Читать книгу La voz sola - Ana María Martínez Sagi - Страница 72

INFINIT94

Voldria ésser ocell per volar sempre,

somnio en la claror i en l’infinit;

m’atreu el blau del cel, els cims i els núvols.

¡Doneu-me, oh Déu, dues ales per fugir!

Dues ales de prodigi que m’allunyin

d’ací, on tot és obscur, trist i mesquí;

les vull blanques i grans, amples i fortes,

i fetes d’inquietud i de neguit.

Me n’aniré ben lluny. Allà on no vegi

cap rastre humà ni senti mai cap crit.

Seré amiga del vent, de les estrelles,

del sol, de la muntanya i dels abims.

Llavors tindran els ulls la refulgència

de dia lluminós del mes d’abril;

i el cor las i atuït, que ha viscut massa,

serà tan innocent com el d’un nin.

¡Doneu-me, oh Déu, dues ales poderoses,

em moro i em deleixo per fugir…!

(D’Ací i d’Allà, número 143, noviembre de 1929)