Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 17

En Wesley fuig d’una vida de mentides i té un somni terrible

El camió no va trigar a arribar i en va baixar un paio que es va sotmetre a l’aparatós protocol del canvi de guàrdia. El vaig acompanyar perquè es familiaritzés amb la zona, vaig pujar al camió i em vaig asseure al costat d’en Joe Foxhall, que s’estava fumant una cigarreta. Jo també en vaig treure una i la vaig encendre, i el camió va arrencar i va començar a avançar per la carretera.

—Cap novetat? —va demanar en Joe.

—Poca cosa.

—Has mirat el cel?

—És clar.

—T’ha agradat?

—És clar.

—Se t’ha acudit cap idea?

—Una o dues.

—Com ara?

—Com ara que els éssers humans som ben tristos.

—I com se t’ha acudit aquesta idea?

—No ho sé. Se m’ha acudit i prou.

—Has hagut de cridar l’alto a algú?

—A dos paios. I tu?

—A ningú, i en dono gràcies a Déu.

—Per què?

—Qui soc jo per demanar qui hi ha? Soc jo qui hi ha. Soc jo sempre. T’has cansat d’esperar?

—Una mica.

—Vols dormir?

—Encara no.

—Crec que jo també em quedaré despert una estona. Has cantat cap cançó?

—«Valencia».

—Has dit cap oració?

—Sí, el parenostre.

—Has recordat vells temps o vells amics?

—Quan tenia sis o set anys, i el pare.

—Has rigut?

—Una mica.

—Has plorat?

—Com?

—Que si has plorat, per dins o per fora.

—De totes dues maneres.

—Per què?

—Per tot.

—Jo també —va dir en Joe—. Se t’ha acostat algun gos per fer-se amic teu?

—Sí. A tu també?

—Sí.

—Per què ho fan, això, els gossos? —vaig demanar jo.

—Què vols dir?

—Per què un gos escull un paio i no pas un altre per fer-se’n amic?

—Un gos es fa amic de qualsevol.

—Jo he sentit que un gos no es farà mai amic d’algú que no faci bona olor.

—No hi ha cap home al món que no faci bona olor —va sentenciar en Joe.

—Bé, pot ser que per al gos no faci bona olor.

—Pot ser —va dir en Joe—, però l’olfacte d’un gos és un mitjà massa pobre per jutjar els éssers humans, que agafen l’olor del món.

—Suposo que sí.

Vam arribar al centre de vigilància, vam prendre cafè i uns entrepans i ens vam asseure a xerrar una estona. En acabat ens vam estirar i ens vam adormir. Quan ja eren quasi les sis del matí, ens van despertar i vam tornar al camió, i a les nostres zones de vigilància, i vam fer dues hores més de guàrdia. Ja eren quasi dos quarts de nou quan vaig tornar a la caserna, i vaig anar directament a l’oficina a tornar les seves coses al sergent Cacalokowitz, que estava assegut darrere un petit escriptori, examinant la nòmina de personal malalt. Ell també semblava força malalt. Quan va alçar els ulls i em va veure, no vaig somriure. No hi havia ningú més, així que em vaig treure de la butxaca les seves coses i les hi vaig donar. Em va mirar com si intentés esbrinar què sabia jo, i suposo que va arribar a la conclusió que sabia més del compte, perquè em va dir:

—Gràcies, Wesley.

Em vaig alegrar de no haver de dir cap mentida i vaig donar gràcies a Déu, però quan em vaig girar per anar-me’n em va preguntar, en veu molt baixa:

—Ha vist en Lou Marriacci?

Em vaig espantar, perquè estava segur que ara sí que hauria de començar a dir mentides, i que així que comencés ja no podria parar.

—Quan? —vaig demanar.

—Aquest matí.

—No —vaig contestar, dient-li una veritat que cada cop era més a prop de la mentida.

—Vull parlar amb en Lou —va dir el sergent.

Ja havia begut oli. No me’n sortiria. Vaig pensar a demanar al sergent de què volia parlar amb en Lou, però vaig canviar d’opinió perquè vaig pensar que si feia preguntes encara trigaria menys a haver de mentir, i el que jo volia era ajornar les mentides tant com pogués.

Llavors el sergent va dir, tot tranquil:

—A en Lou l’envien a casa. Està fora de l’exèrcit.

—Com?

—Passa dels trenta-vuit anys. Fa poc ha sortit una nova directriu del Ministeri de Defensa. D’aquí a tres o quatre dies ja serà a casa. És a la llista. L’hi dirà si el veu?

—L’hi diré, sí.

Crec que mai no m’he sentit tan feliç com aquell matí, i tot perquè en Lou se’n tornava a casa i jo ja no hauria de dir mentides. Estava impacient per anar al bosc a buscar-lo, però no volia córrer perquè podria aixecar sospites, així que hi vaig anar tot passejant. Em vaig prendre tot el temps del món, i cada minut que passava em sentia més bé. No vaig trigar a arribar al bosc, i al cap d’una estona ja hi era ben endins, on vaig suposar que trobaria en Lou, i vaig començar a cantar «Valencia». Volia que en Lou em sentís i sabés que no passava res, però suposo que no era prou a prop per sentir-me, perquè no va sortir de l’amagatall, i això que jo ja havia travessat el cor del bosc, o si més no això m’havia semblat. Tot i així, vaig continuar caminant i xiulant, i esperant que en Lou aparegués.

Al cap d’una estona em vaig preocupar. I si ja se n’ha anat a casa? I si el detenen per absentar-se sense permís i ell, que encara no sap que igualment està fora de l’exèrcit, fa veure que ha perdut la memòria, i la gent comença a sospitar i m’interroga, i jo he de mentir després de tot, encara que ell ja estigui fora de l’exèrcit?

Em vaig espantar tant que vaig parar de xiular. Vaig començar a buscar en Lou, i cada cop estava més espantat. Aquella seria la meva sort, i la d’en Lou: deshonrar-nos quan ja no hi havia necessitat de fer-ho. Vaig pensar a cridar el seu nom, i ho vaig fer un parell de cops, però la meva pròpia veu em va espantar més que mai.

Em vaig asseure a recapacitar. Devia quedar-me adormit, perquè de sobte era a casa amb el pare i ell tornava a estar bé. Cantava «Valencia», però no estava ressentit amb ningú. Estava content. El pare preparava un d’aquells sopars que ens solia fer quan estàvem tots junts i no teníem problemes. Ens assèiem a sopar i xerràvem. I llavors algú trucava a la porta i jo em moria de l’ensurt. El pare obria la porta i un paio deia: «Busco en Wesley Jackson».

—Qui és, vostè? —deia el pare.

I el paio contestava:

—Vostè ja em coneix. No fa falta que li digui qui soc.

Jo m’espantava i em posava a plorar, però el meu plor no era el d’un home que està despert, sinó aquell plor terrible que fa rajar llàgrimes per tot en aquest món i ho sacseja tot amb sanglots amargs; perquè sabia qui era aquell paio i no volia anar-me’n amb ell. El pare tampoc no volia que me n’anés amb el desconegut, però no podia fer res per evitar-ho, així que agafava una ampolla i bevia un glop. I el paio entrava a casa i s’asseia al meu costat, i jo no el volia mirar. Llavors m’agafava l’espatlla i me la sacsejava lleugerament, i pronunciava el meu nom com si fos el meu millor amic i no pas qui era realment.

—Wesley —deia.

I llavors se’m va acudir que potser estava adormit, i ei, reina, allò em va fer sentir més bé. Vaig començar a recordar petites coses que eren senyals inequívocs que dormia: el bosc, en Cacalokowitz borratxo de nit i sobri de matí, i en tenir la certesa que somiava em vaig sentir més bé i vaig canviar de posició diversos cops, encara adormit, i en acabat vaig obrir els ulls i en Lou Marriacci era allà, agafant-me l’espatlla.

Vaig sacsejar el cap un parell de cops i vaig somriure a en Lou, però suposo que ell estava massa amoïnat per tornar-me el somriure. No va dir res, simplement va esperar que jo parlés.

—Estàs fora de l’exèrcit —vaig dir jo. Però ell va continuar callat—. He vingut a dir-t’ho, però no et trobava. Suposo que m’he quedat adormit. —Vaig esperar que en Lou digués alguna cosa, però suposo que no podia badar boca, així que vaig prosseguir:— Li he tornat les seves coses a en Cacalokowitz, tal com em vas demanar, i m’ha donat les gràcies. No m’ha preguntat res, així que no he hagut de dir cap mentida. Bé, sí que m’ha preguntat una cosa: volia saber si t’havia vist, i jo m’he espantat. Però un tracte és un tracte i jo el pensava respectar, tot i que preferia no haver de dir cap mentida. I llavors m’ha dit que estaves fora de l’exèrcit perquè ja passes dels trenta-vuit, que havia sortit una nova directriu i que li havia arribat una llista del quarter general amb el teu nom. M’ha demanat que t’ho digués si et veia. Així que he vingut a dir-t’ho.

De sobte en Lou va somriure.

—T’estimo com als meus dos fills —va dir—. Ets el paio més guapo del món.

—Estic molt content que per fi te’n puguis tornar a casa —vaig dir jo.

—He de fer una cosa per tu —va dir en Lou—. He de fer moltes coses per tu.

—És l’exèrcit, el que t’envia a casa. Jo no he fet res.

—Però estaves disposat a fer-ho. He de fer un munt de coses per tu. Digue’m què vols que faci.

—No se m’acut res, Lou. Però gràcies igualment.

—Pensa-hi bé. T’enviaré diners, uns quants cada setmana. Però això no és res. Pensa una mica.

—No vull diners, jo.

—Has de dir-me el que vols que faci per tu —va dir en Lou—. Jo soc catòlic. Et vaig demanar que mentissis per mi, i sé que no ets la mena de paio a qui li agrada mentir, però vas dir que ho faries per mi perquè volies que tornés a casa. He de fer alguna cosa per tu per expiar el meu pecat. Jo sempre faig alguna cosa per expiar els meus pecats, tots i cadascun.

Llavors em vaig recordar del pare.

—Potser podries trobar el meu pare —vaig dir.

—El trobaré —va dir en Lou—. Explica-me’n alguna cosa.

Vaig explicar a en Lou el que havia de saber, i em va dir:

—No et preocupis. Trobaré el teu pare. I també me’n cuidaré. T’escriuré quan el trobi, i faré que ell també t’escrigui.

Vam tornar a la caserna i en Lou Marriacci va entrar al despatx del sergent Cacalokowitz. Tres dies després vaig acompanyar en Lou a l’estació per acomiadar-me’n. En Dominic i en Victor Tosca també venien, i quan li va arribar l’hora de pujar al tren, en Lou tenia els ulls plens de llàgrimes. Va abraçar en Dominic i li va dir alguna cosa en italià, i en acabat va abraçar en Victor i li va bufetejar la cara com se sol fer: tres o quatre cops, amb afecte. I tot seguit se’m va acostar a mi.

—Tu no et preocupis per res —va dir—. Trobaré el teu pare. Serà el primer que faci.

I en Lou Marriacci va pujar al tren, i nosaltres tres vam sortir de l’estació i vam entrar en un bar.

Jo vaig beure molta cervesa i em vaig emborratxar per primer cop a la vida, i en Dominic i en Victor Tosca em van portar al post amb taxi i em van ajudar a ficar-me al llit.