Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 13

Una festa per al pare i la mare al jardí, sota el cirerer. Al porxo hi ha música, la mare gira sota el braç del pare. La ràdio sona per a ells. Hi soc present però la festa no representa res per a mi. Escolto la música i no hi entenc el que els meus pares hi entenen. Escombro el porxo.

Escombro el porxo amb una escombra per a nens, no escombra gaire bé. A l’escombra li manca una cosa indispensable que una escombra necessita per ser una escombra. Les pues de plàstic estaven massa separades. Qualsevol cosa que fos més petita que una cirera passava de llarg. Escombro el porxo al ritme d’una música que no significa res per a mi.

El gos lladra als meus pares i els salta a les cames. No és el nostre gos. Com a animals de companyia només tenim hàmsters que moren de seguida i ocells melancòlics. El gos ja havia vingut el dia anterior. Els pares no se n’adonen o no li fan cas. Desisteix i es fixa en alguna cosa que salta per la gespa.

Els meus pares es mouen d’una manera que fa que no vulgui estar a prop d’ells. Deixo caure l’escombra, un cop deliberat, i els pares continuen ballant.

Segueixo el gos. El gos passeja pel camp on els gitanos han muntat les seves parades i autos de xoc i el carrusel. El gos ensuma els matolls, m’avorreix.

Els meus pares es mostraven afecte l’un a l’altre menys sovint que el que em mostraven a mi. Canviaven la veu quan hi érem tots tres, pronunciaven les consonants de manera suau. Parlaven sovint un llenguatge afectuós, en el qual ni l’afecte ni res de res es podia prendre seriosament.

Abans que els pares es posessin a ballar, el pare m’havia volgut explicar com funcionava el clavegueram. Havia deixat caure una bola de fusta vermella a la claveguera i havíem corregut cap al riu, per on la bola havia de tornar a sortir, d’una obertura al dic. Vam córrer ràpidament, el pare i jo. Va ser fantàstic córrer de pressa amb el pare cap a algun lloc per no perdre’ns l’esdeveniment.

Hi havia un home pescant al dic. Duia els hams i els ploms al barret. El pare va reduir el ritme, es va aturar, encara sense alè, va començar a parlar amb el pescador i encara recordo que vaig pensar: No pot ser! No pot ser que hagi oblidat tan fàcilment per què hem vingut. El seu propi alè li hauria de recordar.

Vaig dir alguna cosa. Vaig assenyalar la resta del món. Vaig dir:

—Pare… la bola!

El pare va aixecar el braç.

Em vaig posar a la gatzoneta. Ben aviat tots dos van començar a parlar en veu alta. L’home es deia Kosta. En Kosta i el pare discutien i reien. Potser el pare volia ensenyar-me que es poden fer bromes simpàtiques i crítiques àcides un dissabte a la vora del riu. Però jo això ja ho sabia. La novetat hauria estat que les ganes de discutir del pare haguessin augmentat fins al punt d’empènyer el pescador al riu.

Pare, empenta’l, pensava. No me’n faltaven ganes. L’estúpida campaneta de la canya de pescar va sonar, l’home va fer una estrebada i va recollir alguna cosa.

No trobaríem la bola vermella. M’hauria agradat llançar-ne una altra. El pare em va acaronar els cabells.

Un cop a casa, va fer flexions (33) al jardí, es va adormir, es va llevar, es va posar la camisa, va tallar la gespa, em va enviar a buscar el diari, va llegir. El pare llegia i suava, tenia els cabells del clatell enganxosos.

Em va cridar per llegir-me alguna cosa. Tornava a estar enfadat. Potser volia compartir l’enuig, com havia fet amb el pescador. Unes persones d’una acadèmia de Sèrbia havien escrit alguna cosa. No ho entenia tot. Per exemple, no entenia «memoràndum». Entenia el terme «gran crisi», però no què era la crisi. La paraula «genocidi» la coneixia de l’escola, però aquí no es referia a Jasenovac, sinó a Kosovo. «Protesta» i «manifestacions» ho entenia a mitges i podia imaginar-me què significava «prohibició del dret de reunió». Simplement no entenia per què estava prohibit expressar-se i reunir-se ni si al pare li semblava bé o malament. Entenia «tumult». Tenia preguntes, però el pare era un home tranquil que va arrugar el diari i va cridar «no m’ho puc creure!», i no en vaig fer cap.

Va enfilar-se al cirerer i va tornar a baixar. Va cavar un sot i el va tornar a tapar. Va encendre la ràdio i va buscar la música.

La persiana antimosques va xerricar a la porta, la mare va sortir de la casa com si fos cosa de la música. Els meus pares es van abraçar, com si ho haguessin planificat de tan natural que la mare va llançar-se als braços del pare. El pare va començar a ballar i ja no estava enfadat, són dues coses que no van juntes, tota la resta va amb la ràbia, però no això, una abraçada, no.

A la fira crido el gos, l’acarono. Li pregunto al gos: de qui ets? Té la llengua ràpida i taronja. Entre els arbustos, el gos troba un tros de tela, blau, blanc, vermell, com la bandera. No m’ho puc creure, xiuxiuejo. Els gos fa olor de gespa acabada de tallar. El gos s’avorreix amb mi.

Un nen xiula. El gos se separa de mi i s’afanya a fer cas a qui el crida. El nen té la meva edat i de seguida m’adono que sap fer moltes coses que jo no sé fer. Em fa senyals amb els braços perquè m’hi apropi. Es presenta. Camina amb les mans. Em giro, ja n’he tingut prou. Em puc imaginar tot el que em podria haver ensenyat. Trobo consol en la meva covardia.

Vaig cap a casa. El pare i la mare ja no són al jardí. Dos homes conversen seriosos a la ràdio, després riuen com el pare i l’home del riu. Com si tothom ho pogués ser tot alhora, seriós i divertit, enfadar-se i ballar. Què fan les gallines? A l’estiu passegen al sol. Espio per entre els taulons de fusta del galliner. Els rajos de sol tallen l’aire. Entro, vull revisar els ous. La serp jeu al pedestal.

Què se li pot dir a una serp?

«Prohibició del dret de reunió», dic en un murmuri. La serp aixeca el cap. Al galliner fa l’olor de sempre. A la ràdio parlen del temps. Augmenten les temperatures, trenta-cinc graus. La serp baixa reptant del pedestal.

«Protesta», crido. O: «Poskok!»

El pare m’arrossega cap a fora. M’hi resisteixo, com si no em volgués cap bé. Els texans blaus i gastats del pare. La mare em gira cap a ella, em posa les mans a les espatlles, vol atraure la meva mirada, per això ara balla amb mi. Però el que de veritat vull veure és el pare contra la serp.

No has de tenir por, diu la mare. No em fa cap por, una serp!

El pare agafa una pedra de l’hort. El pare, al llindar del galliner, aixeca la pedra per damunt del cap. Entra, es vol apropar a la serp i la serp probablement es vol fer fonedissa. Ho podria haver fet, abans que arribéssim nosaltres.

S’arrossega de pressa cap a la porta, cap al pare, li saltarà a sobre? El pare fa un pas enrere i a la ràdio torna a sonar música de ball.

El pare m’ensenya la serp morta. Pregunto si la puc agafar. La sostinc amb les mans i penso: ja no és una serp. El pare és el pare, cobert de pols. M’hauria agradat tant trobar la bola de fusta vermella. La serp pesa i està calenta, tal com me l’imaginava. Tenir-la així a les mans és no saber què dir.

—Tenies por? —pregunta el pare. Per què tothom parla sempre de por?

—I tu? —pregunto.

—Així és la vida —diu el pare. Amb el dors de la mà s’eixuga primer el front i després la boca. Pols i suor. No em puc estar de pensar que és desagradable.

El pare diu: «Poskok. Et salta al coll i t’escup verí als ulls». Em pessiga la galta. Agafa la mà de la mare.

Va ser l’últim cop que els meus pares van ballar abans de la guerra. O l’últim que vaig presenciar. Tampoc els vaig veure ballar a Alemanya.

El pare es va rentar amb la mànega del jardí. Vaig cavar una tomba per a la serp. Encara hi és: poskok. Increïble.