Читать книгу Cap altre amic que les muntanyes - Behrouz Boochani - Страница 14

BEHROUZ: Per poder entendre la combinació d’art i pensament d’aquest llibre, has de conèixer la meva relació amb en Najem, en Farhad i en Toomas. Mentre escrivia, hi interactuava amb regularitat, i aquestes converses van influir en el text, pel que fa als aspectes dramàtics, les posicions intel·lectuals i els temes. De resultes d’això, el llibre és un guió per a una representació teatral que incorpora mite i folklore; religiositat i laïcitat; colonialitat i militarisme; tortura i fronteres. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals i pensadors creatius. A l’Iran expressaríem les nostres anàlisis crítiques per mitjà del teatre; per a nosaltres, la interpretació forma part de la filosofia i la defensa dels ideals. Representem les nostres reflexions, personifiquem els nostres pensaments... l’argument és narrativa... la teoria és drama. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals il·lustrats en tots els sentits de la paraula.

Les condicions en què es va crear el llibre i la relació entre l’autor, el traductor i els assessors formen un espai per a plantejaments filosòfics únics. L’experimentació era necessària per poder transmetre aquesta activitat filosòfica compartida.

El 2015, quan la Moones va començar a treballar amb en Behrouz, els presos estaven sotmesos a una vigilància constant i sempre corrien el perill que els confisquessin el telèfon mòbil. Em va dir que s’hi feien batudes regularment durant les quals els agents buscaven els telèfons. Aquestes incursions eren brutals i es feien a les quatre o a les cinc de la matinada. Hi havia rumors constants que el sistema carcerari planejava un escorcoll per buscar mòbils, i els refugiats vivien sempre espantats i esporuguits.

A en Behrouz li van confiscar el primer mòbil. Durant dos o tres mesos va escriure a mà i feia servir el mòbil d’Aref Heidari per enviar missatges de veu a la Moones perquè en fes la transcripció. L’Aref és un bon company i defensor d’en Behrouz en molts aspectes; surt al documental que en Behrouz va codirigir, Chauka, Please Tell Us the Time (2017) —és el que canta l’emotiva i trista cançó d’alliberament kurda.

En Behrouz finalment va aconseguir d’amagat un altre telèfon mòbil. Aquesta vegada va buscar un amagatall segur per quan dormia: va introduir-lo en un forat que va fer dins del matalàs. Els agents no l’hi van tornar a trobar, si bé el 2017 algú l’hi va robar i l’escriptura es va endarrerir una mica fins que en va aconseguir un altre. També hi va haver temporades que duraven setmanes i fins i tot mesos en què s’interrompia la comunicació personal amb en Behrouz. En aquestes fases de màxima seguretat i vigilància es veia obligat a deixar el mòbil amagat durant molt de temps.

La comunicació d’en Behrouz amb en Najem, en Farhad i en Toomas va ser decisiva. Gràcies als seus comentaris i preguntes crucials, en Behrouz va mantenir el contacte amb la seva terra kurda i va enfortir la seva llengua materna i herència (en Najem i en Farhad són kurds, en Toomas és persa). També li van permetre reforçar l’actitud i el sentit comú que havia adquirit dels cercles intel·lectuals i culturals en què participava a l’Iran, i la comunicació amb els tres amics va reduir la sensació de distància. D’una manera semblant, la correspondència amb la Janet i l’Arnold va afegir noves dimensions i perspectives a la seva escriptura. La interacció amb dos escriptors que viuen a Austràlia li va donar una sensació de validació i va influir en les perspectives i matisos transculturals que s’entreteixeixen en tota l’obra. Durant el procés d’escriptura i de traducció del llibre, en Behrouz va continuar treballant en altres projectes d’escriptura, recerca, art i defensa de causes: el llibre s’anava fent al mateix temps que enllestia articles de diari, informes d’investigació, un documental, presentacions acadèmiques, discursos de protesta i escrits en defensa dels drets humans.

Vaig mantenir el procés de consulta revisant amb regularitat la meva lectura filosòfica amb en Behrouz. Les nostres discussions també van influir en en Behrouz mentre escrivia el text, així com en les meves traduccions posteriors. Una de les característiques peculiars del llibre és que la planificació, l’escriptura i la traducció van ser simultànies (de vegades s’escrivien les històries al mateix moment que passaven els fets). El procés de consulta i revisió durant la meva estada a l’illa de Manus em va servir per aclarir moltes interpretacions, corregir errors i desenvolupar punts delicats en el sentit polític i cultural. Hi ha moltes maneres d’interpretar les narracions d’en Behrouz; tanmateix, el seu principal objectiu és cridar l’atenció respecte de la realitat de la tortura sistemàtica a l’illa de Manus. El llibre pretén animar els lectors a oposar resistència a la mentalitat colonial que regeix el règim de detenció a Austràlia i fomentar l’autoreflexió, la investigació profunda i l’acció directa.

Aquest projecte filosòfic comú no s’ha acabat; és una crida oberta a l’acció.

OMID TOFIGHIAN,

Sydney – illa de Manus – el Caire, 2018