Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 10

En Jim Kirby, de U.P., ensenya a en Harry Cook i a en Wesley L’art de la guerra i els envia al nord

Un paio curiós, en Harry Cook.

Un vespre jo estava assegut sobre una pila de fustes que hi havia davant la caserna, llegint un llibre que havia trobat a la ciutat i que es titulava L’art de la guerra, i en Harry estava estirat de panxa enlaire a l’altre extrem de la pila. Aquelles fustes anaven bé per asseure’s o per estirar-se, però ningú no sabia ben bé per a què servien. Pel color que havien agafat ja es veia que feia molt que eren allà. I en Harry que no parava de dir, en veu prou alta perquè jo el sentís:

—Soldat Cook a les seves ordres, senyor coronel. Ja pot agafar el seu exèrcit, i em sembla que ja sap què pot fer-ne.

I al cap d’una estona, li vaig dir:

—Amb qui parles?

—Amb el coronel —va contestar en Harry—. El cabró.

—Què has dit?

—Ja m’has sentit.

—Això et podria costar un consell de guerra.

—Ja m’has sentit —va repetir en Harry.

—Es pot saber què tens en contra del coronel?

—Abans era el director de crèdits d’uns grans magatzems.

—Com ho saps, tu, això?

—M’ho ha dit la seva taquígrafa. Ho ha investigat.

—I per què l’havies d’anar a veure?

—M’hi ha enviat el capità.

—Per què?

—Per culpa del tinent.

—Què has fet?

—El sergent ha dit al tinent que jo havia fet uns comentaris despectius sobre l’exèrcit.

—I què ha dit el coronel?

—Que m’hauria de caure la cara de vergonya. Ha dit que si no em sotmetia a un consell de guerra, era perquè no volia embrutar el nom d’aquest post. Així que li he volgut embrutar jo el seu, de nom, ja ho has sentit.

En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de l’economat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras d’un oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que l’oficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món d’homes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria d’homes de l’exèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a l’espatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava l’espai entre els altres homes del grup. Ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent se’l veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat l’home més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.

Em vaig esverar una mica quan vaig veure tants homes importants perquè jo era allà fora i ben a la vista. No sabia si baixar de la pila de fustes i fer-los una salutació o amagar-me una o dues capes més avall. En aquella època no m’agradava fer la salutació ni haver-hi de pensar tothora, però ara ja tant se me’n dona perquè faig el que em ve de gust. Si veig pel carrer un coronel vell i encongit que sembla solitari i confós, com si no se sentís superior a un soldat ras, procuro que em vegi per fer-li una salutació com cal i continuo el meu camí. Però si veig un energumen jove i alegre que es pensa que és l’amo del carrer, disposat a canviar la història del món perquè passi de ser trista a ser horrible, jo simplement m’entotsolo, o em giro per mirar un aparador, o alço els ulls cap al cel i deixo enrere l’imbècil. Només faig la salutació si em surt de dins. He fet la salutació a vells captaires, a nens del carrer, a noies boniques, a borratxos penjats de fanals, a mossos d’ascensor amb uniforme i a tots els paios de l’exèrcit que em cauen bé, sense distinció de grau; però aquell grup que baixava pel carrer de l’economat no m’agradava, així que em vaig ajupir perquè no em veiessin i, de quatre grapes, em vaig acostar a en Harry Cook.

—A tu què et passa? —va preguntar en Harry.

—El coronel —vaig xiuxiuejar—. Quatre oficials més i un civil.

Els vam sentir les veus, i en Harry va fer mala cara.

—A veure què diuen —vaig dir.

Però com que no deien res que pagués la pena escoltar, em vaig posar a llegir i en Harry es va posar a cantar en veu molt baixa «If I had my way, dear, you’d never grow old». Jo sabia que pensava en el coronel.

Els homes estaven animats d’aquella manera especial tan pròpia dels militars, però al mateix temps també vigilaven molt, no tant el que deien com el to de veu que es permetien d’adoptar per dir-ho. De tant en tant el comandant s’expressava amb massa brillantor per al seu grau, i llavors tot d’una canviava de to per deferència al coronel. Passava el mateix amb els altres, tret del coronel i el civil. El coronel era prou brillant per ser algú que fins feia poc treballava al departament de crèdits d’uns grans magatzems, però les coses que deia a mi em semblaven poca-soltades. Vaig deduir que el civil era un periodista enviat pel seu diari per escriure una sèrie de cròniques sobre la vida a l’exèrcit. Llavors el vaig sentir dir:

—Coronel Remington, m’agradaria parlar amb un o dos dels seus homes; amb qualsevol.

I el coronel va contestar:

—És clar que sí, Jim. Tinent Coburn, faci el favor de portar al nostre amic Jim un parell dels nostres homes. Ho deixo al seu criteri.

Vaig sentir el tinent contestar com era habitual i sortir corrent. Els homes es van tornar a animar, però no massa, és clar. Ben aviat les veus es van acostar massa perquè em sentís còmode i de sobte la colla ja sortia de darrere la pila de fustes, des d’on ens podien veure a en Harry Cook i a mi. Abans que pogués reaccionar, ens van veure. Ens van veure tots, però sobretot el coronel. En Harry va fer com si no s’hagués adonat que eren allà i es va posar a cantar més fort del compte perquè semblés que no sabia que hi havia algú a prop. Així que depenia de mi fer-hi alguna cosa, però no sabia què. Em vaig aixecar i em vaig sentir com un ximple quan em vaig adonar que estava una mica per sobre dels caps d’aquells homes. Tot i així, em vaig canviar el llibre de mà, de la dreta a l’esquerra, i vaig fer la salutació. Me la va tornar tothom tret del civil, i el coronel va dir: «Descansi, fill», cosa que em va fer adonar que volia impressionar el periodista. Volia que el periodista pensés que era un paio normal. Quan em va veure el llibre, va dir:

—Què, fent els deures?

En Harry ja havia parat de cantar i em va mirar a mi i després al grup. Es va aixecar i va fer la salutació quan ja estava absolutament fora de lloc, i a més ho va fer com si tingués tot el temps del món. Va ser molt violent, perquè en Harry va fer la salutació tan lentament que la reacció automàtica dels militars davant d’una salutació com cal es va frustrar. Ningú no es va moure per tornar-li la salutació, però en Harry no es donava per vençut. Es va quedar dret sobre la pila de fustes sense deixar de fer la salutació. Després de molts titubejos, el coronel va tornar la salutació amb un gest ben exasperat, i tots els altres oficials van seguir el seu exemple. A hores d’ara ja estaven tots nerviosos, i suposo que es lamentaven d’haver-se trobat amb nosaltres. Feia tanta estona que el coronel m’havia demanat si feia els deures que ja no em va semblar que calgués contestar-li i em vaig limitar a quedar-me allà plantat. El periodista va dir, per mirar de relaxar l’ambient:

—Coronel Remington, em permet que parli amb aquests homes?

Aquest cop el coronel ja no semblava tan animat.

—Vostè parli amb l’home que vulgui —va dir—. No se n’estigui.

El periodista va mirar en Harry, va somriure i va dir:

—Què li sembla l’exèrcit, amic?

En Harry no va somriure.

—No m’agrada —va contestar en Harry—; i jo no soc amic seu, em dic Harry.

—I de cognom?

—Cook.

En Harry va baixar de la pila de fustes. Em vaig pensar que es quedaria un moment amb el periodista i els oficials per contestar més preguntes, però sense dir ni una paraula més es va girar i va marxar. Suposo que devia anar a l’economat o a la sala de projeccions. Així que em vaig quedar allà sol. Em vaig adonar que el coronel estava emprenyat com una mona amb en Harry per haver dit el que havia dit i per haver fet el que havia fet, així que vaig decidir arreglar-ho una mica; per en Harry, però també pel coronel, perquè no suporto veure un home tan enfadat, sigui qui sigui.

—Aquesta tarda en Harry ha rebut una carta del seu pare —vaig dir—. La seva mare està molt malalta, i el seu pare creu que es morirà. S’ha passat plorant tota la tarda.

Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre d’ull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era d’esperar. D’entrada se sentia alleujat, i em va fer l’efecte que m’estava agraït per haver-lo tret d’un embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa d’en Harry. Però al mateix temps veia que s’alegrava que la mare d’en Harry s’estigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava l’exèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.

—Sí —va dir el coronel mirant el periodista—, ja m’ha semblat que el pobre noi devia estar passant per alguna mena de crisi emocional. Comandant Goldring, faci el favor d’assegurar-se que el soldat Cook obtingui un permís especial per tornar a casa. Vull que el noi pugi al primer tren que surti de la ciutat i que se’n vagi a casa uns quants dies. Vull que tots i cadascun dels soldats d’aquest post entenguin que els comandants som amics seus. Enviï el soldat Cook a casa de seguida, comandant.

—Sí, coronel —va dir el comandant—. Me n’ocuparé demà a primera hora del matí.

—Què coi a primera hora del matí? —va dir el coronel—. Ara! Immediatament!

El coronel es va girar cap a mi.

—D’on és el soldat Cook?

Jo sabia que en Harry era del Sunset District de San Francisco, no gaire lluny d’on vivíem el pare i jo. Però no volia embolicar la troca perquè sabia que cada nit sortien dos o tres trens cap a San Francisco. Vaig pensar que si deia al coronel d’on era en Harry i el coronel feia pujar en Harry al primer tren, ben aviat tothom descobriria que la mare d’en Harry no estava malalta i en Harry i jo tindríem molts problemes. Així que vaig pensar que diria que en Harry era de molt lluny, de tan lluny que el coronel deixaria córrer la idea d’enviar en Harry a casa amb el primer tren i s’acontentaria de deixar que continués estant trist.

—D’Alaska, coronel —vaig dir. Vaig dir allò perquè quan vaig veure venir els problemes vaig començar a desitjar ser una altra persona, i això em va fer pensar en els esquimals, i els esquimals em van fer pensar en Alaska.

—Alaska? —va dir el coronel.

—Sí, coronel —vaig dir jo—. És d’Alaska.

Vaig notar que allò suposava un problema per al coronel, i ja donava per fet que ho deixaria córrer. Ara només calia esperar que el tinent es presentés amb dos homes que segons el seu criteri fossin idonis per entrevistar-se amb un periodista i jo ja podria anar a buscar en Harry. El coronel va mirar el periodista, i jo no havia vist mai una cara tan difícil d’interpretar com la d’aquell periodista. Allò sí que era una cara autèntica de pòquer. El coronel va somriure al periodista, però el periodista no va canviar d’expressió i això va fer adonar al coronel que encara no se n’havia sortit.

—De quina ciutat d’Alaska? —va demanar.

—Fairbanks.

—Comandant Goldring —va dir el coronel—, esbrini quins vols hi ha programats cap a Fairbanks i faci pujar el soldat Cook al primer que surti; doni-hi prioritat absoluta, i si necessita diners, ocupi-se’n personalment.

—Sí, coronel —va dir el comandant, i se’n va anar.

—I vostè, jove —em va dir a mi el coronel—, vagi a buscar el seu amic i digui-li que se’n torna a casa.

—Sí, coronel —vaig dir i em vaig girar per anar-me’n, però llavors el periodista va dir:

—Disculpi, quin llibre és?

—L’art de la guerra —vaig dir—. De Clausewitz.

—Li puc preguntar com és que llegeix aquest llibre?

—La intel·ligència del recluta mitjà d’aquest exèrcit... —va començar a dir el coronel, però el periodista el va tallar.

—Sherman deia que la guerra és l’infern —va dir el periodista—. Clausewitz diu que és un art. Vostè què creu que és?

—Jo no hi entenc gaire —vaig contestar.

—Què pensa de Clausewitz?

—Que és fàcil de llegir.

—Què pensa de les seves idees?

—Que fan pudor.

—Com es diu?

—Wesley Jackson.

El periodista va anotar el meu nom en una llibreteta que s’havia tret de la butxaca de l’abric. Al principi el coronel estava content de mi, però quan vaig començar a parlar sense embuts —tot i que no era la meva intenció— vaig notar que ja no li agradava gens. Devia tenir por que aquell ximple acabés escrivint més sobre un soldat ras que sobre ell.

—D’on és? —va demanar el periodista.

—De San Francisco.

—I a què es dedicava abans?

—A res.

—No feia res?

—Buscava feina, de tant en tant treballava, però sobretot feia el dropo. El pare va anar a l’última guerra. Cobra una pensió perquè el van ferir, i amb això anem tirant.

—A què es dedica el seu pare?

—A res.

—Quin ofici o professió té?

—Cap. Anava a la universitat quan el van cridar a files, però quan va tornar ja no tenia ganes d’estudiar.

—I vostè com ho sap, tot això?

—M’ho va explicar ell. Érem col·legues fins que va esclatar aquesta guerra.

—Què va passar?

—Doncs al pare sempre li havia agradat beure, però quan van tornar a cridar tothom a files ja no va fer res més. Ni tan sols menjava.

—Quina ferida tenia?

—Gas, metralla i commoció. Té una placa de metall al cap, allà on la metralla va estar a punt d’arrencar-li la cabellera.

—Li cau bé, el seu pare?

—És clar.

—I per què es van barallar?

—No ens vam barallar. Vaig intentar convence’l perquè deixés de beure, però no hi havia manera. Ell volia, però no podia. S’emborratxava i jo no en sabia res durant tres o quatre dies, i quan li demanava on havia estat no se’n recordava.

—Si no es van barallar, com és que van deixar de ser col·legues?

—Un dia no va tornar.

—I llavors vostè de què vivia?

—Vaig trobar una feina de dissabtes, cobrava tres dòlars. Vivia d’això.

—I el seu pare on és, ara?

—No ho sé.

—No té més família?

—La mare i un germà.

—On són?

—A El Paso. El germà de la mare, l’oncle Neal, té un negoci d’eines de granja a El Paso, i el meu germà i la mare ja deu fer deu anys que viuen amb ell.

—I vostè es va quedar amb el seu pare.

—Sí. Hi he viscut des dels nou anys.

El periodista no parava de fer preguntes i jo les hi contestava, dient sempre la veritat i sentint-me cada cop més ximple, esperant que arribés per fi el tinent amb els dos homes que havien de conservar el bon nom del post en comptes d’embrutar-lo com havíem fet en Harry i jo. Però el tinent no venia i a mi no paraven de suar-me les mans i no parava de desitjar que tant de bo fos un esquimal, i a dins del cap no parava de bramar «Valencia!» perquè era la cançó que el pare cantava el primer cop que la mare se’n va anar a El Paso amb el meu germà Virgil i el pare i jo ens moríem de solitud. Quan el pare i jo vam superar la solitud, el pare va deixar de cantar «Valencia» i jo me’n vaig oblidar, però la vaig tornar a recordar el dia que el pare no va tornar a casa, i ara que era a l’exèrcit ja no parava de sentir-la.

Al principi no em queia bé el periodista, però així que vam començar a parlar ja vaig veure que era un bon paio i em va deixar de caure malament. El coronel i els altres oficials van deixar que continuéssim parlant, però no sé per què. Potser ho trobaven interessant.

—Una última pregunta —va dir el periodista. Va mirar el coronel de cua d’ull i va preguntar:— Què li sembla l’exèrcit?

Merda, ja hi érem. En Harry Cook ja l’hi havia dit, i ara volia que l’hi digués jo també. Si li deia la veritat el coronel es disgustaria més que mai, i si no l’hi deia seria un covard. No sé per què no volia que el coronel es disgustés, tenint en compte que no em queia més bé que a en Harry, però sí que sé que no volia que es disgustés. No em semblava bé que el coronel es disgustés. No sé com explicar-ho, però em semblava pitjor fer disgustar el coronel que ser un covard. Així que em vaig posar a pensar en les coses que m’agradaven de l’exèrcit, però n’hi havia tan poques que sabia que no les podria convertir en una excusa per dir que m’agradava, i com més hi pensava més confós estava. També em vaig començar a trobar malament, però havia de prendre una decisió de seguida, així que vaig intentar semblar animat i seriós al mateix temps i vaig dir:

—M’agrada prou.

Aleshores va arribar el tinent amb els dos homes que havia triat, i jo ja em girava per anar-me’n quan el periodista em va agafar pel braç. El tinent va presentar els dos homes que havia triat. Eren un parell de paios que estaven permanentment estacionats en aquell post. Feien feines administratives. Jo els tenia vistos però no els coneixia. El periodista els va demanar l’edat, d’on eren i a què es dedicaven els seus pares, però no va anotar cap de les respostes que li van donar. L’ambient es va anar suavitzant i el coronel es va tornar a animar, però llavors va tornar el comandant i va dir:

—Coronel, d’aquí a tres hores surt un vol cap a un camp d’aviació que és a unes cent milles de Fairbanks. Porto el permís del soldat Cook, ordres de viatge i aquest sobre amb diners.

Suposo que devia fer molt mala cara quan vaig sentir allò, i suposo que el periodista se’n devia adonar perquè es va girar cap al coronel i va dir:

—Fer un viatge tan llarg en avió tot sol... —I es va girar cap a mi.— No creu que hauria d’acompanyar el seu amic, tenint en compte que té la mare tan malalta i que està tan trist?

—Potser sí —vaig contestar—. Potser estaria bé visitar Alaska.

A hores d’ara els dos paios que feien feines administratives també s’havien animat, i un d’ells va dir:

—Alaska? Qui se’n va a Alaska?

—El soldat Cook —va dir el comandant—. L’enviem a casa. Té la mare molt malalta.

Merda, ara sí que havia begut oli.

—El soldat Cook? —va dir l’administratiu—. De quin soldat Cook parla?

—Del soldat Harry Cook —va contestar el comandant.

Definitivament, aquell periodista era un bon paio.

—Coronel —va dir—, m’agradaria parlar un moment amb vostè a soles. I vostè no se’n vagi —em va dir a mi.

—I tant —va dir el coronel al periodista.

El coronel i el periodista van anar a l’altra banda de la pila de fustes i els altres ens vam quedar on érem mirant-nos els uns als altres. Els dos administratius sabien que hi havia gat amagat, però no hi volien ficar gaire cullerada perquè a l’exèrcit t’ensenyen a no ficar gaire cullerada en res per més just que sigui, no fos cas que li compliquessis la vida a algun superior, que d’entrada t’agrairia molt la informació però al cap d’una setmana o dues potser t’enviaria a alguna part del país deixada de la mà de Déu on no voldries ser de cap manera; així que els administratius no van dir res sobre la procedència d’en Harry Cook, tot i que tots dos estaven segurs que no era d’Alaska.

El comandant també sabia el que passava, i de tant en tant em mirava dissimuladament. Jo li mig somreia, però ell de seguida apartava els ulls, com volent dir: «Compte, ara no afluixis, nano, no diguis res. Deixa-ho a les mans del coronel. Això és cosa seva. No posem en evidència el coronel. Ara parla amb el periodista. Ell ja prendrà una decisió i donarà les ordres que consideri oportunes. I nosaltres les complirem».

Els dos capitans i el tinent també estaven al corrent del que passava, així que l’única cosa que podíem fer era quedar-nos allà i esperar. No podíem parlar, perquè si ho fèiem podríem causar molts problemes al coronel. A mi no em semblava malament anar a Alaska, però no sabia si en Harry Cook també estava disposat a anar-hi. Jo hauria anat a qualsevol lloc per allunyar-me de l’exèrcit uns quants dies. Estava fins al capdamunt de l’exèrcit, i no estaria malament que a en Harry i a mi ens enviessin a Alaska, perquè, a banda del canvi d’aires, potser també veuria per fi un esquimal autèntic.

El coronel i el periodista no van trigar a tornar. De seguida vaig veure que s’havien entès d’allò més bé, i estava convençut que el periodista havia promès d’escriure un bon article sobre el coronel per ajudar-lo a aconseguir l’ascens. Tot i que cap dels dos no somreia, jo sabia que no hi havia res a témer, fos d’on fos en Harry Cook i independentment de qui ho sabés.

El coronel va inspeccionar amb la mirada els seus homes, que li van demostrar que sabien prou qui manava allà, i llavors va dir:

—Comandant Goldring, vull que el soldat Jackson aquí present acompanyi el soldat Cook a Fairbanks; així que faci el favor de disposar tot el que calgui perquè així sigui. El soldat Jackson anirà com a missatger.

Llavors el coronel em va mirar a mi i em va dir:

—Vagi a buscar el seu amic i comuniqui-li la bona notícia. I en acabat val més que s’afanyin a preparar l’equipatge. Tinent Coburn, s’encarregarà vostè del transport fins al camp d’aviació?

Tots es van quadrar i van fer la salutació. El coronel els va tornar la salutació i el grup es va dispersar. Jo vaig anar a la caserna, esperant trobar-hi en Harry estirat a la llitera, que és on el vaig trobar. Dormia. El vaig sacsejar i quan va obrir els ulls li vaig dir:

—Aixeca’t, que d’aquí a tres hores tu i jo hem d’agafar un avió cap a Alaska.

En Harry va dir que ell i jo ens en podíem anar a fer una cosa que no diré aquí, i es va girar al llit per continuar dormint. Jo intentava fer-li entendre que el que deia era veritat quan va entrar a la caserna el periodista.

Per sort per a en Harry i per a mi, l’únic paio que hi havia allà a part de nosaltres era en Victor Tosca, que dormia a la seva llitera, a l’altra punta de l’espaiós dormitori. El periodista ens va mirar a en Harry i a mi i va dir:

—Em sap greu haver-li dit «amic». No era la meva intenció ofendre’l. Amics?

—És clar —va dir en Harry.

—D’on és, vostè? —li va preguntar el periodista, sense que a mi em fes res.

—De San Francisco —va contestar en Harry—. Visc al Sunset District, just a sota de Red Rock Hill.

—I com està la seva família?

—Bé.

—Li n’ha arribat cap carta, últimament?

—N’he rebut una aquesta tarda, de la mare. Ha fet un pastís i me l’enviarà.

—Que li agraden els pastissos?

—Ui, m’encanten, però és que aquest és especial —va dir en Harry—. Porta dàtils, panses, nous, rom i un munt de coses més. A vostè no li agraden, els pastissos?

—Sí, també —va dir el periodista. I ens va mirar a tots dos—. Jo ja sé com es diuen vostès —hi va afegir—, així que vostès també haurien de saber com em dic jo. Jim Kirby. Escric per a U.P.

—Union Pacific? —va dir en Harry.

—No, United Press —va dir en Jim.

—I què escriu?

—Bé, el meu cap vol que escrigui sobre soldats, sobre paios com vostès. Res de peixos grossos, només de petits, per dir-ne d’alguna manera. He de començar amb una sèrie d’articles sobre la vida als campaments militars del país, i en acabat seguir la massa.

En Harry em va mirar i va dir:

—En Jackson diu que d’aquí a tres hores hem d’agafar un avió cap a Alaska.

—Això mateix —va dir en Jim—. Què li sembla la idea?

—No em sembla malament —va dir en Harry—. Sempre he volgut veure Klondike. Però què és el que ha passat?

—Doncs miri, que entre el seu amic i jo hem aconseguit engalipar el coronel —va contestar en Jim.

—De debò? —va dir en Harry.

—De debò —va confirmar en Jim—. Vostè no s’amoïni per res. Ja està tot arreglat. I ara vostès dos haurien d’anar preparant l’equipatge, així que jo m’acomiado. Espero tornar-los a veure.

Ens vam acomiadar d’en Jim Kirby i ell va sortir de la caserna. En Harry i jo vam començar a preparar l’equipatge i en Harry no parava de dir:

—Per l’amor de Déu, què li heu dit al coronel?

Va ser un viatge fantàstic, tant l’anada com la tornada, i el lloc era ideal per canviar d’aires, però l’únic esquimal que hi vaig veure treballava en un bar de Fairbanks. Es deia Dan Collins, era cristià i semblava més americà que esquimal. No crec que el viatge suposés cap pèrdua de temps i de diners per al govern, perquè el coronel em va demanar que li portés alguns paquets i li fes uns quants encàrrecs mentre érem allà dalt. Vaig anar a mitja dotzena de campaments a lliurar paquets del coronel, i jo també m’enduia coses de cada lloc on anava.

Quan en Harry va descobrir com i per què ens havien enviat a Alaska, va dir:

—Què et sembla? El món està ben perdut, oi, Jackson?

En total vam ser fora cinc dies, i així que vam tornar ens vam reincorporar a la instrucció bàsica; i cada nit en Dominic Tosca i en Lou Marriacci feien bromes al germà petit d’en Dominic.