Читать книгу Orígens - Saša Stanišić - Страница 16

No està bé parlar malament dels morts davant d’ells. Però encara seria pitjor no parlar d’ells. La terra no és una acompanyant muda, això no. Tot i així li falta la calidesa de la veu humana i la nostra tendència a divagar. La terra és reservada, la terra és objectiva. Als morts els encanta l’exageració. A la primavera de 2009, el mort més recent d’Oskoruša es deia Miroslav Stanišić. En Gavrilo va ensenyar-nos-en la seva tomba.

—Espero que la terra li sigui lleu —va sospirar l’àvia.

—En Miki va predir la seva pròpia mort —va dir en Gavrilo—. Espero que la criatura alada de tres banyes li perdoni la seva tossuderia.

—Fins a quin punt la va predir? —vaig preguntar, de fet m’interessava més la criatura alada de tres banyes.

—«Ja ho veureu», deia sempre. «Tal dia i de tal manera», havia dit. I així va ser. El dia exacte.

—Com ho va fer? —vaig preguntar.

—Perquè era un home puntual, vet aquí el perquè.

—Campió de dominó —va dir la Marija.

—Hi estàs emparentat —va dir en Gavrilo, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit—. Els mesos previs a la seva mort va ensinistrar les seves ovelles. Al començament pensàvem que era un capritx provocat per la malaltia. Li dèiem:

«Home, Miki, què fas?»

«Els ensenyo com funcionen les coses», responia.

«Com funcionen les coses, Miki? Espero que el llamp et sigui lleu.»

«Com funcionen sense mi». S’ajupia davant les seves ovelles i els parlava. Els ensenyava. Exercicis, fer bels al camp.

—Havia perdut el seny? —vaig preguntar imprudent, i tots, l’Stevo inclòs, em van mirar com si fos jo qui s’arrossegava pel camp belant.

—El meu Saša, el meu ase —va dir la meva àvia amb simpatia.

—Només seria una bogeria si les ovelles no haguessin après res —va afegir en Gavrilo—. Les ovelles feien tot el que ell volia que fessin.

—Una sabia obrir portes —va dir la Marija.

—Una altra avisava del perill —va dir en Gavrilo.

—Tres van aprendre a treure aigua del pou.

—En una ocasió, una va topar amb en Cigo, el gos del meu germà Sretoje, una bèstia sensible, i l’ovella li va calmar la ràbia llepant-li el musell mentre bordava. Mai ningú no havia vist res semblant.

—Mai ningú —va assenyalar la Marija.

—Avui encara hi són. Tot i que moltes no, per qüestions de l’edat. Però sí el ramat! El ramat encara hi és. El nostre Miki va ensenyar-los a sobreviure! El matí del dia en què el seu cor va saldar l’últim deute, va deixar les ovelles lliures, que van formar un comboi com soldats o formigues o què sé jo, en direcció al bosc del Vijarac. —En Gavrilo es va treure la gorra.

—I en Miki es va ajeure i ens va deixar.

—Espero que el seu taüt es mantingui tancat —va dir l’àvia.

—Espero que l’erosió no afecti el cementiri —va dir la Marija.

—Les ovelles —va dir en Gavrilo— recorren lliurement tot el país. Es multipliquen! Les ovelles prosperen, Saša! Avancen! El ramat d’en Miki ens sobreviurà. Així de bé s’han organitzat. Tot el país aniria molt millor sota el mandat d’aquestes ovelles que no pas sota el d’aquesta colla de criminals! No faig broma. I tot perquè algú parlava la seva llengua. En Miki.

—Espero que la terra li sigui lleu —vaig sospirar.

—Quatre mesos sense patir cap derrota —va dir la Marija i va fer el signe de la creu mirant el Vijarac.

Vaig mirar el cim. El sol cremava les roques, que eren d’un blanc enlluernador, un far en un mar de turons.

—I estic emparentat amb en Miki —vaig dir, com si volgués donar més pes al que vindria tot seguit.