta, havia vist totes les pel·lícules de la Casa de la Cultura, totes. Fins i tot les del tipus Rambo II. Em va portar a veure la meva primera pel·lícula de terror, una de Dràcula, massa aviat per a mi, va ser un desastre, vam haver de sortir de la sala abans que s’acabés. Per sort, al cap dels anys he anat oblidant les imatges. Vaig agafar certa simpatia inquieta per les ratapinyades.

Que la Nena fumava molt ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Passa’m el cendrer, si ets tan amable. Que li agradava seure camacreuada. Que cosia molt per no fumar tant. Que esperava a la finestra quan sabia que tenia visita o que algú tornava d’algun lloc. Els fesols li havien dit l’hora en què aproximadament arribaria. Que es balancejava lleugerament endavant i endarrere quan estava exaltada i, fins i tot, quan estava tranquil·la i cansada.

Què n’ha quedat del seu pare, el meu besavi Suljo?

Feia de raier al Drina. El primer que vaig sentir a dir d’ell és que era un dels millors.

La segona cosa, que no sabia nedar.