Читать книгу Les aventures d'en Wesley Jackson - William Saroyan - Страница 11

En Victor Tosca deixa anar una ocurrència brillant i el sergent Cacalokowitz un discurs elegant

En Victor Tosca era el noi més ben plantat de la nostra companyia. El seu germà Dominic era un abusananos, però en Victor era molt educat. En Dominic i el seu amic Lou Marriacci dedicaven molt de temps i molta energia a fer bromes a en Victor, i ell l’únic que deia era:

—Però voleu parar?

En Dominic ja passava dels trenta anys, i el seu amic Lou Marriacci en tenia quasi quaranta. Abans d’entrar a l’exèrcit havien treballat junts a San Francisco. Tots dos havien estat jutjats i havien complert condemnes curtes, però no havien comès mai cap delicte greu.

En Victor tenia la meva edat. En comparació amb el seu germà Dominic, era una criatura.

Quan no tenia res a fer, en Victor anava a estirar-se a la seva llitera i es quedava adormit. Solia quedar-se adormit durant les pel·lícules d’instrucció que havíem de mirar contínuament: com fer la salutació; com rentar-se després d’haver estat amb una dona del carrer; com reanimar un home en estat de xoc o a punt de morir ofegat; com trobar un refugi i un amagatall; com desarmar un home i com matar-lo, i totes les altres coses que volien que sabéssim. Cap de les coses que volien que sabéssim eren coses que nosaltres volíem saber, però ells igualment ens feien mirar les pel·lícules.

Tan bon punt apagaven els llums per projectar-nos una de les pel·lícules, en Victor deixava caure el cap i es quedava adormit. Quan assistíem a una xerrada orientativa, en Victor es quedava adormit. Quan havíem de formar un dissabte al matí fins que ens passessin revista, ell es quedava adormit dret. Diuen que un bon soldat és el que aprèn a esperar; doncs bé, si algú d’allà tenia talent per esperar, era en Victor. Es podia quedar adormit a qualsevol lloc i en qualsevol moment.

El seu germà Dominic deia:

—Té por, el meu pobre germanet està mort de por. Per això sempre dorm.

I en Victor deia:

—Vols parar, Dom? N’hi ha que poden dormir i n’hi ha que no. Jo soc dels que poden. No és per por. És per falta d’interès.

Com tothom, en Victor tenia una cançó preferida, i quan no tenia altre remei que estar despert —si sortíem d’excursió, o per algun motiu concret, o durant una guàrdia— cantava aquesta cançó:

Everybody calls me honey,

don’t know why they do.

Maybe it’s because my Mama

calls me honey too. ⁴

De tant en tant ens organitzaven algun espectacle, i a l’hora de la retreta el comandant ens deia:

—No els estic ordenant que assisteixin a l’espectacle d’aquesta nit, però estaria bé que hi anessin tots els homes d’aquesta companyia. No es passarà llista, però si algú hi faltés jo me n’assabentaria, cosa que per descomptat no m’agradaria gens, no sé si m’explico. Que quedi clar que això no és cap ordre. Hi poden anar o no, com vulguin; però els aconsello que aprofitin l’oportunitat de passar una estona divertida. Retirin-se.

Al principi alguns companys se saltaven l’espectacle, però no van trigar a adonar-se que no els convenia perquè després els assignaven feina extra. Així que ben aviat assistíem tots a tots els espectacles que es presentaven, i una nit va actuar una dona que se suposava que era famosa, tot i que nosaltres no la coneixíem. No feia ni dos minuts que parlava i ja sabíem que teníem llauna per a estona. Jo estava assegut al costat d’en Victor Tosca, que estava assegut al costat d’en Dominic i d’en Lou Marriacci.

El cas és que en Victor es va adormir abans que la dona hagués dit deu paraules del seu monòleg. Vaig veure que en Dominic es girava per mirar el seu germà. No havia vist mai una expressió com la seva en aquell moment. En Dominic Tosca estimava en Victor com el millor dels germans, això és el que li vaig veure a la cara. Quan algú es queda mirant algú que dorm es nota el que el primer sent pel segon; així que quan vaig veure com mirava en Dominic el seu germà, vaig saber per què li feia aquelles bromes. Vaig saber que les bromes no eren perquè en Dominic i en Lou Marriacci es divertissin.

La intenció de la dona, crec, era aixecar-nos la moral, alegrar-nos una mica.

Havíem entrat a la sala amb les celles arrufades. Ens havíem assegut amb les celles arrufades. I quan la dona va començar a parlar encara les vam arrufar més. No crec que ningú tingués ganes de sentir el que havia de dir. Estava fent un número d’allò més inspirat quan de sobte va dir:

—Els científics asseguren que quan somriem exercitem vint-i-set músculs de la cara, mentre que quan arrufem les celles n’exercitem cinquanta-un, quasi el doble.

Va fer una pausa i va afegir:

—Així, doncs, per què hauríem d’arrufar les celles?

I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.

—Perquè així fem més exercici —va dir.

Tothom va esclatar en riallades i ovacions i aplaudiments, i algú va dir:

—Al cap i a la fi, el que interessa és que fem més exercici, no?

El comandant es va aixecar del seient i va cridar:

—Descansin!

I tothom va callar.

—Qui ha deixat anar aquesta gràcia tan enginyosa? —va demanar.

En Victor Tosca va fer el gest de posar-se dret, però en Dominic el va agafar pel braç i el va obligar a tornar-se a asseure. I llavors es va aixecar ell.

—Presenti’s al meu despatx —va dir el comandant, i en Dominic va sortir de la sala.

Va estar arrestat una setmana i va haver de fer la guàrdia cada nit.

—El meu germà! —deia—. El nano més bo del món, un nano que seria educat fins i tot amb qui li volgués clavar un punyal al cor, s’adorm escoltant un monòleg dolentíssim, quan es desperta se li acut un comentari sarcàstic i, en comptes de guardar-se’l, que és el que faríem nosaltres tot i ser uns bocamolls, ell va i el deixa anar!

Una nit, quan ja feia mitja hora que ens cridava, el sergent que teníem aleshores, Cacalokowitz, es va començar a estirar el llavi inferior, com si busqués la millor manera d’expressar-se, i va dir:

—El comandant m’ha demanat que els comuniqui una cosa extraoficialment. És una cosa extraoficial, entre vostès i jo. A l’exèrcit no hi volem marietes, així que si algun de vostès ho és, que em vingui a veure després, perquè el comandant diu que no és culpa seva. Simplement l’exèrcit no els vol. Entesos?

Tothom ho va entendre, però ningú no va dir res, així que el sergent va ordenar:

—Trenquin files.

Després d’aquelles xerrades nocturnes els nois tenien el costum d’aplegar-se al voltant d’en Cacalokowitz per assabentar-se de les xafarderies que circulaven pel post i fer-ne broma amb ell; i per descomptat aquest cop també es va aplegar tothom al seu voltant. Feien broma sobre l’encertada tria de paraules que havia fet per al seu últim comunicat, quan el sergent va dir:

—On és el soldat Victor Tosca?

En Victor passejava pel carrer amb en Nick Cully quan tothom li va començar a cridar:

—Eh, Victor, el sergent vol parlar amb tu!

Així que en Victor no va tenir altre remei que tornar. Al sergent li va tornar a costar una mica triar les paraules, però al final va dir:

—Vostè on era, ahir a la nit?

—Quan? —va dir en Victor.

—Cap a les deu, crec que m’han dit.

—Qui?

—Contesti: on era?

—Estava assegut en un banc, davant la sala de projeccions, escoltant música perquè la pel·lícula ja l’havia vista. Per què?

—Amb qui estava?

—Amb ningú.

—I llavors què va passar?

—Què vol dir?

—¿No va venir algú a asseure’s al seu costat, tot i les cent iardes de bancs que hi ha a tots dos costats del carrer?

—Ah, sí —va dir en Victor—. Me n’havia oblidat. Un capità es va asseure al meu costat.

—Se n’havia oblidat?

—Sí. Per què?

—Ha sentit el meu últim comunicat, oi?

—És clar que l’he sentit. Per què?

—Què li va dir el capità?

—No me’n recordo. Em vaig aixecar per fer-li la salutació, però ell em va dir: «No cal». Per tant no li vaig fer la salutació. No puc saludar un oficial si em diu que no ho faci. Què passa?

—Vostè què creu que li passarà a aquell capità?

—Què li passarà?

—Que el faran fora de l’exèrcit.

—Per què?

—Que no ho sap?

—Com ho he de saber?

—Home, vostè hi era, no? Estaven sols vostè i ell, oi?

—No sé de què em parla —va dir en Victor. Va mirar al voltant i va veure que els nois es burlaven d’ell fent cares i gestos amanerats. Llavors es va adonar del que en Cacalokowitz li intentava dir i va afegir:— No sigueu ximples.

Es va girar i es va allunyar, i els nois van dir:

—Eh, sergent, què va passar? Expliqui’ns què va passar.

—Jo no hi era —va dir el sergent—, però segons m’han dit, el capità i en Victor estaven coquetejant; si més no el capità. Suposo que en Victor ni se’n va adonar. S’ha de ser ben curt.

—Potser algú li va parar una trampa al capità —va dir en Vernon Higbee.

—Nooo —va dir el sergent Cacalokowitz—. Aquest segur que és del ram de l’aigua. L’han investigat. A algun de vostès se li ha insinuat algú, últimament? Si és així que ho digui, perquè l’exèrcit no la vol, aquesta mena de gent.

Tothom va esclafir a riure, i en Joe Foxhall va dir:

—Aquí l’únic paio que se’ns insinua és vostè, sergent. I no només se’ns insinua, sinó que ens fot cada dia.

—Ja ho pot ben dir —va dir en Cacalokowitz—, i si a algun de vostès no li agrada, que es foti. Diguin, se’ls ha insinuat algú, últimament?

—A qui? —vaig dir jo.

—A vostè, per exemple —va dir en Cacalokowitz, adreçant-se a mi, que era el que més por em feia perquè sabia que els nois aprofitarien per burlar-se de mi.

—A ell? —va dir en Joe Foxhall—. A en Wesley Jackson? Qui coi voldria insinuar-se-li, a un paio tan lleig?

—Suposo que tots vosaltres us penseu que sou més guapos que ell —va dir en Harry Cook—. Suposo que us penseu que tant els homes com les dones us troben irresistibles. Però per què no us mireu bé quan us afaiteu? No sou uns adonis, precisament. Les dones boniques no són totes idiotes, i un paio com en Wesley té més possibilitats de trobar una bona dona que qualsevol de vosaltres, carallots; perquè té alguna cosa més, a part del físic.

—Ja, però el físic també el té —va dir en Joe Foxhall—. Ei, Wesley, què et sembla que el teu amic doni la cara per tu? Insultant, no? Per què el paio més lleig de Bakersfield aconseguia sempre les noies més guapes? Qui no ho sap, això?

—Molt bé, nois —va dir en Cacalokowitz—. Recordin que tot això és extraoficial, ha de quedar entre vostès i jo. No ens convé que s’escampi aquest escàndol.

—Quin escàndol? —va dir en Joe.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Jo només els he dit el que m’ha demanat el comandant.

—I ho ha fet amb molt d’estil —va dir en Joe Foxhall—. És molt europeu, vostè, sergent.

—Què vol dir amb això? —va demanar en Cacalokowitz.

—M’està dient que no sap què significa ser molt europeu?

—Soc polonès, jo —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè és un home de món —va dir en Joe Foxhall—. Això és el que és.

—Entesos —va dir el sergent—. Els llestos que hagin anat a la universitat i a llocs així es poden burlar de mi tant com vulguin, però no oblidin que jo soc el que s’asseu al seu despatx i decideix qui fa les feines brutes, i també sé que vostè és el soldat Foxhall.

—Vostè no seria capaç de fer-li una mala jugada així a un batxiller de l’Institut de Bakersfield, oi, sergent?

—No em vingui amb aquesta murga de l’Institut de Bakersfield —va dir en Cacalokowitz—. He consultat les fitxes de tots els homes d’aquesta unitat. Vostè es va llicenciar a la Universitat de Califòrnia. Pot ser que sigui un ignorant, però no oblidi que també soc el seu sergent.

—Entesos, sergent, no ho oblidaré —va contestar en Joe—. Però no troba que ens haurien de passar una bona pel·lícula d’instrucció de dues bobines que ens ensenyi a bregar amb els capitans homosexuals? En Victor Tosca no va saber què fer. Ell es pensava que havia de fer la salutació.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Vostès no parlin amb ningú d’aquest escàndol, no ho oblidin.

______________________

4. «Tothom em diu reina, / no sé per què. / Potser perquè la mare / també em diu així.» «Everybody Calls Me Honey» (1919; Charley Straight, Joe Lyons).