Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 18

En Harry Cook i en Wesley veuen una noia bonica

Quan en Harry Cook i jo vam anar a Alaska gràcies a la influència del periodista Jim Kirby sobre el pobre coronel Remington (que volia sortir als diaris), vam jurar que no ens separaríem mentre durés la guerra, sense pensar que l’exèrcit pogués tenir uns altres plans per a nosaltres. I així, quan vam acabar la instrucció bàsica, no gaire després que en Lou Marriacci hagués tornat a casa, en Harry Cook es va assabentar que l’enviaven a Missouri, i jo em vaig assabentar que m’enviaven a Nova York.

—A quina part de Nova York? —va dir en Harry.

—En Cacalokowitz diu que a Nova York, a la ciutat. A quina part de Missouri vas tu?

—A prop de Joplin.

Tots dos ho vam sentir molt, però les coses són així, a l’exèrcit. A en Dominic Tosca també li va tocar anar a Missouri, i al seu germà Victor a Nova York. Els nois que anaven a Nova York se sentien més afortunats que els que anaven a Missouri o a algun altre lloc, com ara Louisiana. Tothom estava trist però al mateix temps impacient per anar-se’n. El motiu pel qual els nois que anaven a Missouri envejaven els que anàvem a Nova York era que a Amèrica tothom vol anar a Nova York algun dia; bé, suposo. Jo sempre havia volgut anar a Nova York, així que quan em va arribar la brama que jo era a la llista dels que anirien a Nova York em vaig posar molt content. Però quan em vaig assabentar que en Harry Cook no m’hi acompanyaria, vaig anar a veure en Cacalokowitz i li vaig dir que, si en Harry no podia anar a Nova York amb mi, si em deixava a mi anar a Missouri amb ell. En Cacalokowitz em va contestar que a tots ens havien assignat una destinació i una feina, i que no s’hi podia fer res.

—I a mi quina feina m’han assignat?

En Cacalokowitz va treure la meva fitxa i se la va mirar.

—Aquí no ho diu exactament —va contestar—. Però t’envien a Nova York. Suposo que et posaran d’administratiu perquè saps escriure a màquina. On vas aprendre’n?

—A l’Institut Politècnic de San Francisco.

—I això?

—Va ser un error. Vaig intentar dir-los que no havia escollit mecanografia i taquigrafia, però no em van fer cas, així que vaig haver d’aprendre totes dues coses: la mecanografia m’anava més bé, però les vaig aprovar totes dues.

—Has treballat mai en una oficina?

—Durant dues setmanes vaig treballar a la línia de ferrocarril Southern Pacific, per vacances. Ho diu a la fitxa.

—Suposo que per això t’envien a Nova York —va dir en Cacalokowitz.

—I per què no puc anar a Missouri amb en Harry Cook?

—Perquè ets a l’exèrcit.

—I de què farà en Harry a Missouri?

En Cacalokowitz va treure la fitxa d’en Harry i se la va mirar.

—D’operari de línies —va dir—. El seu CI és bastant baix.

—I el meu?

—Bastant alt.

—I el de vostè?

En Cacalokowitz se’m va quedar mirant, però no estava enfadat.

—El meu és més baix que el d’en Harry —va dir—. Suposo que per això soc sergent primer aquí, en aquesta selva. Vosaltres, els de la Companyia B, ja sou el cinquè grup que instrueixo i envio a una altra destinació, però jo continuo aquí. Tens molta sort d’anar a Nova York. Tant de bo hi pogués anar jo també.

Ens pensàvem que trigaríem a marxar un dia o dos, però no vam marxar fins a mitjan desembre. Abans que es dissolgués la companyia ens van fer una foto, i tothom va signar les còpies dels altres, per tenir un record. En Harry i jo ens vam prometre que ens escriuríem, i vam passar molt de temps junts de permís a la ciutat. Tothom anava a Sacramento quan tenia permís, però en Harry i jo sempre anàvem a Roseville, que era més petit i millor perquè no hi havia tants soldats de permís.

Una nit estàvem ell i jo asseguts en una taula d’un petit bar restaurant al qual solíem anar quan hi va entrar la noia més bonica que havia vist mai. Era tan bonica que em vaig quedar sense respiració i em vaig haver d’empassar la saliva un parell de cops. Si hagués intentat parlar-hi sé que no hauria pogut dir ni una paraula. La noia era morena, els cabells llargs i negres li arribaven a les espatlles i hi portava una cinta vermella. Vaig suposar que era espanyola, o espanyola i mexicana, però era tan bonica que em feia vergonya mirar-la per com em feia sentir. Em feia sentir ganes d’estar a soles amb ella per arrencar-li la roba. Ella va demanar una copa a la barra; una copa de debò, un whisky, i de tant en tant es girava per inspeccionar el local.

Ja feia una estona que en Harry i jo parlàvem del nostre viatge a Alaska, recordant com ens hi havíem divertit i com m’havia sorprès jo de veure aquell esquimal, en Dan Collins. Cap dels dos no volia que l’altre s’adonés de com el feia sentir la noia de la barra, així que vam intentar continuar xerrant.

—En Red Collins —va dir en Harry—. No semblava esquimal, oi?

—Vols dir en Dan Black —vaig dir jo—.Llavors em vaig adonar que en Harry s’havia fixat en la cinta vermella de la noia i jo en els cabells negres, però vaig preferir no dir res.

—Tant és com es digui —va dir en Harry—. Que bé que ens ho vam passar allà dalt a Roseville.

Quasi no em vaig adonar que havia dit Roseville en comptes de Fairbanks, perquè sabia què volia dir i no vaig donar importància a aquell lapsus.

No m’havia passat mai que coses que per a mi sempre havien estat molt importants de sobte deixessin de ser-ho, i se’m feia molt estrany. No parava de mirar el cos de la noia sota el vestit, la veia nua i allò m’ofuscava. Em feia vergonya que se’m notés, però l’esforç per dissimular només va fer que me’n donés encara més vergonya i que se’m notés encara més del que se m’hauria notat si hagués tingut la sort de no estar boig per aquella noia. Ja no em feia res no saber on era el pare. Ja no em feia res que la gent tingués problemes, o que fos pobra, o desgraciada, o que estigués malalta. Ja no m’importava gens la bona o la mala sort, ni ser viu o mort, ja no m’importava res. L’únic que m’importava era la imperiosa necessitat d’acostar-me a aquella noia, i allò no tenia cap sentit.

La noia va demanar una altra copa, i en Harry i jo vam continuar xerrant com si cap dels dos estigués enfavat amb la seva bellesa. Jo no sabia de què parlàvem, però sí que veia que no n’encertàvem ni una. No tenia ni idea del que dèiem perquè el que dèiem no era res més que una excusa per dissimular el que sentíem, que no podíem demostrar de cap manera, i vaig pensar: «Suposo que això és el que fa que els homes es comportin com ximples, però suposo que també paga la pena».

Quan me’n vaig adonar ja se’ns havia acostat a la taula per prendre una copa amb nosaltres. I llavors va passar una cosa que em va sorprendre. Vaig començar a odiar en Harry perquè ell podia parlar amb ella tot natural i jo en canvi no. I també el vaig envejar per ser més guapo que jo. Em vaig intentar convèncer que aquella noia no era res més que una meuca, però allò no em va fer sentir més bé. Així que llavors vaig pensar: «El CI d’en Harry és molt baix». I al cap d’una estona em vaig dir: «Aquestes coses les fan els animals», però sabia que només era una excusa per acontentar-me de ser lleig. I em vaig dir: «Un dia aconseguiré fer-me un lloc al món, i en Harry Cook no serà res, o res més que un operari de línies amb sífilis». Però res del que em deia em feia sentir més bé, i hauria donat el que fos per canviar-me per en Harry pèl a pèl, perquè semblava que a la noia li agradava. Ella no va trigar a girar-se cap a mi.

—I a tu què et passa? —em va demanar—. Que has menjat res que no se t’ha posat bé?

«Merda», vaig pensar. «Que idiota que soc!».

Crec que no m’he sentit mai tan petit. Vaig pensar a aixecar-me i a sortir d’allà, però sabia que si m’aixecava em posaria a córrer i potser ensopegaria i cauria, i faria un ridícul espantós. Vaig pensar que en Harry també es riuria de mi, perquè si jo hagués estat en el seu lloc i ell en el meu m’hauria rigut d’ell, o si més no m’hauria sentit cofoi. Però en Harry no es va riure de mi. Fins llavors havia somrigut a la noia, però quan es va girar per mirar-me a mi va deixar de somriure.

—Vols que marxem? —va dir, en una veu tan baixa que amb prou feines el vaig sentir. No vaig gosar dir res, així que en Harry es va aixecar i va dir:— Marxem. —I llavors em vaig enrabiar amb mi mateix per ser tan carallot.

—No, home, no —vaig dir—. Tu no cal que marxis. A mi em ve de gust fer un volt per la ciutat. Ja ens veurem després. —Em vaig sentir orgullós, ja no odiava ningú, i ja no sentia per la noia el que havia sentit feia una estona, així que la vaig poder mirar i somriure, i ella també em va somriure.

—Potser us veuré a tots dos després.

Vaig sortir del bar, sense córrer. I no vaig ensopegar ni vaig caure. Ja no sentia l’impuls d’arrencar-li la roba a la noia, i un munt de coses em van tornar a importar. Em vaig quedar un moment plantat davant del restaurant, intentant reflexionar, i llavors vaig començar a caminar. Abans d’arribar a la cantonada, vaig sentir que en Harry em cridava:

—Ei, Jackson, espera’m!

Jo li volia dir algunes coses, però no sabia per on començar. Com li dius a un amic que et sap greu haver-lo odiat perquè el seu CI és baix, i perquè ell és guapo i tu no, i perquè agrada a les dones i tu no?

I al final li vaig dir:

—Era maca, la noia. Em sap greu haver-te aixafat la guitarra.

—Era lletja com un pecat —va dir en Harry. Però per com ho va dir em vaig adonar que volia tornar al bar, així que li vaig dir:

—Ves-te’n amb ella, Harry. Ja ens veurem després a la caserna.

En comptes de contestar-me, es va agafar a un fanal i va vomitar en un embornal. Quan va haver acabat va dir:

—El vi del sopar no se m’ha posat gens bé. Tornem al post.

Vam fer sis milles a peu per tornar al post. Al principi no parlàvem gaire, però de seguida ens vam posar a recordar el nostre viatge a Alaska, i després a cantar, i abans d’arribar a la caserna ja tornàvem a estar bé, i vam prometre que ens escriuríem i ens buscaríem a San Francisco, quan s’acabés la guerra.