Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 12

En Joe Foxhall explica a en Wesley en què consisteix viure

Aquella nit, en Joe Foxhall i jo teníem guàrdia junts, i ell es va posar a parlar de la vida que fèiem allà.

—Un cop has superat el xoc inicial de convertir-te en un xai i comences a recuperar el teu petit ego, una cosa que tothom necessita i hauria de tenir, suposo que el pitjor de tot és l’espera. L’espera petita i l’espera gran. Esperar per menjar, esperar el rentat de cervell, esperar la revista, esperar un permís. I en acabat, la gran espera: esperar carta, esperar que et diguin on t’enviaran, esperar que s’acabi la guerra... i, per descomptat, l’espera més gran de totes, esperar que et matin, o que no et matin. Te’n recordes d’aquells nois del jeep que va sortir de la carretera de nit i es va estimbar per un precipici? Doncs ells eren molt lluny de la guerra, però també esperaven saber si es matarien o se salvarien, i al final no es van salvar.

Estàvem asseguts a les nostres lliteres del centre de vigilància; el centre de vigilància no és la presó, com es pensa molta gent, sinó el lloc on els soldats que tenen guàrdia esperen que els recullin, i on descansen o dormen quatre hores després de dues hores de guàrdia. Feia deu minuts que esperàvem quan va arribar el camió per recollir-nos i portar-nos al lloc on teníem la guàrdia.

—La vida no és res més que una espera —va dir en Joe—, i l’home que neix amb cos d’ésser humà espera inconscientment que aquest cos es consumeixi i torni a la terra. Espera la mort. Però com que sap que encara podrà disposar d’aquest cos durant trenta o quaranta anys més, treballa i espera altres coses. Quan és un nen, espera convertir-se en un home. Després espera casar-se. I després espera tenir un fill. I després espera poder parlar amb el fill. O si d’entrada no vol esperar casar-se, espera conèixer una noia que l’ajudi a sentir-se viu, a sentir que és alguna cosa més que mitja dotzena de fluids que li recorren el cos, alguna cosa més que un altre animal ximple, dèbil i ridícul embolicat amb un vestit, que l’ajudi a sentir-se immortal. Dit d’una altra manera, espera l’experiència, espera enamorar-se, espera la saviesa que intueix que li proporcionarà l’amor. O bé, si no vol esperar una dona, ni la saviesa de l’amor, potser treballarà i esperarà fer alguna cosa, arribar a ser algú, tal com se sol dir: donar-se a conèixer a molta gent, i no només a la seva família i a un cercle reduït d’amistats; donar-se a conèixer a Déu, al capdavall; escriure una cançó, fer un gran descobriment en el camp de la ciència o de la poesia, revelar veritat, guanyar-se la benedicció de Déu. Però al cap i a la fi el que vol és viure. I sortir-ne airós. Sap que un dia o altre es morirà, faci el que faci, però desitja la millor mort possible. Tot el que tenim en aquest món és el resultat d’aquesta lluita de l’home contra la mort: les nostres cançons, la nostra poesia, la nostra ciència, la nostra veritat, la nostra religió, els nostres balls, el nostre govern... en definitiva, tot: el comerç, els invents, la maquinària, els vaixells, els trens, els avions, les armes, les habitacions, les finestres, les portes, els poms de les portes, la roba, la cuina, els sistemes de ventilació, la refrigeració... les sabates. Em segueixes, Jackson?

—És clar que et segueixo —vaig dir jo—. Però com has arribat a pensar en tot això?

—Com? —va dir en Joe—. T’ho estic dient. Vull que Déu em somrigui. Vull ser guapo. Vull que els ulls dels nens s’il·luminin quan em vegin. Vull agradar a les dones boniques. Vull viure tan bé com pugui dins d’aquesta carcassa que porto posada, i que ara mateix és plena de porqueria inútil.

—Tu què vas estudiar a la Universitat de Califòrnia? Filosofia?

—Filosofia! —va dir en Joe amb menyspreu—. A la universitat em vaig estudiar a mi mateix, això és el que hi vaig estudiar, i tot i que encara no en sé gaire, cada dia n’aprenc alguna cosa. I com més em conec a mi mateix, més et conec a tu.

—I això com és?

—Tu i jo som iguals, vet aquí com és. Però no tu i jo només; tu, jo i els altres també: tothom. En Cacalokowitz, en Lou Marriacci, en Harry Cook, en Vernon Higbee i els milions de persones més que hi ha arreu del món i que tu i jo no hem vist ni veurem mai.

—Vols dir que tothom és igual?

—Això mateix.

—Els esquimals també?

—També.

—I els xinesos?

—Tothom.

—I els alemanys?

—Tothom.

—I els japonesos?

—Saps què? —va dir en Joe—. Tu i jo som japonesos.

En Joe es va quedar callat, així que vaig suposar que em tocava a mi dir alguna cosa, però no sabia què dir, perquè aquella mateixa tarda, a la xerrada orientativa, el tinent havia dit que els japonesos no eren éssers humans, sinó mones. I que eren uns covards. I uns caníbals. I que no eren pas com nosaltres. I que no lluitaven per la llibertat, sinó per l’emperador, que era boig. I que eren uns fanàtics disposats a morir com gossos pel seu emperador, a qui adoraven com nosaltres adorem Déu. El tinent també va dir que havíem d’entendre l’enemic, i que havíem d’aprendre a odiar-lo, per poder-lo matar quan ens el trobéssim durant el combat. Així que no sabia què dir-li a en Joe Foxhall.

—Entens el que vull dir? —va dir ell al final.

—No sé si ho acabo d’entendre.

—Mira, totes les persones del món són iguals; totes esperen el mateix: morir-se. Però mentrestant esperen fer alguna de les altres coses que acabo d’esmentar. Que t’odies a tu mateix? Molt bé, doncs odia també els japonesos, i els alemanys, i els italians, i els hongaresos i els búlgars. Odia qui et doni la gana. Però resulta que jo no m’odio a mi mateix perquè no hi veig el sentit. I com que no m’odio a mi mateix, no puc odiar ningú més. Potser un dia hauré de matar algú perquè no em mati ell a mi, però no serà perquè l’odiï. I tampoc no pensaré que el que hagi fet estarà bé, ni que he fet alguna cosa per mi, o per tu, o per la meva família o per la teva, o pel nostre país, o pel món, o per la veritat, l’art, la religió o la poesia. I ara em segueixes?

—Crec que sí —vaig contestar—. Que ets objector de consciència?

—Va, home, va! —va dir en Joe—. No em vinguis amb camàndules! Oposar-se a una guerra quan ja ha esclatat és com oposar-se a un huracà que t’arrenca casa teva de terra i la fa volar per l’aire per deixar-la caure i fer-se miques al cap d’una estona; i amb tu a dins. Si t’oposes a això, segur que l’objecció la fas a consciència. Però un huracà és un acte de la natura. Potser una guerra també ho és, encara no ho sé. Però jo tinc el pressentiment que una guerra és un acte humà. I no m’agrada. L’odio amb totes les meves forces. Però quan la seva fúria m’atrapa no sé què puc fer en contra seu, tret d’esperar salvar-me, que et puc assegurar que és el que espero.

Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. L’hi vaig encendre i jo també me’n vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després d’exhalar-ne el fum, va dir:

—Esperem la mort; i fins i tot aquestes cigarretes ens ajuden a esperar.

Era quasi mitjanit. A les dotze en punt havíem de començar la guàrdia, una ronda de dues hores, al cap de les quals el camió ens portaria el relleu i ens duria altre cop al centre de vigilància, on podríem descansar o dormir durant quatre hores. I a les sis tornaríem a fer dues hores més de guàrdia.

—Les cigarretes són un bon invent —va continuar en Joe—. Sense elles els homes no podrien anar a la guerra. Et maten una mica, prou perquè cada cop et deixis matar una mica més sense tornar-te boig. Perquè hi ha alguna cosa dins teu que no vol que et matin, i l’has de calmar, li has d’administrar petites dosis de mort —son, oblit, distracció— a còpia de cigarretes, o d’alcohol, o de dones, o de feina, o del que sigui. No pots parar de calmar-la, aquesta cosa, perquè és molt sensible. I si no l’adorms pot ser que es posi a cridar. Normalment aconsegueixes fer-li agafar un son plaent calmant-la amb uns mètodes que no són agressius, però en una guerra l’has d’adormir com sigui, fins i tot amb mètodes que sí que són agressius. En el pitjor dels casos, no hi ha altre remei que clavar-li una pallissa fins a deixar-la inconscient. Però la desgràcia comença quan arribes massa lluny i en comptes d’adormir-la l’assassines, perquè llavors tu també ets mort, el teu cos continua viu, però la vida real que té a dins és morta, i això és el que no m’agrada de tota aquesta gran martingala.