Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 13

En Wesley desitja amor i llibertat, i el sergent Cacalokowitz deshonra l’uniforme

Vam arribar al lloc on jo havia de fer la meva guàrdia, així que em vaig acomiadar d’en Joe Foxhall i vaig baixar del camió.

—Esperar —va dir en Joe—. Això és el que fem tota la vida. Durant les pròximes dues hores esperaràs que passin dues hores. Dues hores d’un milió d’anys.

—Fins després, quan ja hagin passat —vaig dir jo.

—Entesos. I sobretot mira el cel. No te n’oblidis.

—Entesos.

Vaig complir les formalitats requerides per rellevar en Lou Marriacci, que no parava de remenar el cap, tal com solen fer els paios com ell quan se la xalen fent alguna cosa que al mateix temps troben una ximpleria. I després de complir les formalitats i de recórrer la zona plegats perquè jo m’hi familiaritzés i en pogués ser el guàrdia oficial durant les dues hores següents, en Lou, que ja havia deixat de ser el guàrdia oficial, va dir:

—Tu tranquil, noi; no t’espantis ni disparis al primer home que es presenti amb cara d’espia i que no pugui parlar perquè estigui tan espantat com tu.

—Entesos, Lou —vaig dir.

—Un paio com tu ha d’intentar evitar els problemes. No matis mai ningú. Demana amablement a l’home que s’identifiqui i deixa que se’n vagi a dormir. Segurament serà un soldat que torna de fotre un clau a la ciutat, així que no el matis. Recorda que deu tenir una mare.

—No dispararé a ningú.

Els paios del camió van cridar a en Lou:

—Au, va, som-hi. No ens podem quedar aquí tota la nit.

—Jo ja me’n torno a peu —va contestar en Lou. Va donar el fusell a un dels paios del camió, i llavors el conductor va posar la primera i el camió es va allunyar per la carretera, omplint el silenci amb el soroll del motor.

Em vaig pensar que en Lou se’n tornaria de seguida cap al centre de vigilància, però es va quedar amb mi, caminant al meu costat i xerrant.

—Frena, nano —va dir—. Tranquil. Dues hores són molt de temps. No has d’anar pas enlloc, es tracta de fer voltes.

Així que vaig frenar. Suposo que caminava massa de pressa. Fer la guàrdia no és caminar, sinó fer la guàrdia, vigilar. Érem a finals de novembre, feia una nit freda i clara i aquell lloc era tan solitari que et senties de moltes maneres alhora, però sobretot trist i afligit, com un nen quan arriba Nadal i no sap per què està trist.

El cel estava esplèndid. No l’havia vist mai tan immens i profund. Hi havia poques estrelles, però les que hi havia eren grosses, brillants i boniques. Com que encara tenia fresc a la memòria tot el que en Joe m’havia dit sobre l’espera, no vaig poder evitar de pensar en l’espera de les estrelles, en el temps que ja han esperat i en el que els quedarà per esperar d’aquí a cent anys, quan tota la gent del nostre món s’hagi mort i hagi caigut en l’oblit i el mateix món continuï girant.

—Què somies? —va demanar en Lou.

—No res —vaig contestar.

—Llavors, on et penses que vas?

—Com?

—Te n’has sortit, de la zona.

En Lou em va fer tornar a la zona i va dir:

—T’he d’explicar una cosa.

—No pots caminar amb mi mentre faig la guàrdia, està prohibit.

—Ja ho sé, però no hi pateixis, que no et posaré en cap compromís. No hi ha ningú per aquí. I si ve algú m’esfumaré.

La zona que vigilava devia equivaler en extensió a una illa de cases de llarg i mitja d’ample, i era plena de camions militars. A unes dues illes hi havia un grup de barracons en construcció, i al voltant només camps i el bosc al qual anava de tant en tant, quan tenia ganes d’estar sol. Era un post gran, situat al camp, a unes set milles de Sacramento per carreteretes solitàries i una carretera principal gairebé sense trànsit a aquella hora.

A vegades veia avançar una llum per la carretera, cap a l’est, i em demanava qui devia anar en aquell cotxe i cap on anava. L’envejava perquè era lliure, perquè tenia cotxe, perquè circulava per aquella carretera solitària a aquella hora de la nit, perquè tenia una llar i una família que l’esperaven. Pensava en aquell desconegut com si estigués sol en un món secret d’amor hivernal, i el veia arribar a casa amb el seu cotxe, i guardar-lo al garatge abans d’entrar a la casa amb la seva dona, que li tenia el sopar preparat a la taula de la cuina. El veia estrènyer-la entre els braços i fer-li un petó, i asseure’s amb ella a xerrar tranquil·lament de coses sense importància comparades amb els temes profunds d’en Joe Foxhall; coses petites, com ara on havia estat i què havia fet. Fins i tot els sentia parlar, i sabia que no tenien la sensació d’estar esperant la mort. Ei, reina, som aquí... som aquí! I vaig desitjar ser aquell home. Vaig desitjar ser allà. Vaig desitjar ser a casa i tenir una dona. Vaig desitjar que s’acabés la guerra, i ja m’hi veia: Ei amor meu, s’ha acabat la guerra i ja torna a ser novembre, i ja torna el cel fred, i les estrelles brillants, amor meu. Som aquí, sense ningú que ens molesti.

Em vaig despistar tant pensant en la sort meravellosa d’alguns i en la mala sort d’altres, que suposo que vaig oblidar el que feia allà, perquè de sobte en Lou em va agafar pel braç i em va sacsejar, i en acabat se’n va anar. Vaig veure que s’acostava algú, i com que la meva obligació era cridar l’alto vaig dir:

—Alto! Qui hi ha?

Em va sortir un filet de veu tan prim que ho vaig haver de repetir, però tot i així l’home no es va aturar, i em vaig espantar perquè m’havia esperat que l’home s’aturés i em contestés i ara no sabia com reaccionar. Suposo que en Lou es va adonar del que passava, perquè va emergir de la foscor, em va agafar el fusell i va ordenar a l’home que s’aturés; i l’home es va aturar.

Llavors en Lou va ordenar a l’home que s’identifiqués, i era ni més ni menys que el sergent, en Cacalokowitz, borratxo com una sopa.

—Va parir, cabronàs —va dir en Lou—. Li hauria d’haver disparat.

—A mi? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per què? Per no aturar-se quan l’hi he ordenat.

—Però si m’he aturat.

—Sí, ja. Al tercer intent. Doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat al segon.

—A mi, per què? —va demanar en Cacalokowitz.

—Per ser sergent —va contestar en Lou.

Jo m’estava fora de la vista, perquè hauria semblat sospitós que dos paios fessin la guàrdia a la mateixa zona i a la mateixa hora.

—Galant sergent està fet —va dir en Lou—. Quin exemple per als nois de bona família de San Francisco i Oakland i altres ciutats. Crec que el lliuraré al sergent de guàrdia.

—Al sergent de guàrdia? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per no haver-se aturat quan li han cridat l’alto. Per anar borratxo i per tenir relacions sexuals durant el temps lliure.

—Relacions sexuals? —va dir en Cacalokowitz—. Però si acabo de sortir de l’església.

—D’una casa de barrets, acaba de sortir. El perfum m’arriba fins aquí.

—És que és una església polonesa.

—Està borratxo. Miri, sergent, la meva obligació és fer-lo servir d’exemple, i per tant penso complir el meu deure, tal com vostè m’ha demanat sempre. Jo he complert cada cop que vostè m’ordenava que ajudés a la cuina, he complert cada cop que m’ordenava que netegés la caserna, i he complert cada cop que m’ordenava que complís, així que ara també he de complir el meu deure. Demà al matí el degradaran i tornarà a ser un soldat ras.

El sergent estava borratxo, però no tant per no adonar-se que es trobava en un bon destret; no tant perquè en Lou no se la pogués xalar prou amb ell allà fora, sota aquell cel esplèndid i solitari de novembre, a mitjanit. Al cap d’una estona, el sergent va aconseguir arribar a un acord amb en Lou, i les condicions d’en Lou van ser innegociables. A partir d’ara no aguantaria els disbarats del sergent: prou d’ajudar a la cuina o de fer cap altra feina extra ni ell, ni en Dominic Tosca, ni en Victor Tosca ni en Wesley Jackson.

—En Wesley Jackson? —va dir en Cacalokowitz—. Què hi té a veure, en Wesley Jackson?

—Tant és si hi té o no hi té res a veure. Vostè inclogui’l en el tracte.

—D’acord —va dir en Cacalokowitz, i llavors em vaig adonar que m’esperaven o dies millors o més problemes. Si el sergent oblidava tot allò l’endemà al matí, quan tornés a estar sobri, o si ho recordava tot però decidia venjar-se d’en Lou i de la resta de nosaltres, què faríem? Però jo encara no m’imaginava que en Lou fos tan hàbil.

—Què porta a sobre? —va demanar en Lou—. Perquè el tracte sigui legal i irrevocable.

—Legal i irrevocable?

—Au, va —va insistir en Lou—. Què porta a sobre? Tregui tota la porqueria que porta a les butxaques.

En Cacalokowitz va treure tota la porqueria que portava a les butxaques, i en Lou ho va examinar tot i va apartar tota mena d’objectes valuosos: targetes, plaques d’identificació i coses imprescindibles perquè el sergent pogués continuar sent sergent. I en acabat s’ho va guardar tot a les butxaques. Hi havia molta cosa per guardar, perquè en Lou s’ho va quedar tot tret dels diners.

—Demà al matí li tornaré el que no necessiti —va dir en Lou—. Ho faré quan no em vegi ningú. I ara l’acompanyaré a la seva llitera i l’ajudaré a ficar-se al llit, però a partir d’ara vull que es porti bé amb mi, amb en Dominic, amb en Victor Tosca i amb en Wesley Jackson. Entesos?

—Entesos —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè porti’s bé i ja veurà com no li passa res. Jo m’estic portant bé amb vostè, així que vostè porti’s bé amb nosaltres. Només som quatre. Li demanarem permisos extra i altres favors petits. Ens portarem molt bé, perquè si algú hi fica el nas vostè pugui dir que el nostre bon comportament mereix recompenses. Entesos?

—Entesos.

—I doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat. He estat ben a punt de disparar-li. És que té cara d’espia alemany.

—Polonès —va dir en Cacalokowitz.

En Lou em va tornar el fusell.

—Ara torno —em va dir, i llavors es va adreçar al sergent:— Au, va, que no s’aguanta dret, home. Agafi’s a mi. Ja l’acompanyo a la caserna.

En Lou es va allunyar amb el sergent, i vaig sentir que no parava d’atabalar el pobre home, renyant-lo per anar borratxo i per no ser diferent de qualsevol altre infeliç, fos sergent o no.