Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 12

Visc a Hamburg. Tinc passaport alemany. El lloc on vaig néixer és més enllà d’unes muntanyes estrangeres. Dos cops per setmana corro resseguint la ribera de l’Elba, que m’és tan familiar, una app compta els quilòmetres que recorro. Em costa imaginar-me que algú es pugui perdre.

Soc seguidor de l’Hamburg. Tinc una bicicleta que quasi no utilitzo mai per por que me la robin. Fa poc que he començat a anar a passejar pel jardí botànic, envoltat de flors. Li vaig preguntar a un empleat si aquí la servera creixia bé. Em va dir que sabia coses dels cactus. De tant en tant la gent vol saber si a Alemanya em sento com a casa. Vaig alternant el sí i el no. Poques vegades m’ho pregunten amb ànim de fer-me sentir marginat. Només se n’asseguren. Diuen:

—No em mal interpreti, la meva cosina està casada amb un txec.

Benvolguda oficina d’estrangeria, vaig néixer el 7 de març a Iugoslàvia una nit de pluja. Des del 24 d’agost de 1992, un dia de pluja, visc a Alemanya. Soc una persona educada. No vull que ningú se senti incòmode perquè no soc txec. Els dic: Soc de… i etcètera. Després dic: «És aquell l’Axl Rose de Guns N’Roses?». Quan la persona amb qui estic parlant es gira per mirar, em converteixo en una papallona alemanya i me’n vaig volant.

El meu fill de tres anys juga en un jardí a prop del nostre apartament de lloguer. Els veïns diuen que al propietari no li agrada que els nens juguin al seu jardí. Hi ha un cirerer. Les cireres han madurat i les recollim junts. El meu fill va néixer a Hamburg. Sap que les cireres tenen pinyol i que el «pinyol» també es diu «Košpica» i que la «cirera» també pot ser «Trešnja».

A Oskoruša vaig veure cirerers. Un home em va ensenyar la seva pell d’os, un altre la barraca on es fumava la carn. Una dona i el seu net d’Àustria em van trucar perquè em volien vendre un telèfon mòbil. En Gavrilo em va ensenyar la seva cicatriu, que semblava una boca enorme que s’esqueixava. Algunes coses les volia veure i sentir, altres les deixava estar.

Quan li vaig preguntar a en Gavrilo com s’havia fet aquella cicatriu gegant, va donar-me unes mores i em volia regalar un garrinet, i quan vam haver pujat ben amunt de la muntanya, esbufegant i sospirant va començar a explicar una història que començava així:

Muntanyes amunt…

Aquesta història comença amb un camperol que es diu Gavrilo, no, amb una nit de pluja a Višegrad, no, amb una àvia que té demència, no. Aquesta història comença il·luminant el món afegint-hi històries.

Una altra! Una altra!

Començaré unes quantes vegades i trobaré uns quants finals, ja em conec. Sense digressions les meves històries no serien del tot meves. Les digressions són la meva manera d’escriure. My own adventure.

Ets a la cova del temps, estranya i fosca. Un camí porta cap a baix, l’altre cap amunt. Creus que el camí descendent et podria portar al passat i l’ascendent, al futur. Quin camí esculls?

Em costa concentrar-me. Llegeixo a la biblioteca de l’Hospital Universitari Eppendorf sobre demència i verí de serp. Al meu costat hi ha asseguda una estudiant de medicina amb fitxes que tenen il·lustracions dels òrgans. S’està molta estona amb el fetge.

En Gavrilo em va servir més aiguardent. Li ofereixo una galeta a l’estudiant de medicina, no en vol. Només cal un impuls petit, la idea d’una idea per abandonar el fil que sorgeix de la qüestió principal; aquí un record, allà una llegenda, ara una sola paraula recordada. Poskok.

Les coses trivials guanyen pes, aviat semblen imprescindibles, la serp em mira des del seu arbre i des de la meva infància, és la paraula recordada, la por semàntica, trio el camí que porta cap a baix, aviat seré trenta anys més jove, un nen de Višegrad. És un estiu abans de la guerra, durant la dècada esvalotada i somniadora dels vuitanta, el pare i la mare ballen.