Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 9

En Wesley explica el que et fa l’exèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir

He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat l’única que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que m’anunciava que ben aviat ingressaria a l’exèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, l’exèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre l’exèrcit, algunes de divertides i d’altres de sòrdides, però l’única conclusió que se’n podia treure era que aviat vestiria l’uniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que m’haguessin fet només per ser soldat i que hagués d’estar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós d’anar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.

Una o dues vegades vaig pensar d’anar a amagar-me a les muntanyes fins que s’acabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt d’excitació, i l’excitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de l’espatlla la Serralada Costanera, on pensava d’anar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no m’agrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a l’exèrcit.

Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà l’opinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt d’inflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt d’inflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt d’inflexió, i l’única cosa important sobre un punt d’inflexió és de què és un punt d’inflexió i cap on és un punt d’inflexió. Si és un punt d’inflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que l’obre i la llegeix.

Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això l’esperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena d’esperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios d’uniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç —per a ells, vull dir—; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient d’això, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a l’exèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».

En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.

Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé, ha arribat el moment que digui una cosa que trobo oportuna, però em moro de por de dir-la. Jo tinc por perquè soc a l’exèrcit, però la gent que no hi és, a l’exèrcit, de què coi té por? Així que esclata una guerra, sembla que tothom s’oblidi del que sabia —de tot el que importa de debò—, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu.

A l’exèrcit t’espanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement t’amenacen de matar-te. I t’ho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. T’ho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins l’exèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que t’hagin dit quin és el càstig. Per descomptat no l’han d’aplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat s’acaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda s’escapa un moment a fer un glop d’aigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer l’aigua de l’aixeta mentre es renta, en comptes d’omplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim d’assassinat. Et toca aguantar sis o set mesos d’aquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria d’estar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No m’agrada, però no ho puc evitar.

De tota manera jo parlava d’en Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a l’exèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.

Tenia por de dir una fotesa com aquesta.

Em fa vergonya.

No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà d’en Dominic, en Victor, que dorm a la llitera d’entremig.

Així que en Victor s’adorm, en Dominic per un costat i en Lou per l’altre li comencen a xiuxiuejar a cau d’orella: «Jo no vull ser a l’exèrcit. Per què m’ha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-me’n a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, l’hi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.